Teletreba…què?

Teletreba…què?

[Article publicat el 16/12/20 a l’Indicador d’Economia]

El 13 de març, tot just fa ara 9 mesos, es decretava l’estat d’alarma i amb ell començà la cursa pel teletreball. Menjadors convertits en aules i cuines en sales de reunions van donar forma a, aquesta sí, la nova realitat. La frase tendència ja és “em sentiu?” o millor encara “us veig, però no us sento”. El més resistent als canvis va fer un màster en videotrucades. Zoom, Teams i, fins i tot Jitsi o Slack formen part del nostre nou vocabulari. I tot això acompanyat de wifis raquítiques, nens avorrits en un món paral·lel i una estranya barreja de comoditat i estrès domèstic.

Perquè una altra cosa que hem hagut d’aprendre és que treballar des de casa té molts avantatges i, no cal dir-ho, alguns inconvenients. Entre d’altres aquella sensació que no s’acaba de desconnectar mai de la feina. Perquè el mateix entorn laboral, la taula de treball, també és la taula on es menja, on es juga, es pren cafè o es plega la roba. Tan important és saber-se concentrar en un entorn dissenyat especialment per al descans i l’esbarjo com saber tallar a temps i separar físicament i mentalment la feina de les qüestions personals. Ara ja sabem que les videotrucades provoquen tensió, no són tan naturals com les trobades físiques i que no n’hi ha prou amb posar-se uns auriculars per sentir-se a la feina.

Però superat el període d’adaptació exprés són moltes les organitzacions i persones que s’han obert al teletreball d’una forma més o menys desitjada. I és que, no cal negar-ho, ambdues parts en poden sortir guanyadores. Els treballadors des de casa perquè els pot resultar més fàcil conciliar la feina amb la seva vida personal i viure més còmodament. Ja no cal perdre temps en els desplaçaments al lloc de treball, les pauses per dinar o fer un cafè poden ser condensades a gust de cadascú i sovint casa nostra és més confortable que la majoria d’oficines. Per a molts llocs de treball ja no és tant crític estar a una hora determinada i la tan demanada flexibilitat horària ha arribat a organitzacions que n’eren molt resistents.

Això dona molta capacitat d’organització del treball a la persona en l’absència de la presencialitat que tantes penyores comporta. Allò de “tens dos minuts?” estant a casa és molt més difícil que es produeixi. Per tant es fa més necessari disposar de mecanismes de comunicació digitals però també asíncrons per afavorir l’increment de productivitat i superar els errors històrics i sistèmics de moltes empreses. Treballar des de casa no pot ser enllaçar una videotrucada rere una altra reproduint en digital els errors del físic. I no només això, sinó que es fa imprescindible disposar d’eines de registre i seguiment dels diferents projectes que permetin, de debò, tindre els equips de treball en qualsevol punt. I des d’aquest punt de vista, admetem-ho, tot són millores. Sabíem que això havia d’arribar, però ningú haguéssim previst aquesta velocitat de canvi.

Se’ns obre la porta, fins i tot, a una nova organització urbanística i territorial. Ja no caldria viure tan a prop dels principals focus empresarials ni de les grans ciutat. I això comporta un possible nou equilibri molt interessant i que tot just s’albira.

Però, compte. Això també obre un altre gran i global porta. Les empreses ja no tindran la necessitat de contractar talent a pocs kilòmetres de distància.

Tampoc això és nou, fa molts anys que les empreses poden contractar serveis en països amb costos salarials molt més baixos com, per exemple, l’Índia, Bulgària o Israel. La producció industrial, no cal dir-ho. De fa unes dècades que ja hem vist com algunes indústries traslladaven els centres productius buscant una contínua rebaixa de costos.
Però, alerta, els treballadors del coneixement no n’estan exempts d’aquesta nova corrent. També moltes altres professions com, per exemple, dissenyadors gràfics, desenvolupadors web, analistes de dades o assistents virtuals formen part d’un creixent exèrcit de professionals que presten serveis a qualsevol empresa del món occidental des de països amb costos estructurals molt més baixos. Tan baixos com sovint ho són els seus drets laborals i, no cal dir-ho, socials.

Una vegada acostumats i adaptats a tindre els equips de treball en remot, sense reunir-se físicament gairebé mai, què impedeix seguir mirant més lluny i contractar feines a l’altra punta del món? Res. Només l’ètica de generar valor a prop del lloc on està l’empresa pot posar fre a una nova onada de globalització, molt més discreta. I ja sabem què passa quan ho fiem tot a l’ètica.

