La provisionalitat permanent

La provisionalitat permanent

[Article publicat el 9/10/20 a l’Indicador d’Economia]

Ara que s’albira la definitiva convivència amb les tres M (metres, mans i mascareta). Ara que sabem que la vacuna i la terra promesa tardaran en arribar. Ara que sabem que 2021 s’assemblarà força a la segona part de 2020. Ara que sabem que el futur no serà com el passat enyorat. Ara que ja sabem on son.

Ara. Ara és el moment de fer les proves, d’explorar nous camins i innovar el més ràpid del que siguem capaços. De preparar-nos pel que vindrà després d’aquest interval de duració encara indeterminada on tot sembla més estrany i temporal. I és que s’ha instal·lat una certa sensació de provisionalitat que convido a aprofitar per la via urgent.

Tots entenem certament que les organitzacions estan provant d’adaptar-se el millor que poden i saben. I, en general, disculpem les inconveniències que això provoca per allò de “és el que hi ha” o millor “amb això hem de conviure”. I aquí precisament és on s’obre una escletxa fantàstica!

Quin millor moment que aquest per provar aquell nou servei digital? Perquè no provar a canviar en els nostres procediments i dotar-nos de més flexibilitat? Com no fer un pilot amb aquell programa tant prometedor per trobar nous clients potencials? Qui ha dit que no podem fer una prova de mercat amb un nou segment de clients fins ara arriscat i incert?

Què ens impedeix provar i provar? El fracàs? Ens costarà tornar a tindre un període com aquest en el que, potser més que mai, l’error està permès, acceptat i fins i tot aplaudit. Si hi anem de cara, amb transparència i honestedat ens trobarem uns clients més que disposats a acceptar noves propostes, noves formes de relacionar-nos i originalitat en els nostres intents. I el més important de tot, disposats a acceptar que no som perfectes, que no ho tenim tot mesurat i que, nosaltres també, som exploradors dels nous temps.

No m’estic referint a una innovació pesada, lenta, costosa i poc efectiva. M’estic referint a exploracions àgils i ràpides del terreny del desconegut. A incursions en petits escamots que sàpiguen mesurar resultats i retornar informació de qualitat a l’organització. Informació de primera mà sobre els clients, els seus nous usos dels nostres productes i serveis, la seva reacció davant les noves propostes de digitalització i, sobretot, la identificació de noves oportunitats.

Perquè, es preguntarà algú ? Perquè tanta exploració i ganes de canvi?

Molt senzill. Doncs perquè quan ens podrem deslliurar de la punyetera mascareta ningú no entendrà que no haguem aprofitat el temps per repensar-nos i oferir propostes ajustades als canvis que s’hauran consolidats com a definitius.

 

Foto destacada de Andrew Neel  a Unsplash

Cinc anys en cinc mesos

Cinc anys en cinc mesos

[Article publicat el 16/9/20 a l’Indicador de Economia]

El 15 de març és el dia en què va començar el confinament i el dia en què tot va canviar de cop. Des de llavors han passat només una mica més de cinc mesos. Cinc mesos en el que el món s’ha capgirat.

De pressa i corrents, sense temps per planificar gairebé res tots vam anar cap a casa a protegir-nos del virus. I vam viure un festival de vídeo conferències, directes, webinars, cursos i tota mena d’activitats online per estar entretinguts i connectats malgrat la distància.

Qui més qui menys va començar a treballar des de casa. Alguns en condicions òptimes i molts fent malabarismes sense un espai propi, un horari de treball clar ni la concentració necessària que requereix qualsevol feina. Això per no parlar de la por a contagiar-se ni de les persones que es van veure afectades, directament o indirectament.

I a això li vam dir teletreball, però el teletreball és molt més que això com ja hem descobert. No és només qüestió de fer moltes reunions assembleàries en vídeo, emulant així els errors de la vida presencial. Per treballar a distància ens cal una metodologia de treball i seguiment diferent, no basada en la presencialitat i els horaris rígids sinó enfocada a resultats i centrada en projectes.

