L’afilador de ganivets que sabia de màrqueting

L’afilador de ganivets que sabia de màrqueting

[Artículo publicado el 15/03/2021 en el Indicador d’Economia]

L’altre dia, per circumstàncies que ara no venen al cas, em vaig trobar donant conversa a un afilador de ganivets mentre ell feia còpia de les claus de casa. El que jo no m’esperava és que la cosa acabés amb una lliçó de vendes i màrqueting, encertada o no.

El cas és que mentre ell i jo érem allà en silenci vaig estar observant la seva petita botiga, farcida fins dalt de producte exposat. No sé si us heu fixat mai, però les botigues on afilen ganivets són ben curioses. Sovint també fan còpies de claus, venen tot tipus de paraigües o estris de cuina, entre molts altres productes. Imagino que per diversificar, com les geladeries que venen torrons o aquell fabricant de preservatius que també fa biberons. Però per sobre de tot destacava la impressionant exposició de ganivets de cuina japonesos. Ganivets que, tot sigui dit, valia cadascun com la setmanada d’un salari mig d’aquest desendreçat país.

I jo, que sóc curiós de mena, li vaig demanar el perquè de l’alt preu. Esperava una interessant conversa sobre la fabricació de l’acer amb alguna tècnica mil·lenària. O saber més sobre la seva lleugeresa tot i l’aliatge amb la que estaven fabricats. Pensava que potser em parlaria de la seva llarga duració i resistència, esperant alguna història a l’estil de la del rellotge que el capità Koons entrega a Pulp Fiction a l’encara nen Butch. Si més no, alguna cosa que fes l’espera de les claus més entretinguda. Ja imaginava la de persones que, com jo, havien quedat atrapades durant uns minuts fent còpies de claus i haurien acabat seduïdes per aquells ganivets japonesos. Aficionats a la cuina de segona divisió que, innocents, haurien cregut que la setmanada en forma de ganivet els faria millor cuiners. Ai, les il·lusions!

Doncs no.

Va i em diu: “Bah, aquests són massa cars, per la meitat de preu tinc aquest d’Osona que són de p.m.”. I jo que li demano que com era tanta diferència, que com podia això ser possible, insistint en la meva decepció, com si m’hagués robat de sobte, i sense previ avís, alguna història sucosa.

I, buscant alguna incoherència en el seu argument, li assenyalo altres que té de preu semblant però molt, molt més coneguts. Uns ganivets que tots hem vist patrocinant programes de cuina.

I aquí és on l’home va aturar la seva aplicada feina d’afilador, es va treure les ulleres i va dir una frase que encara rebota pel meu cap: “La publicitat. La culpa és de la publicitat. Però saps què? Les coses que s’anuncien massa són una m. Aquests d’Osona són molt millors però no els coneix ni Déu”.

Encara recuperant-me de la sotragada que li demano, “i es venen, aquests d’Osona?”. “Gens”, diu ell mentre es posa les ulleres i segueix fent claus.

I jo, que sempre he tingut debilitat pel màrqueting, no dormo bé des d’aleshores pensant en si té raó o no.

Foto destacada de Savernake Knives en  Unsplash

Sobre l’agilitat, la velocitat i la precisió

Sobre l’agilitat, la velocitat i la precisió

[Article publicat el 12/02/2021 a l’Indicador d’Economia]

Les paraules i com les utilitzem tenen una importància central en com ens relacionem amb els altres. Les paraules defineixen el marc mental en el que ens movem i com són les coses que fem. Tenen la capacitat de dibuixar una idea en el cap dels qui ens escolten, de crear mons imaginaris i formes de pensar que trenquin els límits establerts. La força de la paraula no té límits. Les paraules, i la manera com les pronunciem, tenen la capacitat d’engegar revolucions, provocar canvis generacionals o de remoure’ns per dins i girar-nos la vida com un mitjó. Les paraules poden fer que el somni de tota una vida es trenqui en un segon o que jurem lleialtat eterna a un principi, o a quelcom més gran que nosaltres mateixos.

