by Agustí López | gen. 21, 2022 | Entrades, Estrategia, Indicador Economia, Indicador Economia
[Article publicat el 17/1/2022 a l’Indicador d’Economia]
Després de gairebé 100 anys de mediocritat en el món del ciclisme la Gran Bretanya es va proposar capgirar la situació. I és que en 110 anys cap ciclista anglès havia aconseguit guanyar el Tour de França. Per aconseguir-ho van contractar un nou entrenador, en Dave Brailsford. Cinc anys més tard l’equip ciclista dels anglesos va dominar les proves a Tokyo 2008 on van guanyar el 60% de les medalles. No només això, sinó que en Bradley Wiggins i Chris Froome han guanyat el Tour diferents cops després d’això. Què havia passat? Quin era el revolucionari, i gairebé màgic, mètode que havia aconseguit el miracle? Doncs el secret de la salsa, explicat pel mateix Brailsford, està en aïllar tots i cadascun dels petits aspectes del ciclisme (que són moltíssims, cal arribar al detall!) i aplicar-hi millores de l’1% contínuament. El que sembla una xifra ridícula acaba provocant un canvi radical i determinant. Qualsevol que conegui l’efecte de l’interès compost ho entendrà de seguida. 1%, quedem-nos amb aquesta dada de moment.
El canvi d’any, igual que el final de l’estiu o el dia de l’aniversari, és un moment que moltes persones utilitzen per reflexionar sobre el futur i fer-ne plans. Plans, objectius, desitjos de canvi i de millora. Si preguntes a qualsevol persona què vol demanar-li a l’any nou gairebé segur que la gran majoria demanarà millorar alguna cosa. La seva salut, la cura que té del seu cos, més temps amb aquells a qui estima, millorar la seva situació professional o simplement gaudir més de la vida. Segur.
El que ja no és tant clar és què fer en concret per aconseguir-ho. I és d’aquí d’on plora la criatura. Perquè és que una cosa és posar un objectiu i una altra de molt diferent tindre clar com aconseguir-lo. Per exemple, després de l’atipada contínua de les darreres setmanes segur que més d’un s’ha proposat posar-se, ara sí, en forma. Perquè clar, no pot ser, bla bla bla. Però com es fa? La solució la sabem tots: sobretot menjar millor i fer esport. Però noi, com costa. I ens costa canviar perquè tenim els mals hàbits enregistrats a foc al nostre cervell.
I és que hi ha encara molta distància entre aquella realitat que desitgem i com formulem el canvi necessari. No cal dir que el terreny professional ens passa exactament el mateix. El canvi no depèn només de que es prenguin decisions, sinó de que aquestes siguin degudament implementades amb el compromís general imprescindible que sovint comporten. Malgrat això tots coneixem exemples on no s’han aconseguit els resultats per més que s’havia marcat un objectiu concret i inclús un detallat pla d’acció. Un dels motius, sense cap mena de dubte, és la terrible resistència que tenim al canvi i com ens costa canviar els costums, els hàbits, la forma de fer.
Un hàbit no deixa de ser quelcom que repetim de forma habitual, gairebé automàtica i sense pràcticament pensar-ho. Ho fem contínuament, a tota hora. I és bo que sigui així, és una forma que té el nostre cervell d’estalviar esforç. Si haguéssim de respondre a l’enorme quantitat d’estímuls que tenim contínuament la nostra conducta seria caòtica. És per això que el nostre cervell ens acostuma a desenvolupar petits automatismes que responen davant un determinat estímul. Així és que tenim hàbits que ens ajuden, que són positius, però d’altres que ens perjudiquen clarament. Que si els eliminem viurem millor.
Posarem alguns exemples senzills, però que tothom pot entendre. Què feu només obrir el mòbil pel matí? Això és un hàbit. Com convoqueu les reunions? Això també ho és. I també ho és la forma com responem a noves propostes, de quina manera reaccionem al reconeixement o si obrim més temes dels que tanquem. Tot això, i moltíssim més són hàbits que ens ajuden contínuament i que, no cal dir-ho, condicionen la nostra conducta i finalment, els nostres resultats. La bona notícia és que els hàbits es poden modificar, no són innats. La mala notícia és que canviar-los és dur. Molt. Qualsevol que hagi provat a deixar de fumar, per posar un exemple dels difícils, sap de què parlem.