Molts responsables van veure de cop com no tenien cap via de control de l’estat de la feina, exigint fins i tot informes constants de realització de tasques. Tot perquè la presencialitat permetia interrupcions, reunions tant inesperades com eternes i una improvisació constant en la planificació i organització del treball. I no és que el teletreball solucioni tot això de cop, però sí que posa algunes coses bastant més difícils. Algunes organitzacions van reaccionar amb agilitat, revisant en profunditat les seves metodologies, eines i sistemes per crear una nova forma de relacionar-se, de comunicar-se i de realitzar el treball. Una forma basada en l’autonomia, l’enfocament a resultats i l’automatització de tasques repetitives i de baix valor afegit.

Però una altra cosa estava passant en paral·lel i és la nostra forma de consumir productes i serveis. Segons un recent informe publicat per IBM el comerç online a Estats Units creixerà aquest 2020 un 20%, una bestialitat tenint en compte el context econòmic actual. Això mentre a la vegada les cadenes de distribució de productes no essencials baixaven les vendes un 75%. Què són productes no essencials? Doncs per exemple, la roba. Això d’estar per casa treballant ha significat una baixa dràstica de les vendes, ja no cal mudar-se per anar a treballar.

Alguns grans distribuïdors com Walmart ja han reaccionat impulsant les vendes omnicanal, és a dir, comprar en línia i fer la recollida a la botiga. I en un interessant moviment Walmart ha anunciat la seva intenció de comprar la xarxa social TikTok. I no ho fan per guanyar seguidors, ho fan per entrar a l’immens mercat xinès de compra en línia, que és 10 vegades més gran que el dels USA.

Però el gran guanyador en aquests cinc mesos no és un altre que Amazon. Les seves vendes han crescut un 40% en aquest període, guanyant molts nous clients que han descobert la comoditat de les entregues a domicili.

I aquí, què ha passat? Alguns grans distribuïdors com El Corte Inglés intenten discutir el lideratge a l’empresa de Jeff Bezos. Precisament a causa del confinament han crescut més les vendes en formats Click&Mortar, això és, distribuïdors com ells amb botiga física. A l’inrevés que als USA. Curiós. I, no cal dir-ho, hi ha hagut moltes iniciatives de digitalització més locals. Al Priorat, per exemple, han llançat el projecte “Fet al Priorat” on un pot trobar el bo i millor de la millor comarca del món mundial. Vins, per descomptat, però també gastronomia, cosmètica i salut.
O com també kmCAT, un projecte de venda online de productes de cooperativa que aspira a ser una referència en el seu àmbit.

Tots aquests projectes intenten crear el seu propi futur amb tota la incertesa del món però sabent del cert que enrere ja no podem tornar. La principal conclusió de l’informe d’IBM és que el consum online ha crescut en cinc mesos el que hauria fet en cinc anys.

Cinc anys en cinc mesos, així és com les nostres vides s’han accelerat.

Foto destacada de Saffu a Unsplash

No a tothom li està anant malament

No a tothom li està anant malament

[Article publicat el 12/8/20 a l’Indicador de Economia]

Ara fa unes setmanes que una gran consultora belga, Board of Innovation, va crear un nou terme (Low Touch Economy) que defineix, sobretot, els canvis de comportament que estem tenint els ciutadans i que tindran òbviament un impacte directe en com fem negocis. Aquesta nova economia està definida per la reducció d’interaccions físiques, els nous tipus de consum i els canvis constants. El que es podria veure com una catàstrofe també ofereix noves oportunitats per la innovació i les estratègies a curt i mitjà termini. Segons un estudi de la mateixa consultora, un 15% de les empreses està creixent i amb resultats positius. Moltes d’aquestes són empreses que pertanyen a aquest (darrer) nou anglicisme: la Low Touch Economy.

Ningú sap ben bé com serà la recuperació ni quant durarà però sí que sabem que ens hem de preparar per a un període d’entre un i dos anys en el qual hem de saber adaptar els negocis a la COVID19 i tots els reptes que ha portat la pandèmia. Això en el millor dels casos. En el pitjor escenari ens hem de preparar per a un període bastant més llarg en el que les limitacions i restriccions de distància estiguin presents a la nostra vida diària amb tot el que això implica.

Totes les empreses estan obligades a canviar els processos de producció, suport i prestació dels serveis per donar compliment a la normativa i protegir la seguretat de treballadors i clients. Tanmateix, afegir limitacions a les activitats existents no genera nous ingressos sinó que en manté els anteriors, al nivell que sigui. En canvi algunes empreses estan espavilant i de pressa, no només adaptant-se a aquests canvis imposant les oportunes restriccions sinó identificant noves oportunitats.

