by Agustí López | gen. 21, 2022 | Entrades, Estrategia, Indicador Economia, Indicador Economia
[Article publicat el 17/1/2022 a l’Indicador d’Economia]
Després de gairebé 100 anys de mediocritat en el món del ciclisme la Gran Bretanya es va proposar capgirar la situació. I és que en 110 anys cap ciclista anglès havia aconseguit guanyar el Tour de França. Per aconseguir-ho van contractar un nou entrenador, en Dave Brailsford. Cinc anys més tard l’equip ciclista dels anglesos va dominar les proves a Tokyo 2008 on van guanyar el 60% de les medalles. No només això, sinó que en Bradley Wiggins i Chris Froome han guanyat el Tour diferents cops després d’això. Què havia passat? Quin era el revolucionari, i gairebé màgic, mètode que havia aconseguit el miracle? Doncs el secret de la salsa, explicat pel mateix Brailsford, està en aïllar tots i cadascun dels petits aspectes del ciclisme (que són moltíssims, cal arribar al detall!) i aplicar-hi millores de l’1% contínuament. El que sembla una xifra ridícula acaba provocant un canvi radical i determinant. Qualsevol que conegui l’efecte de l’interès compost ho entendrà de seguida. 1%, quedem-nos amb aquesta dada de moment.
El canvi d’any, igual que el final de l’estiu o el dia de l’aniversari, és un moment que moltes persones utilitzen per reflexionar sobre el futur i fer-ne plans. Plans, objectius, desitjos de canvi i de millora. Si preguntes a qualsevol persona què vol demanar-li a l’any nou gairebé segur que la gran majoria demanarà millorar alguna cosa. La seva salut, la cura que té del seu cos, més temps amb aquells a qui estima, millorar la seva situació professional o simplement gaudir més de la vida. Segur.
El que ja no és tant clar és què fer en concret per aconseguir-ho. I és d’aquí d’on plora la criatura. Perquè és que una cosa és posar un objectiu i una altra de molt diferent tindre clar com aconseguir-lo. Per exemple, després de l’atipada contínua de les darreres setmanes segur que més d’un s’ha proposat posar-se, ara sí, en forma. Perquè clar, no pot ser, bla bla bla. Però com es fa? La solució la sabem tots: sobretot menjar millor i fer esport. Però noi, com costa. I ens costa canviar perquè tenim els mals hàbits enregistrats a foc al nostre cervell.
I és que hi ha encara molta distància entre aquella realitat que desitgem i com formulem el canvi necessari. No cal dir que el terreny professional ens passa exactament el mateix. El canvi no depèn només de que es prenguin decisions, sinó de que aquestes siguin degudament implementades amb el compromís general imprescindible que sovint comporten. Malgrat això tots coneixem exemples on no s’han aconseguit els resultats per més que s’havia marcat un objectiu concret i inclús un detallat pla d’acció. Un dels motius, sense cap mena de dubte, és la terrible resistència que tenim al canvi i com ens costa canviar els costums, els hàbits, la forma de fer.
Un hàbit no deixa de ser quelcom que repetim de forma habitual, gairebé automàtica i sense pràcticament pensar-ho. Ho fem contínuament, a tota hora. I és bo que sigui així, és una forma que té el nostre cervell d’estalviar esforç. Si haguéssim de respondre a l’enorme quantitat d’estímuls que tenim contínuament la nostra conducta seria caòtica. És per això que el nostre cervell ens acostuma a desenvolupar petits automatismes que responen davant un determinat estímul. Així és que tenim hàbits que ens ajuden, que són positius, però d’altres que ens perjudiquen clarament. Que si els eliminem viurem millor.
