Hi ha persones que ho posen fàcil

Hi ha persones que ho posen fàcil

[Article publicat el 8/10/2021a l’Indicador d’Economia]

Estan entre nosaltres, barrejats entre la gent normal. Fan veure que estan per ajudar, per col·laborar, per donar un cop de mà sempre que cal. Però no, tot és una gran farsa. En realitat han vingut a portar la contrària, posar tot tipus de pals a les rodes i trobar un problema per a cada solució. Em refereixo a les persones que posen les coses difícils. Perquè, potser no us hi heu fixat mai, però hi ha dos tipus de persones. Les que posen les coses fàcils i les que s’esforcen en posar-les difícils.

Això, per exemple, es pot comprovar clarament en un viatge. Els viatges són unes ocasions formidables per posar a prova una amistat, la parella o aquell company de feina tant eixerit. Com dic, en un viatge es pot fer la classificació molt fàcilment. Hi ha gent que s’adapta ràpid, que és capaç d’acceptar bé la decisió del grup o que pot improvisar si es necessita. Que sap que no pot imposar el seu criteri i que, pel bon funcionament del viatge, moltes vegades és millor evitar el conflicte. I després estan els altres, els qui van en contra del grup constantment. Que proven d’imposar, de manipular, condicionar i forçar les situacions. Que si algú proposa alguna cosa que no els agrada trauran 25 inconvenients abans que dir de cara, ras i curt, que no volen.

A la feina passa exactament el mateix. Hi ha persones que entren a les reunions amb bona cara, somriure, conversa d’ascensor i una falsa companyonia. Com dient, jo sóc un dels teus. Però no, tot és fals i de seguida te’n pots adonar. Si es volen canviar els plans establerts només faran que recordar tota la feinada que s’ha de fer, com d’important és no desviar-se del previst i se centraran en detalls enlloc de principis. Són ben capaces de boicotejar qualsevol projecte, en silenci, sense fer soroll. Sense grans enfrontaments ni discussions que retronin. No, són més efectius des d’una pantalla d’ordinador, o a la màquina del cafè, minant la moral poc a poc. Demanant atenció contínua, parlant a esquenes d’uns i els altres. Trobant problemes on la majoria només hi veuria la feina rutinària.

I després està l’altra tipus de persones, les que posen les coses fàcils. Són també molt fàcils d’identificar. Acostumen a ser més constants, d’esforç permanent i eficaç. No es limiten a fer l’estricte, sinó que s’obren a la interpretació. Entenen el canvi com a part del procés. No escriuen grans lleis en pedra, viuen en esborranys permanents. No busquen el conflicte, tot i que saben afirmar-se quan cal. Si veuen quelcom per resoldre, saben que només és una qüestió d’insistència solucionar-ho. Tenen la calma i la seguretat del qui sap que està per sobre.

Identificar bé a quin tipus de persona pertany cadascú és fonamental per tindre un equip que funcioni i no un que vagi com carregant un pes feixuc. Necessitem donar més veu, més protagonisme i reconeixement a les persones que ho posen fàcil. Que tinguin més marge, més decisió i millor lloc a l’organigrama. Que se sentin còmodes, com a casa. Que sàpiguen que les seves opinions tenen influència i són ben considerades. Les nostres vides i les de les nostres organitzacions serien totes una mica millors si en cada pròxima reunió tothom ho posa una mica més fàcil.

Potser tots hem sigut alguna vegada aquella persona que tot ho veu fosc. Pot ser. Però també podem canviar. La pròxima vegada que estiguem a punt de posar pals a les rodes, aturem-nos un segon. Pensem si hi ha alternatives, si aquesta actitud ajudarà a l’equip i valorem si el silenci podria ser una millor opció. Més silenci i menys soroll potser és el que necessitem. Deixem que les bones veus se sentin amb més força, ho necessitem amb urgència.

Foto destacada de Sigmund en Unsplash 

Entrevista per Viu a Fons

Entrevista per Viu a Fons

Entrevista publicada a la revista, ja desapareguda, Viu a fons el 30/01/20

LA TRANSFORMACIÓ DIGITAL SERÀ UN TSUNAMI QUE ENS PASSARÀ PER SOBRE ELS PROPERS ANYS

Per Jordi Salvat Rovira.

Agustí López és consultor en màrqueting digital, especialitzat en xarxes socials i e-commerce. Fa dotze anys va crear Inspira Project i reparteix el seu temps entre la consultoria, la formació i les conferències. Amb ell volem parlar del procés de digitalització que està vivint la nostra societat i com afectarà la nostra vida diària.