I és en aquest procés de canvi on moltes persones s’equivoquen i acaben fracassant. Perquè la clau no està en fer-se propostes ambicioses, ni en marcar-se una planificació detallada. La clau que marca la diferència està en crear nous sistemes, nous processos que acabin afavorint el canvi d’hàbit. Al final del camí, tenim el que repetim. Un corredor que vulgui tindre grans resultats no deixa d’entrenar perquè la cursa s’ha acabat, això seria fixar-se només en l’objectiu. En canvi, amb la teoria de l’1% no es tracta tant de marcar-se grans objectius, que també es pot, com anar introduint petits hàbits que provoquin la transformació total. No és qüestió de marcar-se un número concret de llibres a llegir, un altre exemple, sinó de convertir-nos en lectors.
I per fer-ho necessitem processos, hàbits al final del camí, que ens ajudin. Per exemple, un canvi podria començar per un cicle semblant a : després de preparar-me per dormir, immediatament em poso a llegir uns minuts. O un altre; en quant soni el meu telèfon, respiraré a fons i somriuré un moment. Comença per coses simples, aparentment senzilles i sense massa complicacions. Recorda, un 1% acumulat pot provocar un canvi determinant a la teva vida.
Tot això està perfectament descrit en un llibre fonamental si ets dels qui a principi d’any es proposa canvis: Hábitos atómicos, de James Clear. Si no el coneixeu, aquesta tarda passeu per la vostra llibreria de confiança i demaneu-lo. I si el coneixeu, una repassada segur que us recorda quin és el camí correcte per al canvi. Bon any!
Foto destacada de Katrina Wright a Unsplash
by Agustí López | nov. 10, 2021 | Entrades, Estrategia, Indicador Economia, Indicador Economia
[Article publicat el 8/11/2021 a l’Indicador d’Economia]
La pandèmia ens ha deixat un reguitzell de canvis en el nostre dia a dia a la feina. Més enllà de les mascaretes, les formacions en línia, reunions per videotrucada i congressos virtuals formen part ja del paisatge habitual. Això per no parlar del teletreball. Algunes empreses han aprofitat per fer un canvi definitiu i abraçar el treball des de casa. Altres, tot el contrari, ja han fet retornar a tothom al centre de treball. I moltes estan triant, de moment, un model híbrid que busca satisfer totes les parts. Però, què podem esperar a partir d’aquí?
Un recent estudi de Gartner preveu que el 2024, i als Estats Units, només el 25% de les reunions seran presencials. La resta, totalment en línia. Un altre estudi, també de Gartner, indica que el 74% d’empreses adoptarà el teletreball de forma permanent per alguns dels seus empleats. Això, de nou, als Estats Units. Aquí possiblement tardem una mica més en adoptar els canvis, però això ja és irreversible, fins i tot per un tema de competitivitat de costos. Aquest treball des de casa se suporta sobre nous sistemes de treball i les trobades del món físic venen substituïdes per reunions en diferents formats, però sempre amb una pantalla pel mig.
Tanmateix, tanta vida en línia sovint no és vida. Es parla fa mesos de la “fatiga per Zoom”, un fenomen que tots hem patit. Per cert, se l’ha batejat amb Zoom com a plataforma líder en videoconferència que és, però passa exactament el mateix amb Teams, Meet, Webex, Jitsi o la que preferim.
I és que la connexió continuada amb altres persones a través de la pantalla té unes quantes contrapartides. La reconeguda revista sobre psicologia Techology, Mind and Behaviour ja parlava fa uns mesos dels problemes que pot comportar la intensitat de comunicació a través d’una pantalla. Primer de tot, l’intens contacte visual que es produeix no és natural. Ni això ni la mida de les cares. En una reunió física anem canviant els punts de mira, prenem notes o fem el que sigui. En una trobada digital, no. Ens estem mirant i escodrinyant contínuament. Mentre no canviïn les plataformes, una solució és rebaixar la mida de la finestra per tal que les cares siguin més naturals.