Posarem alguns exemples senzills, però que tothom pot entendre. Què feu només obrir el mòbil pel matí? Això és un hàbit. Com convoqueu les reunions? Això també ho és. I també ho és la forma com responem a noves propostes, de quina manera reaccionem al reconeixement o si obrim més temes dels que tanquem. Tot això, i moltíssim més són hàbits que ens ajuden contínuament i que, no cal dir-ho, condicionen la nostra conducta i finalment, els nostres resultats. La bona notícia és que els hàbits es poden modificar, no són innats. La mala notícia és que canviar-los és dur. Molt. Qualsevol que hagi provat a deixar de fumar, per posar un exemple dels difícils, sap de què parlem.
I és en aquest procés de canvi on moltes persones s’equivoquen i acaben fracassant. Perquè la clau no està en fer-se propostes ambicioses, ni en marcar-se una planificació detallada. La clau que marca la diferència està en crear nous sistemes, nous processos que acabin afavorint el canvi d’hàbit. Al final del camí, tenim el que repetim. Un corredor que vulgui tindre grans resultats no deixa d’entrenar perquè la cursa s’ha acabat, això seria fixar-se només en l’objectiu. En canvi, amb la teoria de l’1% no es tracta tant de marcar-se grans objectius, que també es pot, com anar introduint petits hàbits que provoquin la transformació total. No és qüestió de marcar-se un número concret de llibres a llegir, un altre exemple, sinó de convertir-nos en lectors.
I per fer-ho necessitem processos, hàbits al final del camí, que ens ajudin. Per exemple, un canvi podria començar per un cicle semblant a : després de preparar-me per dormir, immediatament em poso a llegir uns minuts. O un altre; en quant soni el meu telèfon, respiraré a fons i somriuré un moment. Comença per coses simples, aparentment senzilles i sense massa complicacions. Recorda, un 1% acumulat pot provocar un canvi determinant a la teva vida.
Tot això està perfectament descrit en un llibre fonamental si ets dels qui a principi d’any es proposa canvis: Hábitos atómicos, de James Clear. Si no el coneixeu, aquesta tarda passeu per la vostra llibreria de confiança i demaneu-lo. I si el coneixeu, una repassada segur que us recorda quin és el camí correcte per al canvi. Bon any!
Foto destacada de Katrina Wright a Unsplash
by Agustí López | nov. 10, 2021 | Entrades, Estrategia, Indicador Economia, Indicador Economia
[Article publicat el 8/11/2021 a l’Indicador d’Economia]
La pandèmia ens ha deixat un reguitzell de canvis en el nostre dia a dia a la feina. Més enllà de les mascaretes, les formacions en línia, reunions per videotrucada i congressos virtuals formen part ja del paisatge habitual. Això per no parlar del teletreball. Algunes empreses han aprofitat per fer un canvi definitiu i abraçar el treball des de casa. Altres, tot el contrari, ja han fet retornar a tothom al centre de treball. I moltes estan triant, de moment, un model híbrid que busca satisfer totes les parts. Però, què podem esperar a partir d’aquí?
Un recent estudi de Gartner preveu que el 2024, i als Estats Units, només el 25% de les reunions seran presencials. La resta, totalment en línia. Un altre estudi, també de Gartner, indica que el 74% d’empreses adoptarà el teletreball de forma permanent per alguns dels seus empleats. Això, de nou, als Estats Units. Aquí possiblement tardem una mica més en adoptar els canvis, però això ja és irreversible, fins i tot per un tema de competitivitat de costos. Aquest treball des de casa se suporta sobre nous sistemes de treball i les trobades del món físic venen substituïdes per reunions en diferents formats, però sempre amb una pantalla pel mig.
Tanmateix, tanta vida en línia sovint no és vida. Es parla fa mesos de la “fatiga per Zoom”, un fenomen que tots hem patit. Per cert, se l’ha batejat amb Zoom com a plataforma líder en videoconferència que és, però passa exactament el mateix amb Teams, Meet, Webex, Jitsi o la que preferim.