A nivell tecnològic, què creu que és el més destacat dels darrers anys? El 2009 és l’any de la febrada grossa que ens agafa a tots amb les xarxes socials, amb una magnitud que comencem a entendre que ens ha canviat la vida per sempre. Ja no ens comuniquem de la mateixa manera, ni en la vida professional ni en la personal. Tothom porta un smartphone a sobre, fins i tot els avis. Un mòbil intel·ligent que fa de tot menys trucar per telèfon. Fins i tot ens enviem àudios i whatsapps per no trucar-nos. El 2009 i 2010 estàvem mirant si havíem de tenir o no xarxes socials. I després va venir Whatsapp, que ha arrasat amb tot. Fa deu anys ens enviavem SMS i pagàvem pels missatges. Totes aquestes eines han substituït com ens comunicàvem i relacionàvem abans. I a diferència d’altres anteriors, ha estat una transformació molt ràpida. No ens havíem acostumat a Facebook i Twitter que ja teníem el Whatsapp.

Apareixeran xarxes socials noves els propers anys? Hi va haver uns primers anys que les xarxes socials eren una joguina molt divertida i molt atractiva, una cosa nova, que obria molt la porta a la participació i a l’intercanvi d’informació, a formar-te fins i tot, però potser la darrera quarta part d’aquesta dècada han patit un desgast. Per una banda hi ha una convergència de xarxes socials. Totes s’assemblen i es copien entre elles. No hi ha grans diferències en funcionalitats. Estem exposats a tot això i tenim un temps limitat. El dia té 24 hores i hi ha tanta pluja d’informació que has de ser una mica refractari.

Què vol dir? No pots llegir-ho tot, perquè hem acumulat més gent que al nostre cercle d’intimitat. Com no podem llegir tot el que es publica, necessitem que sigui visual i que d’un cop de vista me n’assabenti de tot i fa que funcionin coses com Instagram. Cada vegada hi ha menys participació i més persones que tenen un altaveu per dir coses i la conversa s’ha acabat. Les xarxes es converteixen grans aparadors on la gent publica coses, però cada cop és més difícil aconseguir connexió. I això ha creat una addició pel “Like” que ha fet que Instagram deixi de publicar “Likes.” És possible que tot això hagi de tornar al seu lloc perquè si no són rendibles hauran de tancar. Tinc la sensació que hi ha un punt de saturació en el món de les xarxes socials.

Ara arriba el 5G. Com afectarà la nostra vida? M’atreviria a dir que, a nivell ciutadà, és de les coses que més notarem més i més ràpid. Ara tenim un tema al davant que és la convergència de tecnologies i la velocitat a la què ho fa. En Genís Roca, un referent en aquest camp, diu que el fet de tenir internet a les butxaques ha canviat la manera com ens comuniquem i ens organitzem. Però ara tenim al davant una sèrie de tecnologies que estan convergint a una gran velocitat amb un grau de maduresa suficient perquè tinguin implantació massiva a la vegada. Una és el 5G, però també hi ja la intel·ligència artificial, la realitat augmentada… I serà un canvi brutal i serà molt ràpid, perquè l’evolució de tecnologies cada cop necessita menys temps. I ho canviarà tot.

Per exemple? L’altre dia llegia un article sobre el comerç a Tarragona. Deia que els experts han de donar solucions. Jo no seria tan optimista mentre anar a comprar a una botiga sigui tan transaccional com fer-ho a Amazon. Possiblement hi ha problemes afegits, d’urbanisme, d’inversió en dinamització… però Tarragona no és un cas únic i ciutats semblants tenen el mateix problema amb el comerç tradicional. Tornem al 5G.

Vinga. Hi ha una quantitat de coses terrible que passaran en dos o tres anys. El 5G ens donarà una capacitat d’accés exageradíssima a una quantitat de dades que no havíem somiat mai que podíem tenir a l’abast a la butxaca. Al darrer Mobile Wolrld Congress vaig veure un pilot al Camp Nou que feia Movistar amb 40 o 50 càmeres a les quals tu podies tenir accés en streamming a temps real des de casa o el mòbil. Enlloc de veure la jugada com estem acostumats amb el pla que ens donen ho podem fer des de la bota d’en Messi perquè hi ha una càmera allí.