Per a molts professionals i freelance la nova competència ja no parlarà la seva llengua ni viurà al seu país. Les noves xarxes de relació ja no estaran tan basades en la proximitat, el costum i certa trajectòria social i, en canvi, es tornaran més superficials i inestables.

En el futur, doncs, els professionals s’hauran d’ocupar encara més de la seva marca personal, l’actualització continuada de coneixements i habilitats i una especialització fora de dubte que generi com més valor afegit millor.

Foto destacada de Standsome worklifestyle en Unsplash

El líder del futur

El líder del futur

[Article publicat el 13/11/20 a l’Indicador d’Economia]

Aquest darrer octubre el Fòrum Econòmic Mundial acaba de publicar el seu informe anual sobre el futur de la feina i, com sempre, ofereix informació molt valuosa que ajuda a albirar el futur més immediat . Com no podia ser d’una altra manera l’informe fa referència a la pandèmia i l’impacte que ha tingut la tecnologia en el món empresarial. L’adopció generalitzada de tecnologia és un fet: big data, cloud computing i e-commerce són les màximes prioritats pels directius. Cap sorpresa. Però a aquestes tendències, que venen de lluny, se’ls ha afegit ara l’acceleració en l’automatització de tasques provocada per la pandèmia.

Es calcula que cap al 2025, passat demà, el temps dedicat al treball per màquines i persones ja estarà repartit al 50% en un procés irreversible. L’informe indica que el 34% de les empreses enquestades té previst augmentar la seva plantilla per incorporar perfils qualificats que puguin gestionar aquest nou entorn més sofisticat i ple de possibilitats.

En canvi el 43% de les empreses té una intenció clara i immediata de reduir la plantilla de treballadors degut a la integració de tecnologia en els seus processos.

I això ens porta a una reflexió que les empreses han de fer amb certa urgència. I no va sobre tecnologia, va sobre persones.

Tradicionalment el món de la feina havia seguit una trajectòria lineal i amb un ascensor social que funcionava. L’habitual i molt transitat recorregut es feia començant per una base d’estudis, l’especialització i l’escalada progressiva fins arribar a certa responsabilitat en un àmbit determinat. Però això ja fa temps que no és així i la pandèmia no ha fet més que accentuar-ho.

Actualment els professionals ja no segueixen trajectòries nítides, lineals i assegurades. En canvi, enmig de la carrera professional molts han de pivotar entre feines de característiques radicalment diferents que requereixen una gran reconversió i, de nou, un temps de perfeccionament per adquirir les habilitats necessàries. Aquests canvis són crítics per la persona que els ha de passar, massa sovint representen trencaments en la carrera professional que poden arribar a ser traumàtics amb dures conseqüències personals. Però, alerta, al final també són perjudicials per les empreses. Aconseguir que les persones puguin realitzar importants canvis en les seves carreres professionals i, a la vegada, conservar la seva competitivitat és un repte que ja tenim sobre la taula. Perquè l’èxit d’aquestes empreses també dependrà directament del seu grau d’assoliment i adaptació als canvis. Fer que els llocs de treball estiguin ocupats per persones poc o gens qualificades per a la tasca és el camí més ràpid a una endèmica baixa productivitat.

I a la vegada hi ha un principi que fa temps que està en discussió: la idea de que l’empresa està, només, per donar beneficis a l’accionista.
La feina no pot ser una màquina de cremar persones com mistos, aquesta idea ha de quedar definitivament obsoleta i rebutjada. Vetllar pel valor econòmic és irrenunciable, però també ho ha de ser fer-ho amb certa responsabilitat. Necessitem nous lideratges que aspirin a un equilibri entre el necessari rendiment econòmic i el valor de les persones. Que aposti per donar sentit i propòsit a la feina i proporcioni un entorn d’assoliment i desenvolupament personal.

Ens hi va el futur.

Foto destacada de Eri J. en Unsplash

La provisionalitat permanent

La provisionalitat permanent

[Article publicat el 9/10/20 a l’Indicador d’Economia]

Ara que s’albira la definitiva convivència amb les tres M (metres, mans i mascareta). Ara que sabem que la vacuna i la terra promesa tardaran en arribar. Ara que sabem que 2021 s’assemblarà força a la segona part de 2020. Ara que sabem que el futur no serà com el passat enyorat. Ara que ja sabem on son.

Ara. Ara és el moment de fer les proves, d’explorar nous camins i innovar el més ràpid del que siguem capaços. De preparar-nos pel que vindrà després d’aquest interval de duració encara indeterminada on tot sembla més estrany i temporal. I és que s’ha instal·lat una certa sensació de provisionalitat que convido a aprofitar per la via urgent.