I és que la connexió continuada amb altres persones a través de la pantalla té unes quantes contrapartides. La reconeguda revista sobre psicologia Techology, Mind and Behaviour ja parlava fa uns mesos dels problemes que pot comportar la intensitat de comunicació a través d’una pantalla. Primer de tot, l’intens contacte visual que es produeix no és natural. Ni això ni la mida de les cares. En una reunió física anem canviant els punts de mira, prenem notes o fem el que sigui. En una trobada digital, no. Ens estem mirant i escodrinyant contínuament. Mentre no canviïn les plataformes, una solució és rebaixar la mida de la finestra per tal que les cares siguin més naturals.
Segona cosa, veure’t contínuament a la pantalla tampoc és massa natural, és com estar tot el dia davant d’un mirall. Seria molt més recomanable desactivar la nostra vista si l’únic que volem és enviar la senyal de vídeo per a la resta.
No menys important, els processos cognitius milloren si estem en moviment. Això a Apple ho coneixien bé, eren famosos els passeigs d’Steve Jobs per ajudar a pensar o tindre una conversa. En canvi, quan estem clavats a la cadira una hora darrera una altra això es perd i el nostre cervell no flueix de la mateixa manera. Igualment, la persona que ha de comunicar veu el seu espai limitat a l’angle de la càmera, el que limita radicalment els moviments i gesticulacions necessaris en una presentació. Veurem en el futur nous espais ja dissenyats específicament per minvar aquests efectes. Per exemple, algunes de les millors escoles de negoci ja han preparat fantàstics espais on el professor té total llibertat de moviments.
Finalment, la càrrega cognitiva en les connexions per vídeo és molt més alta. En una trobada física la comunicació no verbal és bastant natural, tots nosaltres fem una sèrie de gesticulacions de forma no conscient. Però quan intervé el vídeo, sobreactuem per enviar senyals i mirar de reforçar el nostre missatge. Afegim de forma activa més informació al missatge, el que acaba provocant una càrrega cognitiva molt més alta i, per tant, molt més desgast per tots. Davant d’això hem de mirar de combinar les connexions amb minuts de només àudio i permetre que anem obrint i tancant càmeres.
No podem jugar a futuròlegs, és un esport de risc. Però sí sabem que en menor o major mesura això ens afectarà, i no d’una forma lateral o imperceptible. Les videotrucades i reunions digitals ja formen part de la nostra rutina, i no desapareixeran. La comunicació a través d’una pantalla és molt més efectiva i competitiva en molts aspectes. Però a la vegada provoca un desgast important a nivell visual, social, emocional i en la nostra motivació. Pot ser que es rebaixi la seva intensitat, però ara ja hem encetat el pastís.
Cal recordar, arribats a aquest punt, que una idea no val res si no sabem comunicar-la. Els canvis d’hàbits comporten adaptació i no sempre s’encerta a la primera. Caldrà doncs que posem un afegit d’atenció a tot plegat, no deixant a la improvisació de cadascú com gestionem les trobades en digital.
Foto destacada de Chris Montgomery a Unsplash
by Agustí López | oct. 8, 2021 | Entrades, Estrategia, Indicador Economia, Indicador Economia
[Article publicat el 8/10/2021a l’Indicador d’Economia]
Estan entre nosaltres, barrejats entre la gent normal. Fan veure que estan per ajudar, per col·laborar, per donar un cop de mà sempre que cal. Però no, tot és una gran farsa. En realitat han vingut a portar la contrària, posar tot tipus de pals a les rodes i trobar un problema per a cada solució. Em refereixo a les persones que posen les coses difícils. Perquè, potser no us hi heu fixat mai, però hi ha dos tipus de persones. Les que posen les coses fàcils i les que s’esforcen en posar-les difícils.