Impressionant. No ens fem a la idea de com canviarà la forma de consumir continguts audiovisuals perquè el volum d’informació que podràs tenir accés des del teu dispositiu és brutal. Això canviarà una gran quantitat d’indústries. Alguns models de negoci quedaran apartats, però també es generaran moltes oportunitats, com les aplicacions per turisme en realitat augmentada amb una altíssima definició. Creativitat al poder. I això es desplega aquest any.

Però amb aquesta capacitat de rebre dades també hi ha moltes fake news i deep fakes (vídeos falsos) i el seu ús pot ser maliciós. Totalment. Fa uns anys en unes Jornades de Comunicació Local a Altafulla ja parlàvem de la importància del filtratge. Tu pots accedir a fonts primàries, com el Twitter del president Trump i saber què diu, sense intermediaris. O que les coses passin davant teu. Parlàvem d’aquell reporter 2.0. El ciutadà podia publicar coses. Quan tothom tenim accés als canals, hi ha un problema: com filtrem la veritat? Aquí, el periodisme hi ha de tenir un lloc en aquest filtratge, per tenir accés a fonts d’informació vàlides. I sortiran uns personatges, que segurament encara no estan prou consolidats, que ens donaran les pistes del què és veritat i què no. Comprovar la informació com a teoria està bé, però a la pràctica no és realista.

És un dels reptes de la propera dècada. Sí, però crec que és un repte perdut. Hi haurà gent que comprovarà la informació, però pensar que el ciutadà d’a peu ho farà… Està passant amb diaris reals. Mires quatre diaris teòricament seriosos i et poses les mans al cap amb la interpretació d’una mateixa notícia. Ara ja és molt fàcil crear una fake new o un vídeo suplantant la veu, imaginem en el futur.

Es parla molt els darrers anys de la uberització de la nostra societat, que també ho està patint alguns sectors econòmics. Casos com Uber o Airbnb s’han mal batejat com a economia col·laborativa. No ho són. Són un intercanvi de serveis entre un particular i una empresa que fa d’intermediària. Què ha fer una empresa com Uber? Ha vist que el món del taxi tenia problemes. No entro en si està mal o ben pagat o en drets laborals, però des del punt de vista del consumidor, Uber està molt més bé que la gran majoria de taxis convencionals. Amb Uber o Cabify vius un altre tipus d’experiència. La proposta de valor que han definit és molt millor que la que hi havia i, per tant, ha funcionat. Si davant d’això posem límits legals, podràs ajudar col·lectius com els taxistes a paga la llicència que han comprat, però són portes al camp. No podràs evitar que sorgeixin aquestes plataformes. És el mateix cas d’Airbnb. Com que no tenen una gran superestructura com té una cadena hotelera es poden permetre ajustar més els preus. Ara, hem de permetre que el camp sigui lliure perquè tot ho arrasi? Jo crec que no. No passa res per regular que hi hagi una densitat d’apartaments en una zona o una distància mínima per conservar els centres de les ciutats com nosaltres volem. A Europa tenim una tradició de carrers amb botigues i amb vida que sinó posem límit a això ens ho destrossaran. Hi ha un problema de velocitats. No pot ser que tardem tant a regular determinades coses. Si mirem el món de les start-ups veiem un procés d’uberització de tot, d’eliminació dels intermediaris.

I una precarització en les condicions de treball en empreses com Glovo, que obliguen als seus treballadors a fer-se autònoms. El marc laboral hauria de tenir en compte aquestes situacions, preservant uns mínims de drets perquè sinó acabarem pràcticament en l’esclavatge digital amb microfeines. No pot ser que una persona hagi de fer no sé quants viatges al dia per guanyar 400 euros. I sent autònom. Aquí hi haurà un problema al final si no hi és ja. En el comerç en línia hi ha un problema a solucionar que és el que se’n diu “l’última milla”, com ho fem per fer arribar aquell paquet d’una manera eficient i rendible.

Veiem un augment molt gran del transport per carretera. És brutal. Jo treballo en un coworking, on hi som deu o dotze persones cada dia, i és un continu d’entrada de missatgers de paqueteria un dia normal. I és evident que no pot ser i aquest sistema d’entrega s’hauria de centralitzar. És un problema que està per solucionar, perquè sinó totes aquestes persones que van punt a punt repartint paquetets cobraran una misèria i generaran una gran precarització.

