Hola segle XXI

Hola segle XXI

[Article publicat el 15/7/20 a l’Indicador de Economia]

La Generalitat de Catalunya ha convocat un grup d’experts per crear el grup de treball anomenat “Catalunya 2022”, coordinats tots ells per la directora acadèmica del NYU CUSP de Nova York Victoria Alsina i Genís Roca, president i soci de la consultora RocaSalvatella. En la llista de noms apareixen alguns de ben coneguts con Tatxo Benet de Mediapro, el filòleg Jordi Amat, la fundadora de Vilynx Elisenda Bou, la directora executiva del TNC Mònica Campos, Albert Cañigueral de Ouishare o Josep Maria Martorell, director associat del Barcelona Supercomputing Center. I així fins a 30 noms molt destacats cadascú en els seus àmbits. 15 homes i 15 dones. En els números també hi ha un missatge, sens dubte.

Deixant de banda la baixa presència d’experts provinents de les comarques del sud la llista de noms és impressionant i fa pensar que s’hi han posat amb ganes. L’objectiu segons han dit és “fer un regal a la propera legislatura” i analitzar com ha de ser la reconstrucció necessària que ha d’arribar a partir de 2022. En aquest grup es tractaran fins a quinze àmbits diferents i estratègics pel país. Des del model industrial, els serveis al ciutadà, el sistema de governança i participació o el model de turisme seran alguns dels temes que aquest grup haurà de tractar. S’espera que a principis de l’any vinent el seu treball haurà finalitzat, comptant finalment amb la participació de fins a 400 especialistes de diferents àmbits.  Com volem ser quan siguem grans.
En una entrevista recent Genís Roca es referia als treballs a realitzar amb l’expressió “Hola, segle XXI”.

Francament, un s’agafa aquest tipus d’iniciatives amb cert escepticisme. El darrer pla de plans. El nou ara sí que sí. Però amb aquests noms al davant jo com a mínim els dono el benefici del dubte, s’ho han ben guanyat. Més enllà del color polític de cadascú sembla intel·ligent poder aturar-se a pensar i dibuixar com ha de ser la Catalunya del futur. En aquest moment en què ens trobem no tindrem prou amb solucions de curt i mig termini. En molts àmbits necessitem un replantejament profund si no volem perdre definitivament el tren de la primera meitat del segle. Hem entrat al segle XXI amb uns mecanismes de relació, organització i producció molt semblants als que ja teníem. Sí, és cert. Tenim molta més tecnologia que mai. Però hem esquerdat l’estat del benestar i les desigualtats cada vegada seran més pronunciades. Els mecanismes de participació democràtica segueixen sent gairebé els mateixos. El nostre model industrial necessita una repensada seriosa i no acabem d’aclarir què volem fer amb el turisme. Som una de les regions d’Europa que menys inverteix en innovació i tenim unes infraestructures poc preparades per al futur.

De manera que per una vegada aixequem la mirada i donem-nos una oportunitat per al futur. Tenim tant de talent com qualsevol altre regió del planeta de manera que ni que sigui per una vegada val la pena deixar de banda les batalles de campanar i anar tots a una. Ens hi va el coll.

Imatge destacada de Leon Seierlein a Unsplash

Les tres crisi que tenim per davant

Les tres crisi que tenim per davant

[Article publicat el 19/6/20 a l’Indicador de Economia]

Ara que hem entrat en aquesta tercera i estranya fase de sortida de la pandèmia és un bon moment per agafar perspectiva del repte que tenim per davant. La humanitat es troba ara mateix en un punt que pot ser d’inflexió o de no retorn. De nosaltres, els humans, depèn que la moneda caigui d’un costat o de l’altre.

En primera instància, hem de curar les ferides i estrips que ha deixat aquest primer brot esperant que no n’haguem de patir més. Són milers les famílies que han hagut de plorar els seus familiars i no ens podem permetre una altra sotragada com la que hem patit. Si és que hi ha d’haver nous brots, aquest cop si us plau que ens agafi més ben preparats. Ara ja sabem de sobra quin és el grau de gravetat i rapidesa de contagi. Sabem quines són les mesures que tots hem de prendre i de sobra com ens hem de comportar. Fins que no hi hagi un tractament o una vacuna per la COVID19 haurem d’estar molt alerta i preparats per reaccionar ràpidament.

Però a la vegada tenim una crisi econòmica de dimensions imprevisibles. Ningú no sap del cert si la sortida serà en forma de V, d’arrel quadrada o ves a saber què. Hem tingut l’economia en pausa, com el qui atura una cançó al reproductor, però posar-la en marxa no és tan senzill com aturar-ho tot. Costarà, i molt, recuperar-nos d’aquesta batzegada. Cal pensar a curt termini com ens en sortirem, com podem fer per posar en marxa cada petit negoci que va haver d’abaixar la persiana. Aquí sí que no ens podem permetre deixar ningú enrere. És molt important la gran empresa que genera molta ocupació però també ho són els petit comerços de barri, els autònoms i totes les pimes. De la seva salvació en depèn totalment la nostra capacitat de maniobra i reactivació. Amb el nivell d’endeutament que ja tenim si es redueixen els ingressos fiscals el col·lapse és una amenaça ben real.
Però a la vegada ara és el moment per dissenyar el futur que volem. I no em refereixo a invertir més o menys diners aquí o allà. Estic parlant d’anar preparant-nos per la propera crisi: la climàtica.