Tots entenem certament que les organitzacions estan provant d’adaptar-se el millor que poden i saben. I, en general, disculpem les inconveniències que això provoca per allò de “és el que hi ha” o millor “amb això hem de conviure”. I aquí precisament és on s’obre una escletxa fantàstica!

Quin millor moment que aquest per provar aquell nou servei digital? Perquè no provar a canviar en els nostres procediments i dotar-nos de més flexibilitat? Com no fer un pilot amb aquell programa tant prometedor per trobar nous clients potencials? Qui ha dit que no podem fer una prova de mercat amb un nou segment de clients fins ara arriscat i incert?

Què ens impedeix provar i provar? El fracàs? Ens costarà tornar a tindre un període com aquest en el que, potser més que mai, l’error està permès, acceptat i fins i tot aplaudit. Si hi anem de cara, amb transparència i honestedat ens trobarem uns clients més que disposats a acceptar noves propostes, noves formes de relacionar-nos i originalitat en els nostres intents. I el més important de tot, disposats a acceptar que no som perfectes, que no ho tenim tot mesurat i que, nosaltres també, som exploradors dels nous temps.

No m’estic referint a una innovació pesada, lenta, costosa i poc efectiva. M’estic referint a exploracions àgils i ràpides del terreny del desconegut. A incursions en petits escamots que sàpiguen mesurar resultats i retornar informació de qualitat a l’organització. Informació de primera mà sobre els clients, els seus nous usos dels nostres productes i serveis, la seva reacció davant les noves propostes de digitalització i, sobretot, la identificació de noves oportunitats.

Perquè, es preguntarà algú ? Perquè tanta exploració i ganes de canvi?

Molt senzill. Doncs perquè quan ens podrem deslliurar de la punyetera mascareta ningú no entendrà que no haguem aprofitat el temps per repensar-nos i oferir propostes ajustades als canvis que s’hauran consolidats com a definitius.

 

Foto destacada de Andrew Neel  a Unsplash

Cinc anys en cinc mesos

Cinc anys en cinc mesos

[Article publicat el 16/9/20 a l’Indicador de Economia]

El 15 de març és el dia en què va començar el confinament i el dia en què tot va canviar de cop. Des de llavors han passat només una mica més de cinc mesos. Cinc mesos en el que el món s’ha capgirat.

De pressa i corrents, sense temps per planificar gairebé res tots vam anar cap a casa a protegir-nos del virus. I vam viure un festival de vídeo conferències, directes, webinars, cursos i tota mena d’activitats online per estar entretinguts i connectats malgrat la distància.

Qui més qui menys va començar a treballar des de casa. Alguns en condicions òptimes i molts fent malabarismes sense un espai propi, un horari de treball clar ni la concentració necessària que requereix qualsevol feina. Això per no parlar de la por a contagiar-se ni de les persones que es van veure afectades, directament o indirectament.

I a això li vam dir teletreball, però el teletreball és molt més que això com ja hem descobert. No és només qüestió de fer moltes reunions assembleàries en vídeo, emulant així els errors de la vida presencial. Per treballar a distància ens cal una metodologia de treball i seguiment diferent, no basada en la presencialitat i els horaris rígids sinó enfocada a resultats i centrada en projectes.

Molts responsables van veure de cop com no tenien cap via de control de l’estat de la feina, exigint fins i tot informes constants de realització de tasques. Tot perquè la presencialitat permetia interrupcions, reunions tant inesperades com eternes i una improvisació constant en la planificació i organització del treball. I no és que el teletreball solucioni tot això de cop, però sí que posa algunes coses bastant més difícils. Algunes organitzacions van reaccionar amb agilitat, revisant en profunditat les seves metodologies, eines i sistemes per crear una nova forma de relacionar-se, de comunicar-se i de realitzar el treball. Una forma basada en l’autonomia, l’enfocament a resultats i l’automatització de tasques repetitives i de baix valor afegit.

Però una altra cosa estava passant en paral·lel i és la nostra forma de consumir productes i serveis. Segons un recent informe publicat per IBM el comerç online a Estats Units creixerà aquest 2020 un 20%, una bestialitat tenint en compte el context econòmic actual. Això mentre a la vegada les cadenes de distribució de productes no essencials baixaven les vendes un 75%. Què són productes no essencials? Doncs per exemple, la roba. Això d’estar per casa treballant ha significat una baixa dràstica de les vendes, ja no cal mudar-se per anar a treballar.

Alguns grans distribuïdors com Walmart ja han reaccionat impulsant les vendes omnicanal, és a dir, comprar en línia i fer la recollida a la botiga. I en un interessant moviment Walmart ha anunciat la seva intenció de comprar la xarxa social TikTok. I no ho fan per guanyar seguidors, ho fan per entrar a l’immens mercat xinès de compra en línia, que és 10 vegades més gran que el dels USA.