Això, per exemple, es pot comprovar clarament en un viatge. Els viatges són unes ocasions formidables per posar a prova una amistat, la parella o aquell company de feina tant eixerit. Com dic, en un viatge es pot fer la classificació molt fàcilment. Hi ha gent que s’adapta ràpid, que és capaç d’acceptar bé la decisió del grup o que pot improvisar si es necessita. Que sap que no pot imposar el seu criteri i que, pel bon funcionament del viatge, moltes vegades és millor evitar el conflicte. I després estan els altres, els qui van en contra del grup constantment. Que proven d’imposar, de manipular, condicionar i forçar les situacions. Que si algú proposa alguna cosa que no els agrada trauran 25 inconvenients abans que dir de cara, ras i curt, que no volen.
A la feina passa exactament el mateix. Hi ha persones que entren a les reunions amb bona cara, somriure, conversa d’ascensor i una falsa companyonia. Com dient, jo sóc un dels teus. Però no, tot és fals i de seguida te’n pots adonar. Si es volen canviar els plans establerts només faran que recordar tota la feinada que s’ha de fer, com d’important és no desviar-se del previst i se centraran en detalls enlloc de principis. Són ben capaces de boicotejar qualsevol projecte, en silenci, sense fer soroll. Sense grans enfrontaments ni discussions que retronin. No, són més efectius des d’una pantalla d’ordinador, o a la màquina del cafè, minant la moral poc a poc. Demanant atenció contínua, parlant a esquenes d’uns i els altres. Trobant problemes on la majoria només hi veuria la feina rutinària.
I després està l’altra tipus de persones, les que posen les coses fàcils. Són també molt fàcils d’identificar. Acostumen a ser més constants, d’esforç permanent i eficaç. No es limiten a fer l’estricte, sinó que s’obren a la interpretació. Entenen el canvi com a part del procés. No escriuen grans lleis en pedra, viuen en esborranys permanents. No busquen el conflicte, tot i que saben afirmar-se quan cal. Si veuen quelcom per resoldre, saben que només és una qüestió d’insistència solucionar-ho. Tenen la calma i la seguretat del qui sap que està per sobre.
Identificar bé a quin tipus de persona pertany cadascú és fonamental per tindre un equip que funcioni i no un que vagi com carregant un pes feixuc. Necessitem donar més veu, més protagonisme i reconeixement a les persones que ho posen fàcil. Que tinguin més marge, més decisió i millor lloc a l’organigrama. Que se sentin còmodes, com a casa. Que sàpiguen que les seves opinions tenen influència i són ben considerades. Les nostres vides i les de les nostres organitzacions serien totes una mica millors si en cada pròxima reunió tothom ho posa una mica més fàcil.
Potser tots hem sigut alguna vegada aquella persona que tot ho veu fosc. Pot ser. Però també podem canviar. La pròxima vegada que estiguem a punt de posar pals a les rodes, aturem-nos un segon. Pensem si hi ha alternatives, si aquesta actitud ajudarà a l’equip i valorem si el silenci podria ser una millor opció. Més silenci i menys soroll potser és el que necessitem. Deixem que les bones veus se sentin amb més força, ho necessitem amb urgència.
Foto destacada de Sigmund en Unsplash
by Agustí López | set. 8, 2021 | Entrades, Estrategia, Indicador Economia, Indicador Economia
[Article publicat el 7/09/2021 a l’Indicador d’Economia]
En el món empresarial tenim una tendència històrica a mirar de preveure el futur. A provar d’encertar com ens anirà en base a dades històriques, a llegir les tendències com a garantia de seguretat. A dissenyar plans basats en uns objectius que, d’entrada, haurien de ser realistes i assolibles. En definitiva, a minimitzar el risc de fallida, mirant de protegir l’organització davant dels imprevistos que puguin anar apareixent. Mirem de rebaixar la incertesa, augmentem les probabilitats i deixem el risc sota mínims. Que si un competidor nou, que si un nou i eficaç model de negoci, que si una nova tecnologia o una nova invenció. Invertim, fem procediments, externalitzem, repetim fins l’extenuació, conduïm, formem, assegurem. El que sigui per fer-nos robustos, forts i resistents.