Darrerament però estem assistint a un terrible malentès en el món empresarial i, en part, és per culpa de les paraules. Estem confonent la idea de ser àgils i tots els principis i metodologia que ho envolta amb anar ràpids.

Ser àgils té a veure amb entregues funcionals en períodes curts de temps. Té a veure amb la simplicitat. Té a veure amb l’auto gestió dels equips i a que tinguin una relació de confiança. Té a veure amb l’adaptació constant als canvis. Amb entregues a producció molt més freqüents. Amb una relació i connexió amb el mercat molt més directa i alineada. Això, i moltes coses més és ser àgils.

En canvi anar ràpid és una cosa molt diferent. Anar ràpid per la vida porta a tindre relacions més superficials i poc profundes. Ens porta a una comunicació feble, poc concreta i mal planificada. Anar ràpid sovint va de la mà de la manca de planificació i previsió. Va de tapar forats sobre la marxa, de moure l’agenda i tot el que comporta contínuament. Va de treball efímer, de reflexions superficials i buides de contingut. Va d’improvisacions que amaguen la manca de preparació per falta de dedicació.

Ara tot va molt ràpid i els dies passant volant, amb agendes sobrecarregades de compromisos. Un darrere l’altre, som com màquines expenedores de resultats. I això ens està aniquilant la productivitat. Ser més productius no té a veure amb fer la feina més ràpid. Té a veure amb ser és efectius, més curosos en com ens organitzem i relacionem.

Cal posar a l’agenda temps per pensar. Temps per marcar objectius. Temps per planificar. Temps per formar-nos, per seguir aprenent. Però no en forma de petites píndoles, això és placebo. La formació de debò és la que provoca canvis reals i no un impacte subtil i poc efectiu. Està genial treure l’innecessari de la nostra vida però, compte, a veure si endreçant el que sobra acabarem com el rei despullat.

Deia l’autor Robert Anthony “anar ràpid no és el mateix que anar enlloc”. I encara més, Wyatt Earp, el Marshall portat al cinema en diferents westerns en té una de molt bona: “ser ràpid està bé, però la precisió ho és tot”.

Foto destacada de Lawless Capture a Unsplash

La pregunta que ens hem de fer a cada minut

La pregunta que ens hem de fer a cada minut

[Article publicat el 16/12/20 a l’Indicador d’Economia]

És principi d’any i, per molts de nosaltres, moment de marcar objectius de canvi amb energies renovades. Però, no cal dir-ho, la majoria de les coses que ens proposem ara no s’acompliran. I quan això passi buscarem mil excuses al nostre entorn per justificar-ho. Que si la pandèmia, que si la crisi, que si els competidors, que si plou o si neva. Els italians diuen “piove, porco governo”. Però la crua realitat és que el principal element que ens allunya d’allò que desitgem només és la nostra força de voluntat.

Els psicòlegs Angela Duckworth i Martin Seligman de la Universitat de Pennsylvania van fer diferents estudis sobre l’autocontrol en estudiants al voltant dels 14 anys. En un d’ells prometien una recompensa immediata d’un dòlar a canvi de realitzar una determinada tasca. Però la recompensa seria de dos dòlars si el participant s’esperava una setmana a cobrar. El que van descobrir fou que els estudiants que tenien millors resultats en autodisciplina anys més tard tenien millors qualificacions. Les conclusions dels dos investigadors també apuntaven a que, a llarg termini, és més efectiu tindre autodisciplina que un coeficient intel·lectual més alt. Poca broma.

Fa més de 40 anys un altre psicòleg, Walter Mischel, va explorar l’autocontrol dels nens amb una prova molt simple coneguda com la prova “marshmallow”, les conegudes llaminadures núvol. A nens en edat preescolar se’ls deixava sols en una sala amb un plat d’aquestes llaminadures. Abans, però, se’ls deia que si s’esperaven a que tornés l’investigador podrien menjar-se’n dues. Però, que si no podien resistir la temptació se’n podrien menjar una de forma immediata. Anys més tard els nens s’havien convertit en adolescents i aquells que havien demostrat més força de voluntat obtenien millors resultats acadèmics. A més les seves famílies tenien més tendència a identificar els seus fills com a posseïdors de més capacitat per planificar, gestionar l’estrès, respondre racionalment o mostrar més autocontrol davant situacions frustrants o concentrar-se sense que les distraccions els afectin.