Per tancar, en aquests propers anys que creu que és el més destacat ens trobarem a nivell tecnològic? El que li hem dit la transformació digital serà un tsunami que ens passarà per sobre, perquè no estem gens preparats. En tres, quatre o cinc anys veurem un munt de coses que no hem vist mai. Vindran totes juntes. La robotització, la intel·ligència artificial, la realitat augmentada, contractes intel·ligents amb blockchain… Quan passi tot a la vegada, tindrem una quantitat d’oportunitats i mercats nous que ni sospitem. Hi ha mercats que directament desapareixeran i ho veurem en tot tipus d’empreses.

 

Imatge destacada de Sajad Nori a Unsplash

Fràgil no és el contrari de robust

Fràgil no és el contrari de robust

[Article publicat el 7/09/2021 a l’Indicador d’Economia]

En el món empresarial tenim una tendència històrica a mirar de preveure el futur. A provar d’encertar com ens anirà en base a dades històriques, a llegir les tendències com a garantia de seguretat. A dissenyar plans basats en uns objectius que, d’entrada, haurien de ser realistes i assolibles. En definitiva, a minimitzar el risc de fallida, mirant de protegir l’organització davant dels imprevistos que puguin anar apareixent. Mirem de rebaixar la incertesa, augmentem les probabilitats i deixem el risc sota mínims. Que si un competidor nou, que si un nou i eficaç model de negoci, que si una nova tecnologia o una nova invenció. Invertim, fem procediments, externalitzem, repetim fins l’extenuació, conduïm, formem, assegurem. El que sigui per fer-nos robustos, forts i resistents.

Però, i si això no fos possible? I si mentre fem tot això en realitat ens anem convertint cada vegada en més fràgils? I si els nostres esforços fossin inútils i, precisament, per la nostra protecció el que estem fent en realitat és crear sistemes més exposats a la volatilitat, l’aleatorietat, el desordre, l’estrès i la incertesa? Aquesta és la idea de partida del llibre Antifrágil, de Nassim Nicholas Taleb. No és un llibre fàcil, de lectura ocasional i fugaç. Hi ha, per exemple: filosofia, matemàtica o economia. De manera que m’he guardat la seva recomanació per l’inici de curs, no fos cas que, entre banyador i mascareta, passés per sota del radar.

Segons el seu autor, el fràgil no és el contrari del robust. De la mateixa manera que el contrari de -1 no és 0, sinó + 1 (matemàtics, disculpeu-me), el contrari de fràgil no és robust, sinó antifràgil. Aquesta, doncs, nova propietat aniria més enllà del concepte de robustesa. La robustesa mira de romandre igual davant dels impactes. En canvi l’antifragilitat es beneficia dels canvis bruscos i avança en la incertesa, l’atzar i els elements estressants. El robust resisteix, mentre que l’antifràgil millora davant els impactes.

En aquesta línia, sabem que no podem predir els fets extraordinaris que ens poden afectar. Només cal pensar en com de sorpresa ens va agafar a tots la pandèmia, o és que algú estava preparat? Ni empreses, ni ciutadans, ni molt menys governants vam saber preparar-nos per quelcom així. I és que és poc menys que impossible, no podem construir sistemes a prova de tots els riscos possibles, és inviable.

En canvi, sí podem crear sistemes que abracin la incertesa, el risc, l’estrès i la volatilitat, just el contrari del que sovint fem. En la fragilitat els errors són poc habituals però tenen molt d’impacte i són irreversibles. En l’antifragilitat, l’error és habitual però reversible a més de portar molta informació per a l’aprenentatge i, per tant, oportunitat de millora.

La curiositat és antifràgil, i els llibres, com els canvis, la multipliquen. Els Estats són fràgils, toleren molt malament el canvi sobtat. Les societats més desburocratitzades i descentralitzades són millor base per a la prosperitat. En canvi, el sistema bancari és fràgil, un petit grup d’ells pot col·lapsar el sistema. En canvi Silicon Valley és antifràgil, per exemple. Els emprenedors són antifràgils, igual que els artistes. Estan acostumats a adaptar-se constantment a l’entorn per sobreviure. Si quelcom no va, han de canviar ràpidament si volen seguir en el mercat.

Mirar de protegir-nos, eliminar el risc, és com fer que un nen no vagi mai al parc per por als accidents. Això augmenta, sens dubte, la seva fragilitat. Per tant, no es tracta tant de preveure fins la darrera coma què pot succeir en el futur immediat i com preparar-nos. Es tracta més de tindre capacitat adaptativa per poder sobreviure als futurs esdeveniments.

