[Article publicat el 17/1/2022 a l’Indicador d’Economia]

Després de gairebé 100 anys de mediocritat en el món del ciclisme la Gran Bretanya es va proposar capgirar la situació. I és que en 110 anys cap ciclista anglès havia aconseguit guanyar el Tour de França. Per aconseguir-ho van contractar un nou entrenador, en Dave Brailsford. Cinc anys més tard l’equip ciclista dels anglesos va dominar les proves a Tokyo 2008 on van guanyar el 60% de les medalles. No només això, sinó que en Bradley Wiggins i Chris Froome han guanyat el Tour diferents cops després d’això. Què havia passat? Quin era el revolucionari, i gairebé màgic, mètode que havia aconseguit el miracle? Doncs el secret de la salsa, explicat pel mateix Brailsford, està en aïllar tots i cadascun dels petits aspectes del ciclisme (que són moltíssims, cal arribar al detall!) i aplicar-hi millores de l’1% contínuament. El que sembla una xifra ridícula acaba provocant un canvi radical i determinant. Qualsevol que conegui l’efecte de l’interès compost ho entendrà de seguida. 1%, quedem-nos amb aquesta dada de moment.

El canvi d’any, igual que el final de l’estiu o el dia de l’aniversari, és un moment que moltes persones utilitzen per reflexionar sobre el futur i fer-ne plans. Plans, objectius, desitjos de canvi i de millora. Si preguntes a qualsevol persona què vol demanar-li a l’any nou gairebé segur que la gran majoria demanarà millorar alguna cosa. La seva salut, la cura que té del seu cos, més temps amb aquells a qui estima, millorar la seva situació professional o simplement gaudir més de la vida. Segur.

El que ja no és tant clar és què fer en concret per aconseguir-ho. I és d’aquí d’on plora la criatura. Perquè és que una cosa és posar un objectiu i una altra de molt diferent tindre clar com aconseguir-lo. Per exemple, després de l’atipada contínua de les darreres setmanes segur que més d’un s’ha proposat posar-se, ara sí, en forma. Perquè clar, no pot ser, bla bla bla. Però com es fa? La solució la sabem tots: sobretot menjar millor i fer esport. Però noi, com costa. I ens costa canviar perquè tenim els mals hàbits enregistrats a foc al nostre cervell.

I és que hi ha encara molta distància entre aquella realitat que desitgem i com formulem el canvi necessari. No cal dir que el terreny professional ens passa exactament el mateix. El canvi no depèn només de que es prenguin decisions, sinó de que aquestes siguin degudament implementades amb el compromís general imprescindible que sovint comporten. Malgrat això tots coneixem exemples on no s’han aconseguit els resultats per més que s’havia marcat un objectiu concret i inclús un detallat pla d’acció. Un dels motius, sense cap mena de dubte, és la terrible resistència que tenim al canvi i com ens costa canviar els costums, els hàbits, la forma de fer.

Un hàbit no deixa de ser quelcom que repetim de forma habitual, gairebé automàtica i sense pràcticament pensar-ho. Ho fem contínuament, a tota hora. I és bo que sigui així, és una forma que té el nostre cervell d’estalviar esforç. Si haguéssim de respondre a l’enorme quantitat d’estímuls que tenim contínuament la nostra conducta seria caòtica. És per això que el nostre cervell ens acostuma a desenvolupar petits automatismes que responen davant un determinat estímul. Així és que tenim hàbits que ens ajuden, que són positius, però d’altres que ens perjudiquen clarament. Que si els eliminem viurem millor.

Posarem alguns exemples senzills, però que tothom pot entendre. Què feu només obrir el mòbil pel matí? Això és un hàbit. Com convoqueu les reunions? Això també ho és. I també ho és la forma com responem a noves propostes, de quina manera reaccionem al reconeixement o si obrim més temes dels que tanquem. Tot això, i moltíssim més són hàbits que ens ajuden contínuament i que, no cal dir-ho, condicionen la nostra conducta i finalment, els nostres resultats. La bona notícia és que els hàbits es poden modificar, no són innats. La mala notícia és que canviar-los és dur. Molt. Qualsevol que hagi provat a deixar de fumar, per posar un exemple dels difícils, sap de què parlem.

I és en aquest procés de canvi on moltes persones s’equivoquen i acaben fracassant. Perquè la clau no està en fer-se propostes ambicioses, ni en marcar-se una planificació detallada. La clau que marca la diferència està en crear nous sistemes, nous processos que acabin afavorint el canvi d’hàbit. Al final del camí, tenim el que repetim. Un corredor que vulgui tindre grans resultats no deixa d’entrenar perquè la cursa s’ha acabat, això seria fixar-se només en l’objectiu. En canvi, amb la teoria de l’1% no es tracta tant de marcar-se grans objectius, que també es pot, com anar introduint petits hàbits que provoquin la transformació total. No és qüestió de marcar-se un número concret de llibres a llegir, un altre exemple, sinó de convertir-nos en lectors.

I per fer-ho necessitem processos, hàbits al final del camí, que ens ajudin. Per exemple, un canvi podria començar per un cicle semblant a : després de preparar-me per dormir, immediatament em poso a llegir uns minuts. O un altre; en quant soni el meu telèfon, respiraré a fons i somriuré un moment. Comença per coses simples, aparentment senzilles i sense massa complicacions. Recorda, un 1% acumulat pot provocar un canvi determinant a la teva vida.

Tot això està perfectament descrit en un llibre fonamental si ets dels qui a principi d’any es proposa canvis: Hábitos atómicos, de James Clear. Si no el coneixeu, aquesta tarda passeu per la vostra llibreria de confiança i demaneu-lo. I si el coneixeu, una repassada segur que us recorda quin és el camí correcte per al canvi. Bon any!

Foto destacada de Katrina Wright  a Unsplash