Cada dia té 1440 minuts i està a les nostres mans decidir quin ús en fem. El paradigma no és el de gestionar el temps, batalla que tenim perduda d’entrada, sinó decidir de la forma més efectiva possible a què dediquem el pròxim minut. I lluitar cada minut, cada hora, com si ens hi anés la vida. Perquè la realitat és que ens hi va. La vida que volem, aquells projectes que imaginem, no es construeix sola. Requereix del nostre esforç continu, diari i consistent per fer-se realitat. Amb el desig i la visió no és suficient, cal una dedicació constant i decidida que ens allunyi de les distraccions i ens apropi a allò que estem buscant.

Però, ai amics, el dia a dia, està dissenyat per tot el contrari. L’univers conspira en contra, ara sí, de la nostra concentració. Els moments més importants del dia són aquells en els que tenim la màxima energia. I a què la dediquem? Penseu per un moment, què feu a primera hora del matí? Obrir el mòbil potser? Comprovar les darreres notificacions a les xarxes socials? Veure si hi ha missatges nous? Entrar al correu electrònic per tindre els primers ensurts del dia? Començar cada jornada deixant que les urgències passin davant dels objectius a mig i llarg termini és la millor forma de negociar a la baixa el nostre futur.

Estem envoltats d’una veritable tempesta d’informació i interaccions socials per terra, mar i aire. Correu electrònic, xarxes socials, canals de xat i vídeo trucades competeixen per la nostra atenció pràcticament des de que ens llevem fins que anem a dormir. I, sense adonar-nos, el nostre cervell va prenent centenars, milers de decisions cada dia per poder gestionar tot plegat. Els investigadors estimen que al final d’un dia podem arribar a prendre fins a 35.000 petites i grans decisions. Des de decisions molt simples, com triar els mitjons, fins a d’altres molt més crítiques com aprovar un pressupost o contractar un nou col·laborador. I quan el cervell s’esgota el que fa és rebaixar l’autocontrol i la força de voluntat.

Un altre psicòleg, en Roy F. Baumeister, va descriure aquest fenomen com la fatiga de decisió. La conseqüència final és que el nostre cervell acaba prenent decisions còmodes, bé per impuls o simplement per inacció, no decidint.

Els efectes en la nostra productivitat són devastadors, limitant la nostra capacitat d’acció, rebaixant la intel·ligència emocional i deixant sota zero la iniciativa, el lideratge i l’anticipació als problemes. Un desastre total que, malauradament, és el dia a dia de molts directius.

Les solucions no són senzilles, com gairebé sempre succeeix amb els problemes complexos. Però totes tenen a veure amb rebaixar el nivell d’exposició al soroll del dia a dia, buscant espais de reflexió i solitud si és necessari.

Si el vostre any nou també ve carregat de nous objectius i amb ganes de canvi sapigueu que el gran canvi comença per un mateix. Un canvi que podem iniciar engegant un estat d’alerta continu davant allò que se’ns ofereix. Un estat d’alerta pilotat en tot moment per la pregunta que ens hem de fer a cada pas: “A què dedicaré el pròxim minut?”.
I la resposta a aquesta simple pregunta pot ser transformadora.

Foto destacada de Gary Bendig a Unsplash

Les tres crisi que tenim per davant

Les tres crisi que tenim per davant

[Article publicat el 19/6/20 a l’Indicador de Economia]

Ara que hem entrat en aquesta tercera i estranya fase de sortida de la pandèmia és un bon moment per agafar perspectiva del repte que tenim per davant. La humanitat es troba ara mateix en un punt que pot ser d’inflexió o de no retorn. De nosaltres, els humans, depèn que la moneda caigui d’un costat o de l’altre.