Els processos d’innovació depenen directament del pensament antifràgil, i a la seva vegada, la fragilitat d’alguns projectes és el que fa que el sistema segueixi sent antifràgil. En el que ens queda de vida viurem canvis cada vegada més grossos, més ràpids i més imprevistos. De manera que serà millor que ens preparem pel que ve, ens exposem menys a la fragilitat i provem de ser tots plegats més antifràgils.

Foto destacada de Stephane YAICH a Unsplash 

Video killed the radio star

Video killed the radio star

[Article publicat el 4/08/2021 a l’Indicador d’Economia]

Entre contagis, incendis i esports hi ha hagut una notícia que ha passat desapercebuda, per sota del radar. Per primera vegada (a Espanya) Internet ha superat en audiència la televisió. Ja està, ja ha passat. Es veia de lluny, de fa anys que havia de passar i ja ho tenim aquí.

Internet té una penetració en la població ja del 84%, per sobre de la televisió. No cal dir que encara més enrere queda la publicitat exterior, les revistes, les ràdios, els diaris (ai, els diaris!) o el cinema. És a dir, hi ha més persones que tenen accés a Internet que a qualsevol altra mitjà.

No és només el canvi que ha provocat, sinó la velocitat del mateix. Mentre la televisió va necessitar 13 anys per arribar a 50 milions de llars Internet ho va aconseguir en 3 anys. Però és que Facebook ho va fer en tan sols un any i Twitter en 9 mesos. Es creu que al món hi ha més de 400 milions de blogs actius, la gran majoria d’ells pàgines personals. La Wikipèdia, allò que molts consultem contínuament, acumula més de 6.000.000 d’entrades, un nombre 50 vegades superior a la reconeguda Encyclopedia Britannica. Whatsapp, una de les plataformes més intrusives que hem inventat, envia cada dia més de 100.000.000.000 de missatges, que es diu ràpid.

És una evidència que ja s’albirava en l’onada que vam anomenar 2.0, ja fa una mica més d’una dècada. Allò, que per moments semblava una revolució, ho ha canviat tot. Ha canviat la manera com ens comuniquem i moltíssims detalls de la nostra vida quotidiana. I ha passat, entre altres coses, perquè diferents tecnologies van convergir a la vegada. Per exemple, la capacitat d’emmagatzemar en poc espai i la velocitat de connexió. Us recordeu dels primers ipods? De l’ADSL i l’RDSI? Doncs avui els Airpods, només un dels productes d’Apple, ja facturen més que, per exemple, empreses com Spotify o Uber. I es fan servir majoritàriament per escoltar música en streaming, quelcom impensable tan sols fa uns anys.

Però aquesta onada ja ha passat i ara n’estem vivint la ressaca. Tant meravellosa com inquietant i plena de riscos i amenaces. La privacitat, l’aïllament o l’accés a la pornografia hauran d’estar més presents al debat públic. I molt em temo que com en tantes coses, anem tard per variar.

I la cosa curiosa és que ara tot just estem a l’inici d’una altra onada encara més bèstia que ocuparà la nostra atenció la pròxima dècada. I és que tornem a estar davant una tempesta perfecta amb una sèrie de tecnologies que estan convergint mentre llegim això. Em refereixo, com no, a la intel·ligència artificial, la robòtica, la Internet de les coses (IoT) o el Big Data. Sembla ciència ficció, però no ho és pas. Moltes d’aquestes tecnologies ja estan presents entre nosaltres i ni ens adonem.

Els algoritmes de resultats en van plens, igual que les recomanacions personalitzades de segons quines plataformes o la capacitat de predir comportaments i per tant refer l’oferta comercial de forma dinàmica i en temps real. Quan li fem preguntes a Siri o a Alexa, quan juguem a semblar vells en una aplicació del mòbil, els continguts que ens ensenya Facebook, el predictiu de Google o la informació que dóna Google Maps en són només alguns exemples. I a cada pas que donem les possibilitats es multipliquen, com en un joc infinit, una història oberta amb mil finals.

Si mirem el que ha passat en els darrers 10 anys fa un cert vertigen. I si us ha semblat que, arribats aquí, el canvi és massa ràpid, compte. Feu-vos el cinturó perquè aquest bòlid tot just ha posat la primera marxa.