Però, i si això no fos possible? I si mentre fem tot això en realitat ens anem convertint cada vegada en més fràgils? I si els nostres esforços fossin inútils i, precisament, per la nostra protecció el que estem fent en realitat és crear sistemes més exposats a la volatilitat, l’aleatorietat, el desordre, l’estrès i la incertesa? Aquesta és la idea de partida del llibre Antifrágil, de Nassim Nicholas Taleb. No és un llibre fàcil, de lectura ocasional i fugaç. Hi ha, per exemple: filosofia, matemàtica o economia. De manera que m’he guardat la seva recomanació per l’inici de curs, no fos cas que, entre banyador i mascareta, passés per sota del radar.
Segons el seu autor, el fràgil no és el contrari del robust. De la mateixa manera que el contrari de -1 no és 0, sinó + 1 (matemàtics, disculpeu-me), el contrari de fràgil no és robust, sinó antifràgil. Aquesta, doncs, nova propietat aniria més enllà del concepte de robustesa. La robustesa mira de romandre igual davant dels impactes. En canvi l’antifragilitat es beneficia dels canvis bruscos i avança en la incertesa, l’atzar i els elements estressants. El robust resisteix, mentre que l’antifràgil millora davant els impactes.
En aquesta línia, sabem que no podem predir els fets extraordinaris que ens poden afectar. Només cal pensar en com de sorpresa ens va agafar a tots la pandèmia, o és que algú estava preparat? Ni empreses, ni ciutadans, ni molt menys governants vam saber preparar-nos per quelcom així. I és que és poc menys que impossible, no podem construir sistemes a prova de tots els riscos possibles, és inviable.
En canvi, sí podem crear sistemes que abracin la incertesa, el risc, l’estrès i la volatilitat, just el contrari del que sovint fem. En la fragilitat els errors són poc habituals però tenen molt d’impacte i són irreversibles. En l’antifragilitat, l’error és habitual però reversible a més de portar molta informació per a l’aprenentatge i, per tant, oportunitat de millora.
La curiositat és antifràgil, i els llibres, com els canvis, la multipliquen. Els Estats són fràgils, toleren molt malament el canvi sobtat. Les societats més desburocratitzades i descentralitzades són millor base per a la prosperitat. En canvi, el sistema bancari és fràgil, un petit grup d’ells pot col·lapsar el sistema. En canvi Silicon Valley és antifràgil, per exemple. Els emprenedors són antifràgils, igual que els artistes. Estan acostumats a adaptar-se constantment a l’entorn per sobreviure. Si quelcom no va, han de canviar ràpidament si volen seguir en el mercat.
Mirar de protegir-nos, eliminar el risc, és com fer que un nen no vagi mai al parc per por als accidents. Això augmenta, sens dubte, la seva fragilitat. Per tant, no es tracta tant de preveure fins la darrera coma què pot succeir en el futur immediat i com preparar-nos. Es tracta més de tindre capacitat adaptativa per poder sobreviure als futurs esdeveniments.
Els processos d’innovació depenen directament del pensament antifràgil, i a la seva vegada, la fragilitat d’alguns projectes és el que fa que el sistema segueixi sent antifràgil. En el que ens queda de vida viurem canvis cada vegada més grossos, més ràpids i més imprevistos. De manera que serà millor que ens preparem pel que ve, ens exposem menys a la fragilitat i provem de ser tots plegats més antifràgils.
Foto destacada de Stephane YAICH a Unsplash
by Agustí López | ag. 5, 2021 | Entrades, Estrategia, Indicador Economia, Indicador Economia
[Article publicat el 4/08/2021 a l’Indicador d’Economia]
Entre contagis, incendis i esports hi ha hagut una notícia que ha passat desapercebuda, per sota del radar. Per primera vegada (a Espanya) Internet ha superat en audiència la televisió. Ja està, ja ha passat. Es veia de lluny, de fa anys que havia de passar i ja ho tenim aquí.