En primera instància, hem de curar les ferides i estrips que ha deixat aquest primer brot esperant que no n’haguem de patir més. Són milers les famílies que han hagut de plorar els seus familiars i no ens podem permetre una altra sotragada com la que hem patit. Si és que hi ha d’haver nous brots, aquest cop si us plau que ens agafi més ben preparats. Ara ja sabem de sobra quin és el grau de gravetat i rapidesa de contagi. Sabem quines són les mesures que tots hem de prendre i de sobra com ens hem de comportar. Fins que no hi hagi un tractament o una vacuna per la COVID19 haurem d’estar molt alerta i preparats per reaccionar ràpidament.

Però a la vegada tenim una crisi econòmica de dimensions imprevisibles. Ningú no sap del cert si la sortida serà en forma de V, d’arrel quadrada o ves a saber què. Hem tingut l’economia en pausa, com el qui atura una cançó al reproductor, però posar-la en marxa no és tan senzill com aturar-ho tot. Costarà, i molt, recuperar-nos d’aquesta batzegada. Cal pensar a curt termini com ens en sortirem, com podem fer per posar en marxa cada petit negoci que va haver d’abaixar la persiana. Aquí sí que no ens podem permetre deixar ningú enrere. És molt important la gran empresa que genera molta ocupació però també ho són els petit comerços de barri, els autònoms i totes les pimes. De la seva salvació en depèn totalment la nostra capacitat de maniobra i reactivació. Amb el nivell d’endeutament que ja tenim si es redueixen els ingressos fiscals el col·lapse és una amenaça ben real.
Però a la vegada ara és el moment per dissenyar el futur que volem. I no em refereixo a invertir més o menys diners aquí o allà. Estic parlant d’anar preparant-nos per la propera crisi: la climàtica.

El model econòmic i de societat que veníem gaudint ens porta directament a un desastre de conseqüències devastadores per tots nosaltres. El canvi climàtic que hem provocat fa augmentar les temperatures de forma irreversible i és la causa darrera de la degradació ambiental, els desastres naturals, les grans migracions i la crema de boscos. El món tal com el vam conèixer de petits no sobreviurà a nosaltres si no hi posem remei. I de fet, ja comencem a fer tard. Els científics fa dècades que ens estan avisant i no els fem cas. A cada cimera climàtica els terminis es van esgotant i ja pràcticament estem en temps de descompte.

Aquesta aturada de l’economia de gairebé tres mesos ha portat imatges inèdites. Les aigües de Venècia han tornat a ser cristal·lines, l’Himàlaia per primera vegada en 30 anys es veu des de la Índia i Barcelona va rebaixar el seu nivell de CO2 un 75%. Senyals que ens diuen que encara hi ha un bri d’esperança per salvar el planeta. No, no és cert que les coses no puguin ser d’una altra manera. Són així perquè nosaltres fem que siguin així.

I ja de pas, ja que hi som, salvem-nos a nosaltres mateixos. Siguem capaços de construir una nova normalitat amb menys desigualtats, més fraternal i responsable. Una nova normalitat que posi a nosaltres, les persones, en el centre. Una nova normalitat que no posi el focus en créixer de forma no sostenible i sí en fer-nos la vida més amable. El món tal com el tenim organitzat està molt desendreçat. Necessitem salvar el planeta per a les següents generacions. Però també necessitem viure les nostres vides d’una altra manera. Ara que podem sortir al carrer hi ha molta gent que s’ha adonat com de diferent podria el món laboral. Com de fàcil seria posar-los les coses una mica més de cara i poder viure una mica millor, amb més harmonia.

Construir un altre món en el que valgui la pena viure encara és possible i fer-ho està a les nostres mans.

Imatge destacada de Josh Hild a Unsplash

El que ens pot ensenyar un pagès xinès

El que ens pot ensenyar un pagès xinès

[Article publicat el 19/05/20 a l’Indicador de Economia]

Situem-nos a principis de febrer. Xina està en plena pandèmia i algunes províncies amb fortes restriccions de mobilitat i distanciament. En un directe a través de la xarxa l’alcalde de Sanya, una turística població de la xinesa illa de Hainan, surt a promocionar els apreciats mangos de Jinhuang en directe des d’una granja. El resultat? 30.000 kg. de mangos venuts en només dos minuts.

