[Article publicat el 4/08/2021 a l’Indicador d’Economia]

Entre contagis, incendis i esports hi ha hagut una notícia que ha passat desapercebuda, per sota del radar. Per primera vegada (a Espanya) Internet ha superat en audiència la televisió. Ja està, ja ha passat. Es veia de lluny, de fa anys que havia de passar i ja ho tenim aquí.

Internet té una penetració en la població ja del 84%, per sobre de la televisió. No cal dir que encara més enrere queda la publicitat exterior, les revistes, les ràdios, els diaris (ai, els diaris!) o el cinema. És a dir, hi ha més persones que tenen accés a Internet que a qualsevol altra mitjà.

No és només el canvi que ha provocat, sinó la velocitat del mateix. Mentre la televisió va necessitar 13 anys per arribar a 50 milions de llars Internet ho va aconseguir en 3 anys. Però és que Facebook ho va fer en tan sols un any i Twitter en 9 mesos. Es creu que al món hi ha més de 400 milions de blogs actius, la gran majoria d’ells pàgines personals. La Wikipèdia, allò que molts consultem contínuament, acumula més de 6.000.000 d’entrades, un nombre 50 vegades superior a la reconeguda Encyclopedia Britannica. Whatsapp, una de les plataformes més intrusives que hem inventat, envia cada dia més de 100.000.000.000 de missatges, que es diu ràpid.

És una evidència que ja s’albirava en l’onada que vam anomenar 2.0, ja fa una mica més d’una dècada. Allò, que per moments semblava una revolució, ho ha canviat tot. Ha canviat la manera com ens comuniquem i moltíssims detalls de la nostra vida quotidiana. I ha passat, entre altres coses, perquè diferents tecnologies van convergir a la vegada. Per exemple, la capacitat d’emmagatzemar en poc espai i la velocitat de connexió. Us recordeu dels primers ipods? De l’ADSL i l’RDSI? Doncs avui els Airpods, només un dels productes d’Apple, ja facturen més que, per exemple, empreses com Spotify o Uber. I es fan servir majoritàriament per escoltar música en streaming, quelcom impensable tan sols fa uns anys.

Però aquesta onada ja ha passat i ara n’estem vivint la ressaca. Tant meravellosa com inquietant i plena de riscos i amenaces. La privacitat, l’aïllament o l’accés a la pornografia hauran d’estar més presents al debat públic. I molt em temo que com en tantes coses, anem tard per variar.

I la cosa curiosa és que ara tot just estem a l’inici d’una altra onada encara més bèstia que ocuparà la nostra atenció la pròxima dècada. I és que tornem a estar davant una tempesta perfecta amb una sèrie de tecnologies que estan convergint mentre llegim això. Em refereixo, com no, a la intel·ligència artificial, la robòtica, la Internet de les coses (IoT) o el Big Data. Sembla ciència ficció, però no ho és pas. Moltes d’aquestes tecnologies ja estan presents entre nosaltres i ni ens adonem.

Els algoritmes de resultats en van plens, igual que les recomanacions personalitzades de segons quines plataformes o la capacitat de predir comportaments i per tant refer l’oferta comercial de forma dinàmica i en temps real. Quan li fem preguntes a Siri o a Alexa, quan juguem a semblar vells en una aplicació del mòbil, els continguts que ens ensenya Facebook, el predictiu de Google o la informació que dóna Google Maps en són només alguns exemples. I a cada pas que donem les possibilitats es multipliquen, com en un joc infinit, una història oberta amb mil finals.

Si mirem el que ha passat en els darrers 10 anys fa un cert vertigen. I si us ha semblat que, arribats aquí, el canvi és massa ràpid, compte. Feu-vos el cinturó perquè aquest bòlid tot just ha posat la primera marxa.

Xina, amb els seus 12 súperclústers innovadors, està invertint 378.000 milions en I+D. Biden acaba d’engegar un súper pla de 325.000 milions per canviar l’orientació de l’economia. I mentretant Europa està entretinguda amb els fons Next Generation: 390.000 per subvencions i 360.000 per préstecs. Potser és la darrera oportunitat que tenim de no perdre el tren i la cosa no pinta bé de moment. Entre 2014 i 2020 Espanya només va aprofitar el 40% dels fons europeus als que tenia dret. Alerta.

Anem cap a un reinici radical, que pot ser tant tecnològic com desigual i socialment injust. La moneda està a l’aire i més val que quan caigui ho faci de cara al planeta, perquè del contrari no quedarà res per gestionar.

Foto destacada de Jose Antonio Gallego Vázquez a Unsplash