Segona cosa, veure’t contínuament a la pantalla tampoc és massa natural, és com estar tot el dia davant d’un mirall. Seria molt més recomanable desactivar la nostra vista si l’únic que volem és enviar la senyal de vídeo per a la resta.
No menys important, els processos cognitius milloren si estem en moviment. Això a Apple ho coneixien bé, eren famosos els passeigs d’Steve Jobs per ajudar a pensar o tindre una conversa. En canvi, quan estem clavats a la cadira una hora darrera una altra això es perd i el nostre cervell no flueix de la mateixa manera. Igualment, la persona que ha de comunicar veu el seu espai limitat a l’angle de la càmera, el que limita radicalment els moviments i gesticulacions necessaris en una presentació. Veurem en el futur nous espais ja dissenyats específicament per minvar aquests efectes. Per exemple, algunes de les millors escoles de negoci ja han preparat fantàstics espais on el professor té total llibertat de moviments.
Finalment, la càrrega cognitiva en les connexions per vídeo és molt més alta. En una trobada física la comunicació no verbal és bastant natural, tots nosaltres fem una sèrie de gesticulacions de forma no conscient. Però quan intervé el vídeo, sobreactuem per enviar senyals i mirar de reforçar el nostre missatge. Afegim de forma activa més informació al missatge, el que acaba provocant una càrrega cognitiva molt més alta i, per tant, molt més desgast per tots. Davant d’això hem de mirar de combinar les connexions amb minuts de només àudio i permetre que anem obrint i tancant càmeres.
No podem jugar a futuròlegs, és un esport de risc. Però sí sabem que en menor o major mesura això ens afectarà, i no d’una forma lateral o imperceptible. Les videotrucades i reunions digitals ja formen part de la nostra rutina, i no desapareixeran. La comunicació a través d’una pantalla és molt més efectiva i competitiva en molts aspectes. Però a la vegada provoca un desgast important a nivell visual, social, emocional i en la nostra motivació. Pot ser que es rebaixi la seva intensitat, però ara ja hem encetat el pastís.
Cal recordar, arribats a aquest punt, que una idea no val res si no sabem comunicar-la. Els canvis d’hàbits comporten adaptació i no sempre s’encerta a la primera. Caldrà doncs que posem un afegit d’atenció a tot plegat, no deixant a la improvisació de cadascú com gestionem les trobades en digital.
Foto destacada de Chris Montgomery a Unsplash
by Agustí López | oct. 8, 2021 | Entrades, Estrategia, Indicador Economia, Indicador Economia
[Article publicat el 8/10/2021a l’Indicador d’Economia]
Estan entre nosaltres, barrejats entre la gent normal. Fan veure que estan per ajudar, per col·laborar, per donar un cop de mà sempre que cal. Però no, tot és una gran farsa. En realitat han vingut a portar la contrària, posar tot tipus de pals a les rodes i trobar un problema per a cada solució. Em refereixo a les persones que posen les coses difícils. Perquè, potser no us hi heu fixat mai, però hi ha dos tipus de persones. Les que posen les coses fàcils i les que s’esforcen en posar-les difícils.
Això, per exemple, es pot comprovar clarament en un viatge. Els viatges són unes ocasions formidables per posar a prova una amistat, la parella o aquell company de feina tant eixerit. Com dic, en un viatge es pot fer la classificació molt fàcilment. Hi ha gent que s’adapta ràpid, que és capaç d’acceptar bé la decisió del grup o que pot improvisar si es necessita. Que sap que no pot imposar el seu criteri i que, pel bon funcionament del viatge, moltes vegades és millor evitar el conflicte. I després estan els altres, els qui van en contra del grup constantment. Que proven d’imposar, de manipular, condicionar i forçar les situacions. Que si algú proposa alguna cosa que no els agrada trauran 25 inconvenients abans que dir de cara, ras i curt, que no volen.