Internet té una penetració en la població ja del 84%, per sobre de la televisió. No cal dir que encara més enrere queda la publicitat exterior, les revistes, les ràdios, els diaris (ai, els diaris!) o el cinema. És a dir, hi ha més persones que tenen accés a Internet que a qualsevol altra mitjà.
No és només el canvi que ha provocat, sinó la velocitat del mateix. Mentre la televisió va necessitar 13 anys per arribar a 50 milions de llars Internet ho va aconseguir en 3 anys. Però és que Facebook ho va fer en tan sols un any i Twitter en 9 mesos. Es creu que al món hi ha més de 400 milions de blogs actius, la gran majoria d’ells pàgines personals. La Wikipèdia, allò que molts consultem contínuament, acumula més de 6.000.000 d’entrades, un nombre 50 vegades superior a la reconeguda Encyclopedia Britannica. Whatsapp, una de les plataformes més intrusives que hem inventat, envia cada dia més de 100.000.000.000 de missatges, que es diu ràpid.
És una evidència que ja s’albirava en l’onada que vam anomenar 2.0, ja fa una mica més d’una dècada. Allò, que per moments semblava una revolució, ho ha canviat tot. Ha canviat la manera com ens comuniquem i moltíssims detalls de la nostra vida quotidiana. I ha passat, entre altres coses, perquè diferents tecnologies van convergir a la vegada. Per exemple, la capacitat d’emmagatzemar en poc espai i la velocitat de connexió. Us recordeu dels primers ipods? De l’ADSL i l’RDSI? Doncs avui els Airpods, només un dels productes d’Apple, ja facturen més que, per exemple, empreses com Spotify o Uber. I es fan servir majoritàriament per escoltar música en streaming, quelcom impensable tan sols fa uns anys.
Però aquesta onada ja ha passat i ara n’estem vivint la ressaca. Tant meravellosa com inquietant i plena de riscos i amenaces. La privacitat, l’aïllament o l’accés a la pornografia hauran d’estar més presents al debat públic. I molt em temo que com en tantes coses, anem tard per variar.
I la cosa curiosa és que ara tot just estem a l’inici d’una altra onada encara més bèstia que ocuparà la nostra atenció la pròxima dècada. I és que tornem a estar davant una tempesta perfecta amb una sèrie de tecnologies que estan convergint mentre llegim això. Em refereixo, com no, a la intel·ligència artificial, la robòtica, la Internet de les coses (IoT) o el Big Data. Sembla ciència ficció, però no ho és pas. Moltes d’aquestes tecnologies ja estan presents entre nosaltres i ni ens adonem.
Els algoritmes de resultats en van plens, igual que les recomanacions personalitzades de segons quines plataformes o la capacitat de predir comportaments i per tant refer l’oferta comercial de forma dinàmica i en temps real. Quan li fem preguntes a Siri o a Alexa, quan juguem a semblar vells en una aplicació del mòbil, els continguts que ens ensenya Facebook, el predictiu de Google o la informació que dóna Google Maps en són només alguns exemples. I a cada pas que donem les possibilitats es multipliquen, com en un joc infinit, una història oberta amb mil finals.
Si mirem el que ha passat en els darrers 10 anys fa un cert vertigen. I si us ha semblat que, arribats aquí, el canvi és massa ràpid, compte. Feu-vos el cinturó perquè aquest bòlid tot just ha posat la primera marxa.
Xina, amb els seus 12 súperclústers innovadors, està invertint 378.000 milions en I+D. Biden acaba d’engegar un súper pla de 325.000 milions per canviar l’orientació de l’economia. I mentretant Europa està entretinguda amb els fons Next Generation: 390.000 per subvencions i 360.000 per préstecs. Potser és la darrera oportunitat que tenim de no perdre el tren i la cosa no pinta bé de moment. Entre 2014 i 2020 Espanya només va aprofitar el 40% dels fons europeus als que tenia dret. Alerta.