Xina, ja en l’ull de l’huracà en aquell moment, tenia molts dels centres de distribució de fruita i verdura tancats. Aturats completament. Milions de tones de mercaderia a punt de fer-se mal bé en magatzems repartits per tot el país. Milers de productors abocats al desastre econòmic. Els pagesos es veuen obligats a buscar-se la vida per tirar endavant, us resulta familiar?

El febrer Alibaba, el gegant asiàtic de comerç electrònic, va cedir als pagesos gratuïtament el seu canal dins la plataforma Taobao per ajudar-los en un moment tant difícil. Això els va permetre emetre en directe per presentar i promoure els seus productes. En vídeo, res de complicades i obsoletes pàgines web, interminables formularis ni salts al buit per pagar. Parlant a càmera amb els seus mòbils, posant tota la passió del qui sap que el que fa té valor i val la pena. Només en els tres primers dies ja es van vendre més de 15 milions de kg. de fruites i verdures directes a client final.

No és un bolet perdut enmig del bosc, és una iniciativa que forma part del seu programa Freshippo: fins a 6 formats diferents de botiga amb una estratègia clara de mobile first i entregues ràpides en 30 minuts. Ja n’han obert més de 200 amb espais de 4.000 m2 que inclouen terminals de pagament sense persones, cintes transportadores, compra directa des d’una aplicació o taquilles automatitzades i climatitzades.

La idea clau és que pagesos i consumidors a Xina ja havien adoptat el livestreaming, retransmissions en directe, com a vehicle per vendre molt abans del virus. Plataformes com Taobao tenen milions de seguidors que entren a mirar els directes de tot tipus de productors i d’una forma molt senzilla i intuïtiva fer les seves compres directament. Per què us feu una idea aproximada vindria a ser com els directes d’Instagram barrejats amb Amazon. Tu pots parlar directament amb el productor que fa l’emissió, fer-li preguntes o plantejar dubtes i pagar directament la teva comanda. La plataforma ja coneix la teva adreça i mitjà de pagament, no cal complicar-ho més. De productor a consumidor final. Ràpid i fàcil.

Per Sant Valentí els de Taobao van organitzar un concert benèfic amb més de 20 artistes i celebritats actuant des de casa seva. Aconseguiren una audiència de més de 4 milions de persones amb unes vendes de 380.000 kg de fruites i verdures.

Ja el 2017 Xinda Zhan (Pearl Bro a la xarxa) va revolucionar el sector de la venda de perles subhastant en directe les ostres abans d’obrir-les. En Zhan, fill d’una humil família de productors d’ostres, en adonar-se del baix marge que deixaven els preus fixats dels distribuïdors va provar de fer les vendes directament emetent des del seu mòbil. I així ho fa, connectant-se en directe amb la seva mare per mostrar les ostres una per una i posant-les a la venda en temps real. Els usuaris, que no saben encara quantes perles hi ha dins cada ostra, van comprant en un format que s’assembla a la nostra tradicional subhasta de peix. El resultat és espectacular: més de 4 milions de dòlars en mig any multiplicant per 6 els resultats anuals del negoci familiar.

Aquests són només alguns dels milers d’exemples que estem observant arreu del món sobre com la tecnologia pot transformar un sector sencer. Arribant a nous mercats, creant nous productes i serveis o modificant completament la proposta de valor. La pandèmia ha agafat per sorpresa a tothom i ha accelerat processos que haguessin durat anys. No és cert que una crisi sigui una oportunitat, però sí ho és que en una crisi també hi ha oportunitats. Sembla el mateix, però no és igual.
El número d’oportunitats que tindran en un futur les nostres empreses serà directament proporcional a l’espai que ocupi en l’agenda diària mirar molt més enllà.