A la feina passa exactament el mateix. Hi ha persones que entren a les reunions amb bona cara, somriure, conversa d’ascensor i una falsa companyonia. Com dient, jo sóc un dels teus. Però no, tot és fals i de seguida te’n pots adonar. Si es volen canviar els plans establerts només faran que recordar tota la feinada que s’ha de fer, com d’important és no desviar-se del previst i se centraran en detalls enlloc de principis. Són ben capaces de boicotejar qualsevol projecte, en silenci, sense fer soroll. Sense grans enfrontaments ni discussions que retronin. No, són més efectius des d’una pantalla d’ordinador, o a la màquina del cafè, minant la moral poc a poc. Demanant atenció contínua, parlant a esquenes d’uns i els altres. Trobant problemes on la majoria només hi veuria la feina rutinària.
I després està l’altra tipus de persones, les que posen les coses fàcils. Són també molt fàcils d’identificar. Acostumen a ser més constants, d’esforç permanent i eficaç. No es limiten a fer l’estricte, sinó que s’obren a la interpretació. Entenen el canvi com a part del procés. No escriuen grans lleis en pedra, viuen en esborranys permanents. No busquen el conflicte, tot i que saben afirmar-se quan cal. Si veuen quelcom per resoldre, saben que només és una qüestió d’insistència solucionar-ho. Tenen la calma i la seguretat del qui sap que està per sobre.
Identificar bé a quin tipus de persona pertany cadascú és fonamental per tindre un equip que funcioni i no un que vagi com carregant un pes feixuc. Necessitem donar més veu, més protagonisme i reconeixement a les persones que ho posen fàcil. Que tinguin més marge, més decisió i millor lloc a l’organigrama. Que se sentin còmodes, com a casa. Que sàpiguen que les seves opinions tenen influència i són ben considerades. Les nostres vides i les de les nostres organitzacions serien totes una mica millors si en cada pròxima reunió tothom ho posa una mica més fàcil.
Potser tots hem sigut alguna vegada aquella persona que tot ho veu fosc. Pot ser. Però també podem canviar. La pròxima vegada que estiguem a punt de posar pals a les rodes, aturem-nos un segon. Pensem si hi ha alternatives, si aquesta actitud ajudarà a l’equip i valorem si el silenci podria ser una millor opció. Més silenci i menys soroll potser és el que necessitem. Deixem que les bones veus se sentin amb més força, ho necessitem amb urgència.
Foto destacada de Sigmund en Unsplash
by Agustí López | oct. 4, 2021 | Entrades
Entrevista publicada a la revista, ja desapareguda, Viu a fons el 30/01/20
LA TRANSFORMACIÓ DIGITAL SERÀ UN TSUNAMI QUE ENS PASSARÀ PER SOBRE ELS PROPERS ANYS
Per Jordi Salvat Rovira.
Agustí López és consultor en màrqueting digital, especialitzat en xarxes socials i e-commerce. Fa dotze anys va crear Inspira Project i reparteix el seu temps entre la consultoria, la formació i les conferències. Amb ell volem parlar del procés de digitalització que està vivint la nostra societat i com afectarà la nostra vida diària.
A nivell tecnològic, què creu que és el més destacat dels darrers anys? El 2009 és l’any de la febrada grossa que ens agafa a tots amb les xarxes socials, amb una magnitud que comencem a entendre que ens ha canviat la vida per sempre. Ja no ens comuniquem de la mateixa manera, ni en la vida professional ni en la personal. Tothom porta un smartphone a sobre, fins i tot els avis. Un mòbil intel·ligent que fa de tot menys trucar per telèfon. Fins i tot ens enviem àudios i whatsapps per no trucar-nos. El 2009 i 2010 estàvem mirant si havíem de tenir o no xarxes socials. I després va venir Whatsapp, que ha arrasat amb tot. Fa deu anys ens enviavem SMS i pagàvem pels missatges. Totes aquestes eines han substituït com ens comunicàvem i relacionàvem abans. I a diferència d’altres anteriors, ha estat una transformació molt ràpida. No ens havíem acostumat a Facebook i Twitter que ja teníem el Whatsapp.