Alguns hotels a la regió turca de Çeşme estan oferint zones aïllades i segures per passar una quarantena amb garanties. Milan, i moltes altres ciutats, estan obrint molts més carrils per bicicletes. A La Haia tot just han obert un nou aparcament per més de 8.000 bicicletes. La companyia Rombit ha creat uns braçalets que ajuden a mantenir les distàncies en entorns de treball. Els primers casaments per Zoom ja s’han produït. La darrera superproducció amb Tom Hanks sobre la segona guerra mundial, Greyhound, s’estrena per streaming a Apple TV. Twitter ja ha anunciat que tots els seus empleats poden seguir treballant des de casa, per sempre. Peloton ja té gairebé un milió de subscriptors que, des de casa, fan fitness amb els seus aparells, aplicacions i exercicis monitorats. La cadena Panera Bread, amb 2.000 punts de venda als USA, està fent entregues a l’entrada dels establiments (curb-side pickup) i entregues a domicili en una hora. Go Instore ofereix solucions tecnològiques per apropar la botiga al client amb vídeo i àudio.

I podríem seguir amb 1.000 exemples més. Un dels pocs beneficis que ens ha deixat la pandèmia és que les corbes d’adopció de noves tecnologies s’estan aplanant. Ara més que mai és més senzill introduir canvis tecnològics en la prestació dels serveis en un client que està més receptiu. Sens dubte s’obren nous escenaris que alguns sabran aprofitar per crear el seu futur.

Imatge destacada de Sam Vogt a Unsplash

Hola segle XXI

Hola segle XXI

[Article publicat el 15/7/20 a l’Indicador de Economia]

La Generalitat de Catalunya ha convocat un grup d’experts per crear el grup de treball anomenat “Catalunya 2022”, coordinats tots ells per la directora acadèmica del NYU CUSP de Nova York Victoria Alsina i Genís Roca, president i soci de la consultora RocaSalvatella. En la llista de noms apareixen alguns de ben coneguts con Tatxo Benet de Mediapro, el filòleg Jordi Amat, la fundadora de Vilynx Elisenda Bou, la directora executiva del TNC Mònica Campos, Albert Cañigueral de Ouishare o Josep Maria Martorell, director associat del Barcelona Supercomputing Center. I així fins a 30 noms molt destacats cadascú en els seus àmbits. 15 homes i 15 dones. En els números també hi ha un missatge, sens dubte.

Deixant de banda la baixa presència d’experts provinents de les comarques del sud la llista de noms és impressionant i fa pensar que s’hi han posat amb ganes. L’objectiu segons han dit és “fer un regal a la propera legislatura” i analitzar com ha de ser la reconstrucció necessària que ha d’arribar a partir de 2022. En aquest grup es tractaran fins a quinze àmbits diferents i estratègics pel país. Des del model industrial, els serveis al ciutadà, el sistema de governança i participació o el model de turisme seran alguns dels temes que aquest grup haurà de tractar. S’espera que a principis de l’any vinent el seu treball haurà finalitzat, comptant finalment amb la participació de fins a 400 especialistes de diferents àmbits.  Com volem ser quan siguem grans.
En una entrevista recent Genís Roca es referia als treballs a realitzar amb l’expressió “Hola, segle XXI”.

Francament, un s’agafa aquest tipus d’iniciatives amb cert escepticisme. El darrer pla de plans. El nou ara sí que sí. Però amb aquests noms al davant jo com a mínim els dono el benefici del dubte, s’ho han ben guanyat. Més enllà del color polític de cadascú sembla intel·ligent poder aturar-se a pensar i dibuixar com ha de ser la Catalunya del futur. En aquest moment en què ens trobem no tindrem prou amb solucions de curt i mig termini. En molts àmbits necessitem un replantejament profund si no volem perdre definitivament el tren de la primera meitat del segle. Hem entrat al segle XXI amb uns mecanismes de relació, organització i producció molt semblants als que ja teníem. Sí, és cert. Tenim molta més tecnologia que mai. Però hem esquerdat l’estat del benestar i les desigualtats cada vegada seran més pronunciades. Els mecanismes de participació democràtica segueixen sent gairebé els mateixos. El nostre model industrial necessita una repensada seriosa i no acabem d’aclarir què volem fer amb el turisme. Som una de les regions d’Europa que menys inverteix en innovació i tenim unes infraestructures poc preparades per al futur.