Però el gran guanyador en aquests cinc mesos no és un altre que Amazon. Les seves vendes han crescut un 40% en aquest període, guanyant molts nous clients que han descobert la comoditat de les entregues a domicili.

I aquí, què ha passat? Alguns grans distribuïdors com El Corte Inglés intenten discutir el lideratge a l’empresa de Jeff Bezos. Precisament a causa del confinament han crescut més les vendes en formats Click&Mortar, això és, distribuïdors com ells amb botiga física. A l’inrevés que als USA. Curiós. I, no cal dir-ho, hi ha hagut moltes iniciatives de digitalització més locals. Al Priorat, per exemple, han llançat el projecte “Fet al Priorat” on un pot trobar el bo i millor de la millor comarca del món mundial. Vins, per descomptat, però també gastronomia, cosmètica i salut.
O com també kmCAT, un projecte de venda online de productes de cooperativa que aspira a ser una referència en el seu àmbit.

Tots aquests projectes intenten crear el seu propi futur amb tota la incertesa del món però sabent del cert que enrere ja no podem tornar. La principal conclusió de l’informe d’IBM és que el consum online ha crescut en cinc mesos el que hauria fet en cinc anys.

Cinc anys en cinc mesos, així és com les nostres vides s’han accelerat.

Foto destacada de Saffu a Unsplash

No a tothom li està anant malament

No a tothom li està anant malament

[Article publicat el 12/8/20 a l’Indicador de Economia]

Ara fa unes setmanes que una gran consultora belga, Board of Innovation, va crear un nou terme (Low Touch Economy) que defineix, sobretot, els canvis de comportament que estem tenint els ciutadans i que tindran òbviament un impacte directe en com fem negocis. Aquesta nova economia està definida per la reducció d’interaccions físiques, els nous tipus de consum i els canvis constants. El que es podria veure com una catàstrofe també ofereix noves oportunitats per la innovació i les estratègies a curt i mitjà termini. Segons un estudi de la mateixa consultora, un 15% de les empreses està creixent i amb resultats positius. Moltes d’aquestes són empreses que pertanyen a aquest (darrer) nou anglicisme: la Low Touch Economy.

Ningú sap ben bé com serà la recuperació ni quant durarà però sí que sabem que ens hem de preparar per a un període d’entre un i dos anys en el qual hem de saber adaptar els negocis a la COVID19 i tots els reptes que ha portat la pandèmia. Això en el millor dels casos. En el pitjor escenari ens hem de preparar per a un període bastant més llarg en el que les limitacions i restriccions de distància estiguin presents a la nostra vida diària amb tot el que això implica.

Totes les empreses estan obligades a canviar els processos de producció, suport i prestació dels serveis per donar compliment a la normativa i protegir la seguretat de treballadors i clients. Tanmateix, afegir limitacions a les activitats existents no genera nous ingressos sinó que en manté els anteriors, al nivell que sigui. En canvi algunes empreses estan espavilant i de pressa, no només adaptant-se a aquests canvis imposant les oportunes restriccions sinó identificant noves oportunitats.

Alguns hotels a la regió turca de Çeşme estan oferint zones aïllades i segures per passar una quarantena amb garanties. Milan, i moltes altres ciutats, estan obrint molts més carrils per bicicletes. A La Haia tot just han obert un nou aparcament per més de 8.000 bicicletes. La companyia Rombit ha creat uns braçalets que ajuden a mantenir les distàncies en entorns de treball. Els primers casaments per Zoom ja s’han produït. La darrera superproducció amb Tom Hanks sobre la segona guerra mundial, Greyhound, s’estrena per streaming a Apple TV. Twitter ja ha anunciat que tots els seus empleats poden seguir treballant des de casa, per sempre. Peloton ja té gairebé un milió de subscriptors que, des de casa, fan fitness amb els seus aparells, aplicacions i exercicis monitorats. La cadena Panera Bread, amb 2.000 punts de venda als USA, està fent entregues a l’entrada dels establiments (curb-side pickup) i entregues a domicili en una hora. Go Instore ofereix solucions tecnològiques per apropar la botiga al client amb vídeo i àudio.

I podríem seguir amb 1.000 exemples més. Un dels pocs beneficis que ens ha deixat la pandèmia és que les corbes d’adopció de noves tecnologies s’estan aplanant. Ara més que mai és més senzill introduir canvis tecnològics en la prestació dels serveis en un client que està més receptiu. Sens dubte s’obren nous escenaris que alguns sabran aprofitar per crear el seu futur.

Imatge destacada de Sam Vogt a Unsplash