Apareixeran xarxes socials noves els propers anys? Hi va haver uns primers anys que les xarxes socials eren una joguina molt divertida i molt atractiva, una cosa nova, que obria molt la porta a la participació i a l’intercanvi d’informació, a formar-te fins i tot, però potser la darrera quarta part d’aquesta dècada han patit un desgast. Per una banda hi ha una convergència de xarxes socials. Totes s’assemblen i es copien entre elles. No hi ha grans diferències en funcionalitats. Estem exposats a tot això i tenim un temps limitat. El dia té 24 hores i hi ha tanta pluja d’informació que has de ser una mica refractari.
Què vol dir? No pots llegir-ho tot, perquè hem acumulat més gent que al nostre cercle d’intimitat. Com no podem llegir tot el que es publica, necessitem que sigui visual i que d’un cop de vista me n’assabenti de tot i fa que funcionin coses com Instagram. Cada vegada hi ha menys participació i més persones que tenen un altaveu per dir coses i la conversa s’ha acabat. Les xarxes es converteixen grans aparadors on la gent publica coses, però cada cop és més difícil aconseguir connexió. I això ha creat una addició pel “Like” que ha fet que Instagram deixi de publicar “Likes.” És possible que tot això hagi de tornar al seu lloc perquè si no són rendibles hauran de tancar. Tinc la sensació que hi ha un punt de saturació en el món de les xarxes socials.
Ara arriba el 5G. Com afectarà la nostra vida? M’atreviria a dir que, a nivell ciutadà, és de les coses que més notarem més i més ràpid. Ara tenim un tema al davant que és la convergència de tecnologies i la velocitat a la què ho fa. En Genís Roca, un referent en aquest camp, diu que el fet de tenir internet a les butxaques ha canviat la manera com ens comuniquem i ens organitzem. Però ara tenim al davant una sèrie de tecnologies que estan convergint a una gran velocitat amb un grau de maduresa suficient perquè tinguin implantació massiva a la vegada. Una és el 5G, però també hi ja la intel·ligència artificial, la realitat augmentada… I serà un canvi brutal i serà molt ràpid, perquè l’evolució de tecnologies cada cop necessita menys temps. I ho canviarà tot.
Per exemple? L’altre dia llegia un article sobre el comerç a Tarragona. Deia que els experts han de donar solucions. Jo no seria tan optimista mentre anar a comprar a una botiga sigui tan transaccional com fer-ho a Amazon. Possiblement hi ha problemes afegits, d’urbanisme, d’inversió en dinamització… però Tarragona no és un cas únic i ciutats semblants tenen el mateix problema amb el comerç tradicional. Tornem al 5G.
Vinga. Hi ha una quantitat de coses terrible que passaran en dos o tres anys. El 5G ens donarà una capacitat d’accés exageradíssima a una quantitat de dades que no havíem somiat mai que podíem tenir a l’abast a la butxaca. Al darrer Mobile Wolrld Congress vaig veure un pilot al Camp Nou que feia Movistar amb 40 o 50 càmeres a les quals tu podies tenir accés en streamming a temps real des de casa o el mòbil. Enlloc de veure la jugada com estem acostumats amb el pla que ens donen ho podem fer des de la bota d’en Messi perquè hi ha una càmera allí.
Impressionant. No ens fem a la idea de com canviarà la forma de consumir continguts audiovisuals perquè el volum d’informació que podràs tenir accés des del teu dispositiu és brutal. Això canviarà una gran quantitat d’indústries. Alguns models de negoci quedaran apartats, però també es generaran moltes oportunitats, com les aplicacions per turisme en realitat augmentada amb una altíssima definició. Creativitat al poder. I això es desplega aquest any.
Però amb aquesta capacitat de rebre dades també hi ha moltes fake news i deep fakes (vídeos falsos) i el seu ús pot ser maliciós. Totalment. Fa uns anys en unes Jornades de Comunicació Local a Altafulla ja parlàvem de la importància del filtratge. Tu pots accedir a fonts primàries, com el Twitter del president Trump i saber què diu, sense intermediaris. O que les coses passin davant teu. Parlàvem d’aquell reporter 2.0. El ciutadà podia publicar coses. Quan tothom tenim accés als canals, hi ha un problema: com filtrem la veritat? Aquí, el periodisme hi ha de tenir un lloc en aquest filtratge, per tenir accés a fonts d’informació vàlides. I sortiran uns personatges, que segurament encara no estan prou consolidats, que ens donaran les pistes del què és veritat i què no. Comprovar la informació com a teoria està bé, però a la pràctica no és realista.