De manera que per una vegada aixequem la mirada i donem-nos una oportunitat per al futur. Tenim tant de talent com qualsevol altre regió del planeta de manera que ni que sigui per una vegada val la pena deixar de banda les batalles de campanar i anar tots a una. Ens hi va el coll.

Imatge destacada de Leon Seierlein a Unsplash

Les tres crisi que tenim per davant

Les tres crisi que tenim per davant

[Article publicat el 19/6/20 a l’Indicador de Economia]

Ara que hem entrat en aquesta tercera i estranya fase de sortida de la pandèmia és un bon moment per agafar perspectiva del repte que tenim per davant. La humanitat es troba ara mateix en un punt que pot ser d’inflexió o de no retorn. De nosaltres, els humans, depèn que la moneda caigui d’un costat o de l’altre.

En primera instància, hem de curar les ferides i estrips que ha deixat aquest primer brot esperant que no n’haguem de patir més. Són milers les famílies que han hagut de plorar els seus familiars i no ens podem permetre una altra sotragada com la que hem patit. Si és que hi ha d’haver nous brots, aquest cop si us plau que ens agafi més ben preparats. Ara ja sabem de sobra quin és el grau de gravetat i rapidesa de contagi. Sabem quines són les mesures que tots hem de prendre i de sobra com ens hem de comportar. Fins que no hi hagi un tractament o una vacuna per la COVID19 haurem d’estar molt alerta i preparats per reaccionar ràpidament.

Però a la vegada tenim una crisi econòmica de dimensions imprevisibles. Ningú no sap del cert si la sortida serà en forma de V, d’arrel quadrada o ves a saber què. Hem tingut l’economia en pausa, com el qui atura una cançó al reproductor, però posar-la en marxa no és tan senzill com aturar-ho tot. Costarà, i molt, recuperar-nos d’aquesta batzegada. Cal pensar a curt termini com ens en sortirem, com podem fer per posar en marxa cada petit negoci que va haver d’abaixar la persiana. Aquí sí que no ens podem permetre deixar ningú enrere. És molt important la gran empresa que genera molta ocupació però també ho són els petit comerços de barri, els autònoms i totes les pimes. De la seva salvació en depèn totalment la nostra capacitat de maniobra i reactivació. Amb el nivell d’endeutament que ja tenim si es redueixen els ingressos fiscals el col·lapse és una amenaça ben real.
Però a la vegada ara és el moment per dissenyar el futur que volem. I no em refereixo a invertir més o menys diners aquí o allà. Estic parlant d’anar preparant-nos per la propera crisi: la climàtica.

El model econòmic i de societat que veníem gaudint ens porta directament a un desastre de conseqüències devastadores per tots nosaltres. El canvi climàtic que hem provocat fa augmentar les temperatures de forma irreversible i és la causa darrera de la degradació ambiental, els desastres naturals, les grans migracions i la crema de boscos. El món tal com el vam conèixer de petits no sobreviurà a nosaltres si no hi posem remei. I de fet, ja comencem a fer tard. Els científics fa dècades que ens estan avisant i no els fem cas. A cada cimera climàtica els terminis es van esgotant i ja pràcticament estem en temps de descompte.

Aquesta aturada de l’economia de gairebé tres mesos ha portat imatges inèdites. Les aigües de Venècia han tornat a ser cristal·lines, l’Himàlaia per primera vegada en 30 anys es veu des de la Índia i Barcelona va rebaixar el seu nivell de CO2 un 75%. Senyals que ens diuen que encara hi ha un bri d’esperança per salvar el planeta. No, no és cert que les coses no puguin ser d’una altra manera. Són així perquè nosaltres fem que siguin així.