Xina, amb els seus 12 súperclústers innovadors, està invertint 378.000 milions en I+D. Biden acaba d’engegar un súper pla de 325.000 milions per canviar l’orientació de l’economia. I mentretant Europa està entretinguda amb els fons Next Generation: 390.000 per subvencions i 360.000 per préstecs. Potser és la darrera oportunitat que tenim de no perdre el tren i la cosa no pinta bé de moment. Entre 2014 i 2020 Espanya només va aprofitar el 40% dels fons europeus als que tenia dret. Alerta.

Anem cap a un reinici radical, que pot ser tant tecnològic com desigual i socialment injust. La moneda està a l’aire i més val que quan caigui ho faci de cara al planeta, perquè del contrari no quedarà res per gestionar.

Foto destacada de Jose Antonio Gallego Vázquez a Unsplash 

Y en 2022, ¿qué?

Y en 2022, ¿qué?

[Artículo publicado el 8/07/2021 en el Indicador d’Economia]

Para muchos este es un año de tránsito. Un año de adaptaciones, de cambios, de ajustes, de saber dónde estamos, de prudencia, de paciencia y de restricciones. De nuevo de restricciones. Para muchos, es un (otro) año perdido.

El siglo XXI nos llega con retraso y la pandemia no ha hecho más que avivar el fuego que ya teníamos. Como todo, el país necesita pensarse cada cierto tiempo. Al igual que las empresas, las instituciones y las personas. Porque cuando este 2021 pase muchas cosas habrán cambiado. Y añadirán a las que ya lo estaban haciendo. Así que, agarrénse, que vienen curvas.

Apenas al inicio de la pandemia, cuando sus efectos se empezaban a vislumbrar, la Generalitat de Catalunya convocó un grupo de expertos para crear el grupo de trabajo llamado “Catalunya 2022”. Un verdadero grupo de élite coordinados por la entonces directora académica del NYU CUSP de Nueva York Victoria Alsina y Genís Roca, presidente y socio de la consultora RocaSalvatella.

Han trabajado en silencio, durante muchos meses y sin ninguna reunión presencial. Hablando, reflexionando y debatiendo entre ellos y con cientos de agentes estratégicos. De todo ello ha salido un documento que se llama, alerta con el nombre, “Reset Catalunya 2022”. Ya el título da muchas pistas sobre qué es lo que proponen: reiniciar el país entero.

El documento incluye 91 medidas muy concretas para relanzar el país desde tres ejes: sociedad civil, economía y administración pública. Cada ámbito tiene sus objetivos y cada objetivo sus acciones, como debe ser. Y entre los objetivos hay algunos de tan ambiciosos como: acelerar la transformación del sistema educativo (ay, la educación!), Alcanzar la soberanía en energía y alimentación o tener una administración que esté centrada en el valor público y que facilite la participación de la sociedad civil.

La presentación del documento tuvo su repercusión pública y ahora hay que ver cuál será el recorrido real de este trabajo, muy, muy interesante. Cierto es que este es el momento perfecto para repensar el futuro y crear como debe ser nuestra realidad. Sin excusas, sin pausa y con determinación. Como es obvio que esto llegue a algún lugar o no dependerá en buena parte del gobierno que apenas se está poniendo. Pero creo que el resto también tenemos algo en que decir.

Genís Roca, preguntado por algo parecido en una entrevista hace poco, sugería que el país debía organizarse en cuatro grupos: los que vigilan el sistema, quienes protestan, quienes proponen y los que actúan. Todos son necesarios y todos se complementan en una historia que ya no puede hacer más el ridículo.

Victoria Alsina, como decía una de las coordinadoras de los trabajos, acaba de dar el paso a Consejera de Acción Exterior y Transparencia. Ha pasado de proponer a actuar. Aquí, opino yo, no es tan importante si una persona pasa o no a la acción sino si todos dejamos de mirar hacia otro lado cuando se habla del futuro.

Quejarse, sólo quejarse, es poco útil, nada transformador. A la vez se necesitan vigilantes, gente que piense y haga propuestas y gente que pase a la acción. Y esta llamada es para todos nosotros: para la prensa, la sociedad civil, las entidades y también, cómo no para las empresas. Los empresarios y directivos deberán tener un papel importante para volver a pensar cómo quieren que sea su futuro y qué papel querrán tener en la sociedad de la que forman parte. Una sociedad que, al final del camino, la formamos todos nosotros.

Foto destacada de Octavian Rosca en Unsplash