És un dels reptes de la propera dècada. Sí, però crec que és un repte perdut. Hi haurà gent que comprovarà la informació, però pensar que el ciutadà d’a peu ho farà… Està passant amb diaris reals. Mires quatre diaris teòricament seriosos i et poses les mans al cap amb la interpretació d’una mateixa notícia. Ara ja és molt fàcil crear una fake new o un vídeo suplantant la veu, imaginem en el futur.
Es parla molt els darrers anys de la uberització de la nostra societat, que també ho està patint alguns sectors econòmics. Casos com Uber o Airbnb s’han mal batejat com a economia col·laborativa. No ho són. Són un intercanvi de serveis entre un particular i una empresa que fa d’intermediària. Què ha fer una empresa com Uber? Ha vist que el món del taxi tenia problemes. No entro en si està mal o ben pagat o en drets laborals, però des del punt de vista del consumidor, Uber està molt més bé que la gran majoria de taxis convencionals. Amb Uber o Cabify vius un altre tipus d’experiència. La proposta de valor que han definit és molt millor que la que hi havia i, per tant, ha funcionat. Si davant d’això posem límits legals, podràs ajudar col·lectius com els taxistes a paga la llicència que han comprat, però són portes al camp. No podràs evitar que sorgeixin aquestes plataformes. És el mateix cas d’Airbnb. Com que no tenen una gran superestructura com té una cadena hotelera es poden permetre ajustar més els preus. Ara, hem de permetre que el camp sigui lliure perquè tot ho arrasi? Jo crec que no. No passa res per regular que hi hagi una densitat d’apartaments en una zona o una distància mínima per conservar els centres de les ciutats com nosaltres volem. A Europa tenim una tradició de carrers amb botigues i amb vida que sinó posem límit a això ens ho destrossaran. Hi ha un problema de velocitats. No pot ser que tardem tant a regular determinades coses. Si mirem el món de les start-ups veiem un procés d’uberització de tot, d’eliminació dels intermediaris.
I una precarització en les condicions de treball en empreses com Glovo, que obliguen als seus treballadors a fer-se autònoms. El marc laboral hauria de tenir en compte aquestes situacions, preservant uns mínims de drets perquè sinó acabarem pràcticament en l’esclavatge digital amb microfeines. No pot ser que una persona hagi de fer no sé quants viatges al dia per guanyar 400 euros. I sent autònom. Aquí hi haurà un problema al final si no hi és ja. En el comerç en línia hi ha un problema a solucionar que és el que se’n diu “l’última milla”, com ho fem per fer arribar aquell paquet d’una manera eficient i rendible.
Veiem un augment molt gran del transport per carretera. És brutal. Jo treballo en un coworking, on hi som deu o dotze persones cada dia, i és un continu d’entrada de missatgers de paqueteria un dia normal. I és evident que no pot ser i aquest sistema d’entrega s’hauria de centralitzar. És un problema que està per solucionar, perquè sinó totes aquestes persones que van punt a punt repartint paquetets cobraran una misèria i generaran una gran precarització.
Per tancar, en aquests propers anys que creu que és el més destacat ens trobarem a nivell tecnològic? El que li hem dit la transformació digital serà un tsunami que ens passarà per sobre, perquè no estem gens preparats. En tres, quatre o cinc anys veurem un munt de coses que no hem vist mai. Vindran totes juntes. La robotització, la intel·ligència artificial, la realitat augmentada, contractes intel·ligents amb blockchain… Quan passi tot a la vegada, tindrem una quantitat d’oportunitats i mercats nous que ni sospitem. Hi ha mercats que directament desapareixeran i ho veurem en tot tipus d’empreses.
