va anunciar fa uns dies que posava límits al seu servei de música en streaming per als coptes gratuïts i ja tenim les primeres reaccions a la xarxa.

Per als que no tinguin clar com era l’assumpte dels comptes gratuïts la cosa és molt senzilla. A canvi d’escoltar talls publicitaris inserits cada cert nombre de cançons pots accedir en obert al gran fons musical d’Spotify que, tot s’ha de dir, és el millor dels serveis en streaming amb diferència. Això si, els usuaris de mac tenen la possibilitat d’instal·lar-se smutefy, una petita aplicació que silencia els anuncis amb l’inconvenient de que es menja els primers segons de la següent cançó.

En definitiva, un interessant model freemium, posat d’exemple amb freqüència en anàlisi sobre models rendibles de serveis web. És a dir, un servei mínim gratuït però limitat, i sovint amb publicitat inclosa, juntament amb altres serveis més complets i per tant de pagament.

Els nous límits que imposarà Spotify en poques setmanes es traduiran, entre altres coses, en un màxim de deu hores de música lliures al mes, el que ve a ser més o menys 200 cançons o 20 àlbums segons els seus càlculs.

Bé, la cosa està clara. Spotify ens suggereix que per seguir tirant de discoteca ens passem a una de les seves modalitats de pagament.

A la xarxa ja han florit els comentaris en contra d’aquest canvi, posts assenyalant alternatives a Spotify i tot tipus de missatges en twitter a favor i en contra dels canvis. La polèmica està servida.

Però, tenint en compte el preu d’un compte unlimited (4,99 € al mes), no ens estarem passant? Em fa l’efecte que ens estem anestesiant davant el gratuït. A la xarxa hi ha hagut en els últims mesos un autèntic terratrèmol al voltant de la Llei Sinde, només cal seguir en twitter l’etiqueta #leysinde per adonar-se’n. Ens hem atipat tots de dir-li a la indústria que s’havia de repensar, adaptar-se als nous canals i plataformes que la xarxa els ofereix. En quantes tertúlies no s’haurà posat d’exemple a Spotify? Quantes vegades hem sentit com potent argument alguna cosa del tipus: “doncs Spotify és música en streaming i dóna diners, alça.”

Doncs si Spotify ens sembla un exemple fantàstic de com dir-li a la indústria per on van les coses, no seria lògic passar per caixa, encara que siguin 5 euros? No em sembla coherent el discurs de la gratuïtat mentre se’ls diu a sectors com el de les discogràfiques que es reconverteixin, que ens portin el servei als nostres dispositius i després no voler pagar. Perquè el contrari és donar arguments als que defensen que l’únic que volem és descarregar il·legalment. I així no s’ajuda al debat de cap on han d’anar sectors com les discogràfiques o les editorials.