 

Imatge destacada de PHÚC LONG a Unsplash

Si només tens una idea, no tens res

Si només tens una idea, no tens res

[Article publicat el 16/3/2020 a Indicador de Economia]

A les empreses ens costa pensar. Serà per la nostra cultura empresarial, per les presses, o per tot una mica. El dia a dia se’ns menja, no ens deixa marge a la creativitat i la innovació. Som més d’acció que de reflexió. I ho necessitem, ara més que mai. Estem en una era de transformació en molts sentits. Una era que ens exigirà regirar els models de negoci, definir nous serveis i productes i fins i tot identificar nous mercats. De manera que amb l’anar fent no hi haurà prou. Ens caldran idees disruptives, idees trencadores amb l’establert que ens permetin anar molt més enllà. Necessitarem crear noves solucions, noves línies de treball, nous projectes. Crear a partir del talent, de les idees. Crear per innovar.

Quan demano a un grup de professionals si es consideren creatius us podeu imaginar les respostes. Primer mite a desmuntar: ser creatiu no és ser artista. Creatius ho som tots. O en podem ser. Tindre idees està sobrevalorat. Amb això no vull dir que les idees no tinguin valor, ans el contrari! Però no són un elixir reservat a quatre privilegiats. D’idees, bones o dolentes, en tenim tots. Tots sense excepció. Així que mira al teu voltant i observa la quantitat de bones idees que s’estan perdent amagades en “no, jo és que no sóc una persona creativa”.

Si ets d’aquelles persones que té bones idees a la dutxa, fent esport o escoltant música tinc notícies per tu. Ens passa gairebé a tots. És normal. El que no és normal és tindre idees en una sala gris, amb llum artificial i amb l’únic so dels fluorescents. La innovació és creativitat aplicada i per poder aplicar creativitat necessitem dotzenes d’idees, potser centenars. La qualitat va precedida de la quantitat. De manera que si el procediment que apliqueu a casa vostra és obrir les llibretes, mirar-vos les cares i esperar que la màgia succeeixi jo aniria canviant de tàctica.

Per tindre grans idees a implementar ens cal primer anar dues passes enrere. Primer de tot hem d’aprendre a fer-nos les preguntes correctes, a saber plantejar els problemes com a reptes. El que fem habitualment per generar idees és llistar els problemes, enunciar-los. Però enunciar un problema no és formular una pregunta. Això simplement el descriu, el deixa sobre la taula i pot crear fins i tot situacions incòmodes. Enunciar un problema és identificar els problemes del malalt, però no fer un diagnòstic del millor tractament. La pregunta ha de ser el bisturí que obre el camí, no la constatació de quelcom a resoldre.

En canvi, una mirada al problema com un repte a solucionar canvia la predisposició de l’equip en el seu compromís per trobar una solució. Passar del “Sí, però…” al “I si…?” pot ser veritablement trencador. Canviar les opinions jeràrquiques per participacions democràtiques. Passar de la discussió a l’intercanvi de propostes. Visualitzar pensaments enlloc de confrontar opinions.

Però després hem de saber aplicar tècniques per explorar els reptes i generar idees. Moltes. Moltíssimes. I aquí és on sovint fallem. En generar idees de forma massiva. Segur que tothom coneix la pluja d’idees però més enllà d’això hi ha milers de tècniques possibles. Si no sabeu per on tirar podeu fer una senzilla cerca a Google i trobareu mil fils per on seguir. Un bon punt per començar són els llibres “Game Storming” o el ja clàssic “Thinkertoys“. Per generar solucions veritablement disruptives necessitem crear un clima creatiu suficientment trencador i fora del previst. Si sempre fem les mateixes coses no ens ha d’estranyar que obtinguem resultats similars.

Després ja vindran els filtres. Les avaluacions, les anàlisi de rendiment i viabilitat. I aquí ja veurem quina dels centenars d’idees serà la que tiri endavant en forma de projecte. Perquè d’això es tracta, de generar projectes disruptius. Tindre idees per tindre idees és inútil, no ens aporta res. Les persones que marquen la diferència no són les que tenen idees, idees en té tothom. Les qui marquen la diferència són aquelles que són capaces de seguir tot el procés i implementar projectes.

Sí a l’acció. Però abans posem-hi la intel·ligència i la creativitat.

 

Foto destacada de Danielle Maclnnes a Unsplash