Imatge destacada de Sajad Nori a Unsplash
by Agustí López | set. 8, 2021 | Entrades, Estrategia, Indicador Economia, Indicador Economia
[Article publicat el 7/09/2021 a l’Indicador d’Economia]
En el món empresarial tenim una tendència històrica a mirar de preveure el futur. A provar d’encertar com ens anirà en base a dades històriques, a llegir les tendències com a garantia de seguretat. A dissenyar plans basats en uns objectius que, d’entrada, haurien de ser realistes i assolibles. En definitiva, a minimitzar el risc de fallida, mirant de protegir l’organització davant dels imprevistos que puguin anar apareixent. Mirem de rebaixar la incertesa, augmentem les probabilitats i deixem el risc sota mínims. Que si un competidor nou, que si un nou i eficaç model de negoci, que si una nova tecnologia o una nova invenció. Invertim, fem procediments, externalitzem, repetim fins l’extenuació, conduïm, formem, assegurem. El que sigui per fer-nos robustos, forts i resistents.
Però, i si això no fos possible? I si mentre fem tot això en realitat ens anem convertint cada vegada en més fràgils? I si els nostres esforços fossin inútils i, precisament, per la nostra protecció el que estem fent en realitat és crear sistemes més exposats a la volatilitat, l’aleatorietat, el desordre, l’estrès i la incertesa? Aquesta és la idea de partida del llibre Antifrágil, de Nassim Nicholas Taleb. No és un llibre fàcil, de lectura ocasional i fugaç. Hi ha, per exemple: filosofia, matemàtica o economia. De manera que m’he guardat la seva recomanació per l’inici de curs, no fos cas que, entre banyador i mascareta, passés per sota del radar.
Segons el seu autor, el fràgil no és el contrari del robust. De la mateixa manera que el contrari de -1 no és 0, sinó + 1 (matemàtics, disculpeu-me), el contrari de fràgil no és robust, sinó antifràgil. Aquesta, doncs, nova propietat aniria més enllà del concepte de robustesa. La robustesa mira de romandre igual davant dels impactes. En canvi l’antifragilitat es beneficia dels canvis bruscos i avança en la incertesa, l’atzar i els elements estressants. El robust resisteix, mentre que l’antifràgil millora davant els impactes.
En aquesta línia, sabem que no podem predir els fets extraordinaris que ens poden afectar. Només cal pensar en com de sorpresa ens va agafar a tots la pandèmia, o és que algú estava preparat? Ni empreses, ni ciutadans, ni molt menys governants vam saber preparar-nos per quelcom així. I és que és poc menys que impossible, no podem construir sistemes a prova de tots els riscos possibles, és inviable.
En canvi, sí podem crear sistemes que abracin la incertesa, el risc, l’estrès i la volatilitat, just el contrari del que sovint fem. En la fragilitat els errors són poc habituals però tenen molt d’impacte i són irreversibles. En l’antifragilitat, l’error és habitual però reversible a més de portar molta informació per a l’aprenentatge i, per tant, oportunitat de millora.
La curiositat és antifràgil, i els llibres, com els canvis, la multipliquen. Els Estats són fràgils, toleren molt malament el canvi sobtat. Les societats més desburocratitzades i descentralitzades són millor base per a la prosperitat. En canvi, el sistema bancari és fràgil, un petit grup d’ells pot col·lapsar el sistema. En canvi Silicon Valley és antifràgil, per exemple. Els emprenedors són antifràgils, igual que els artistes. Estan acostumats a adaptar-se constantment a l’entorn per sobreviure. Si quelcom no va, han de canviar ràpidament si volen seguir en el mercat.
Mirar de protegir-nos, eliminar el risc, és com fer que un nen no vagi mai al parc per por als accidents. Això augmenta, sens dubte, la seva fragilitat. Per tant, no es tracta tant de preveure fins la darrera coma què pot succeir en el futur immediat i com preparar-nos. Es tracta més de tindre capacitat adaptativa per poder sobreviure als futurs esdeveniments.
Els processos d’innovació depenen directament del pensament antifràgil, i a la seva vegada, la fragilitat d’alguns projectes és el que fa que el sistema segueixi sent antifràgil. En el que ens queda de vida viurem canvis cada vegada més grossos, més ràpids i més imprevistos. De manera que serà millor que ens preparem pel que ve, ens exposem menys a la fragilitat i provem de ser tots plegats més antifràgils.
Foto destacada de Stephane YAICH a Unsplash