Anem cap a un reinici radical, que pot ser tant tecnològic com desigual i socialment injust. La moneda està a l’aire i més val que quan caigui ho faci de cara al planeta, perquè del contrari no quedarà res per gestionar.
Foto destacada de Jose Antonio Gallego Vázquez a Unsplash
by Agustí López | jul. 20, 2021 | Entrades, Estrategia, Indicador Economia, Indicador Economia
[Artículo publicado el 8/07/2021 en el Indicador d’Economia]
Para muchos este es un año de tránsito. Un año de adaptaciones, de cambios, de ajustes, de saber dónde estamos, de prudencia, de paciencia y de restricciones. De nuevo de restricciones. Para muchos, es un (otro) año perdido.
El siglo XXI nos llega con retraso y la pandemia no ha hecho más que avivar el fuego que ya teníamos. Como todo, el país necesita pensarse cada cierto tiempo. Al igual que las empresas, las instituciones y las personas. Porque cuando este 2021 pase muchas cosas habrán cambiado. Y añadirán a las que ya lo estaban haciendo. Así que, agarrénse, que vienen curvas.
Apenas al inicio de la pandemia, cuando sus efectos se empezaban a vislumbrar, la Generalitat de Catalunya convocó un grupo de expertos para crear el grupo de trabajo llamado “Catalunya 2022”. Un verdadero grupo de élite coordinados por la entonces directora académica del NYU CUSP de Nueva York Victoria Alsina y Genís Roca, presidente y socio de la consultora RocaSalvatella.
Han trabajado en silencio, durante muchos meses y sin ninguna reunión presencial. Hablando, reflexionando y debatiendo entre ellos y con cientos de agentes estratégicos. De todo ello ha salido un documento que se llama, alerta con el nombre, “Reset Catalunya 2022”. Ya el título da muchas pistas sobre qué es lo que proponen: reiniciar el país entero.
El documento incluye 91 medidas muy concretas para relanzar el país desde tres ejes: sociedad civil, economía y administración pública. Cada ámbito tiene sus objetivos y cada objetivo sus acciones, como debe ser. Y entre los objetivos hay algunos de tan ambiciosos como: acelerar la transformación del sistema educativo (ay, la educación!), Alcanzar la soberanía en energía y alimentación o tener una administración que esté centrada en el valor público y que facilite la participación de la sociedad civil.
La presentación del documento tuvo su repercusión pública y ahora hay que ver cuál será el recorrido real de este trabajo, muy, muy interesante. Cierto es que este es el momento perfecto para repensar el futuro y crear como debe ser nuestra realidad. Sin excusas, sin pausa y con determinación. Como es obvio que esto llegue a algún lugar o no dependerá en buena parte del gobierno que apenas se está poniendo. Pero creo que el resto también tenemos algo en que decir.
Genís Roca, preguntado por algo parecido en una entrevista hace poco, sugería que el país debía organizarse en cuatro grupos: los que vigilan el sistema, quienes protestan, quienes proponen y los que actúan. Todos son necesarios y todos se complementan en una historia que ya no puede hacer más el ridículo.
Victoria Alsina, como decía una de las coordinadoras de los trabajos, acaba de dar el paso a Consejera de Acción Exterior y Transparencia. Ha pasado de proponer a actuar. Aquí, opino yo, no es tan importante si una persona pasa o no a la acción sino si todos dejamos de mirar hacia otro lado cuando se habla del futuro.
Quejarse, sólo quejarse, es poco útil, nada transformador. A la vez se necesitan vigilantes, gente que piense y haga propuestas y gente que pase a la acción. Y esta llamada es para todos nosotros: para la prensa, la sociedad civil, las entidades y también, cómo no para las empresas. Los empresarios y directivos deberán tener un papel importante para volver a pensar cómo quieren que sea su futuro y qué papel querrán tener en la sociedad de la que forman parte. Una sociedad que, al final del camino, la formamos todos nosotros.
Foto destacada de Octavian Rosca en Unsplash