El model econòmic i de societat que veníem gaudint ens porta directament a un desastre de conseqüències devastadores per tots nosaltres. El canvi climàtic que hem provocat fa augmentar les temperatures de forma irreversible i és la causa darrera de la degradació ambiental, els desastres naturals, les grans migracions i la crema de boscos. El món tal com el vam conèixer de petits no sobreviurà a nosaltres si no hi posem remei. I de fet, ja comencem a fer tard. Els científics fa dècades que ens estan avisant i no els fem cas. A cada cimera climàtica els terminis es van esgotant i ja pràcticament estem en temps de descompte.

Aquesta aturada de l’economia de gairebé tres mesos ha portat imatges inèdites. Les aigües de Venècia han tornat a ser cristal·lines, l’Himàlaia per primera vegada en 30 anys es veu des de la Índia i Barcelona va rebaixar el seu nivell de CO2 un 75%. Senyals que ens diuen que encara hi ha un bri d’esperança per salvar el planeta. No, no és cert que les coses no puguin ser d’una altra manera. Són així perquè nosaltres fem que siguin així.

I ja de pas, ja que hi som, salvem-nos a nosaltres mateixos. Siguem capaços de construir una nova normalitat amb menys desigualtats, més fraternal i responsable. Una nova normalitat que posi a nosaltres, les persones, en el centre. Una nova normalitat que no posi el focus en créixer de forma no sostenible i sí en fer-nos la vida més amable. El món tal com el tenim organitzat està molt desendreçat. Necessitem salvar el planeta per a les següents generacions. Però també necessitem viure les nostres vides d’una altra manera. Ara que podem sortir al carrer hi ha molta gent que s’ha adonat com de diferent podria el món laboral. Com de fàcil seria posar-los les coses una mica més de cara i poder viure una mica millor, amb més harmonia.

Construir un altre món en el que valgui la pena viure encara és possible i fer-ho està a les nostres mans.

Imatge destacada de Josh Hild a Unsplash

La transformació que havia d’arribar

La transformació que havia d’arribar

[Article publicat el 24/04/20 a l’Indicador de Economia]

Ja fa uns anys que, com diuen els americans, teníem un elefant a la sala: la transformació digital. I, siguem sincers, no hem fet els deures. Res que no sapiguem, que no ens haguessin avisat. Uns i altres ens parlen de la transformació per aquí, la transformació per allà. I a voltes fa la sensació que ningú sap ben bé de que es parla quan es parla de transformació digital. Que si això, que si allò.

I és que es confon digitalitzar-se amb transformar-se digitalment. Pot semblar el mateix però no és igual. Canviar l’ERP o incorporar un CRM no és transformar-se digitalment. Treballar sense papers tampoc és transformar-se digitalment. Fem-ho, perquè tenim nivells de productivitat massa baixos. Tot això és genial però pertany al terreny de l’eficiència, de la digitalització dels processos. Però no al de la transformació digital.

Per mi la transformació digital impacta, sobretot, de tres formes possibles a l’empresa: en millorar com s’entrega valor al client, en les oportunitats de crear nous productes/serveis o en la identificació de noves oportunitats per generar ingressos. Ras i curt.

I, no cal dir-ho, una vegada feta aquesta anàlisi hi haurà un impacte altíssim en els processos i sobretot en les persones. Com en tot canvi. Transformar-se digitalment també ens demana incorporar noves formes de relació i cooperació a les empreses. Nous estils de lideratge, més impulsors que controladors. Més inspiradors que dictadors. Més democràcia que jerarquia. No per caprici, no per bonisme. Fem-ho perquè en aquesta nova era que s’albira cal comptar amb tot el talent de que siguem capaços. I per poder lluir millor el talent no vol ser manat, vol ser inspirat. El líder que està pendent del darrer detall i no deixa aire per respirar no té cabuda en una organització més descentralitzada, que treballa de forma asíncrona i que ha de canviar de forma àgil a cada pas.

Perquè això també va d’agilitat. De ser hàbils per portar innovacions al mercat el més ràpid possible. I el més ràpid possible aprendre dels errors. I rectificar, i tornar-hi de seguida.

Tinguem doncs organitzacions àgils, ràpides. Millor fet que perfecte. No ens podem permetre ja passar anys distrets de xerrada en xerrada pensant que sí, que això és molt interessant i que ja veurem. Ara sí que ja no hi ha temps. L’economia ha entrat en pausa i ningú sap ben bé com quedarà d’afectada. Els clients de nou han canviat i ho estan fent en unes circumstàncies molt especials i difícils. Com més ràpidament sapiguem anar reaccionant millor ens anirà.

Hem perdut uns anys molt valuosos en els que no hem fet els deures, pensant que això arribaria algun dia i que tindríem temps d’adaptar-nos. I, ves per on, ha vingut un virus a regirar-ho tot. Ara necessitarem anar molt més enllà i amb certa urgència.

Malgrat tot la transformació digital pot ser encara una oportunitat per moltes empreses, especialment aquelles menys impactades per l’efecte del Covid-19. La transformació digital no és una vareta màgica per solucionar els problemes de qualsevol. Els negocis que tinguin una alta dependència de la presencialitat en l’entrega del seus productes/serveis segurament són els qui més patiran a curt termini. Però sí és una alternativa per tindre un model industrial modern, àgil i competitiu en una economia plena d’incerteses.

De les crisi no necessàriament en surten oportunitats però sí són un bon moment per repensar-ho tot. Tot.

I posats a repensar, posem la mirada en 2030, no en 2010.

Foto destacada de davisco a Unsplash