I ja de pas, ja que hi som, salvem-nos a nosaltres mateixos. Siguem capaços de construir una nova normalitat amb menys desigualtats, més fraternal i responsable. Una nova normalitat que posi a nosaltres, les persones, en el centre. Una nova normalitat que no posi el focus en créixer de forma no sostenible i sí en fer-nos la vida més amable. El món tal com el tenim organitzat està molt desendreçat. Necessitem salvar el planeta per a les següents generacions. Però també necessitem viure les nostres vides d’una altra manera. Ara que podem sortir al carrer hi ha molta gent que s’ha adonat com de diferent podria el món laboral. Com de fàcil seria posar-los les coses una mica més de cara i poder viure una mica millor, amb més harmonia.

Construir un altre món en el que valgui la pena viure encara és possible i fer-ho està a les nostres mans.

Imatge destacada de Josh Hild a Unsplash

La transformació que havia d’arribar

La transformació que havia d’arribar

[Article publicat el 24/04/20 a l’Indicador de Economia]

Ja fa uns anys que, com diuen els americans, teníem un elefant a la sala: la transformació digital. I, siguem sincers, no hem fet els deures. Res que no sapiguem, que no ens haguessin avisat. Uns i altres ens parlen de la transformació per aquí, la transformació per allà. I a voltes fa la sensació que ningú sap ben bé de que es parla quan es parla de transformació digital. Que si això, que si allò.

I és que es confon digitalitzar-se amb transformar-se digitalment. Pot semblar el mateix però no és igual. Canviar l’ERP o incorporar un CRM no és transformar-se digitalment. Treballar sense papers tampoc és transformar-se digitalment. Fem-ho, perquè tenim nivells de productivitat massa baixos. Tot això és genial però pertany al terreny de l’eficiència, de la digitalització dels processos. Però no al de la transformació digital.

Per mi la transformació digital impacta, sobretot, de tres formes possibles a l’empresa: en millorar com s’entrega valor al client, en les oportunitats de crear nous productes/serveis o en la identificació de noves oportunitats per generar ingressos. Ras i curt.

I, no cal dir-ho, una vegada feta aquesta anàlisi hi haurà un impacte altíssim en els processos i sobretot en les persones. Com en tot canvi. Transformar-se digitalment també ens demana incorporar noves formes de relació i cooperació a les empreses. Nous estils de lideratge, més impulsors que controladors. Més inspiradors que dictadors. Més democràcia que jerarquia. No per caprici, no per bonisme. Fem-ho perquè en aquesta nova era que s’albira cal comptar amb tot el talent de que siguem capaços. I per poder lluir millor el talent no vol ser manat, vol ser inspirat. El líder que està pendent del darrer detall i no deixa aire per respirar no té cabuda en una organització més descentralitzada, que treballa de forma asíncrona i que ha de canviar de forma àgil a cada pas.

Perquè això també va d’agilitat. De ser hàbils per portar innovacions al mercat el més ràpid possible. I el més ràpid possible aprendre dels errors. I rectificar, i tornar-hi de seguida.

Tinguem doncs organitzacions àgils, ràpides. Millor fet que perfecte. No ens podem permetre ja passar anys distrets de xerrada en xerrada pensant que sí, que això és molt interessant i que ja veurem. Ara sí que ja no hi ha temps. L’economia ha entrat en pausa i ningú sap ben bé com quedarà d’afectada. Els clients de nou han canviat i ho estan fent en unes circumstàncies molt especials i difícils. Com més ràpidament sapiguem anar reaccionant millor ens anirà.

Hem perdut uns anys molt valuosos en els que no hem fet els deures, pensant que això arribaria algun dia i que tindríem temps d’adaptar-nos. I, ves per on, ha vingut un virus a regirar-ho tot. Ara necessitarem anar molt més enllà i amb certa urgència.

Malgrat tot la transformació digital pot ser encara una oportunitat per moltes empreses, especialment aquelles menys impactades per l’efecte del Covid-19. La transformació digital no és una vareta màgica per solucionar els problemes de qualsevol. Els negocis que tinguin una alta dependència de la presencialitat en l’entrega del seus productes/serveis segurament són els qui més patiran a curt termini. Però sí és una alternativa per tindre un model industrial modern, àgil i competitiu en una economia plena d’incerteses.

De les crisi no necessàriament en surten oportunitats però sí són un bon moment per repensar-ho tot. Tot.

I posats a repensar, posem la mirada en 2030, no en 2010.

Foto destacada de davisco a Unsplash