Avui m'han demanat una petita col · laboració en un article sobre comunicació polÃtica. Bà sicament el que em demana és que doni la meva opinió sobre què implica per als candidats el fet d'estar presents en les xarxes socials.
Fa temps que vinc seguint en twitter els comptes d'alguns polÃtics, uns locals, altres no. Si t'interessa, tinc una  llista feta que pots consultar. No estan tots els que són, no és gens representativa. L'únic que els uneix és el fet d'estar a la meva llista.
Vinc fixant-me en què diuen, com ho diuen, a qui es dirigeixen (uns a la seva parròquia, altres a tot el món) i també si atufan a absents. I és que hi ha casos en que té tota la pinta que no són ells els que tuitegen.
Quan m'han demanat la col·laboració per l'article no he pogut evitar recordar-me dels recents “casos” d'enrenou amb gent famosa o simplement popular. Sembla que de vegades a twitter hi ha ganes de fotre-li canya a qualsevol que sigui mÃnimament famós i que tingui una relliscada com el més comú dels mortals. I aquà no perdonem. Quant hi ha una escletxa per a la ridiculització aquà va la gent a aprofundir en les ferides, a fer més evident el ja exposat.
Per posar alguns exemples, la polèmica que es va organitzar amb Pérez-Reverte quan va dir que Moratinos era un merda. El mateix Pérez-Reverte es va apuntar al festival amb molt sentit de l'humor, tot sigui dit, tuitejant sobre aquest tema. Tal ha estat el volum de la conya que es va organitzar una web amb els seus perezrevertefacts.
Recentement hem vist també el desafortunat missatge de David Bisbal, de viatge per Egipte i al que no se li va acudir una altre cosa que llençar el següent missatge:
Bisbal, amb més d'un milió de seguidors, va haver de veure com se li llençava a sobre una pluja de missatges fent burla sobre el seu comentari a través de l'etiqueta #turismobisbal.
Aquest cap de setmana encara vam tenir un altre episodi més a twitter amb Jordi González de protagonista. Davant un missatge que qualificava el seu programa com a telebrossa la resposta de Jordi va ser aquesta altre:
Jordi González es va disculpar als pocs minuts a la seva manera (@chicadelatele ho ha  explicat al detall), però  l'embolic ja estava format. I curiosament, en els dies següents a aquest comentari el seu compte ha experimentat un creixement per sobre de l'habitual:
Twitter, igual que qualsevol altre pati, no és més que el que nosaltres volem que sigui. Ãs a dir, és com nosaltres. La setmana passada el gran Amela
observava la gran paradoxa que es produeix entre nosaltres i la tele. Deia Amela, “tots diem ser millor que el que surt a la tele. Però si tots som millors que la tele, per què la tele és tan dolenta com diem que és?” Una cosa semblant anirà passant a twitter. L'altre dia Dolors Reig també parlava d'això en el seu blog. Passada l'etapa dels early adopters les xarxes socials s'aniran semblant cada vegada més a com som en conjunt a la vida real.
Internet dóna unes eines formidables que permeten al personal organitzar al voltant de qualsevol idea amb una efectivitat que fa empal·lidir a qualsevol organització formal. Ara tenim uns micròfons gegants des dels quals escridassar qualsevol cosa que ens vingui de gust, raonada o no. I els famosos no poden ser aliens a aquest fet. Retirats els decorats i apagats els llums que ens enlluernen queden al descobert les misèries humanes de qualsevol, sigui qui sigui.
A les xarxes socials sigues tu mateix. Ho repetim com un mantra. I això és el que els passa a alguns, senzilla i planerament són ells mateixos. L'única diferència és que ara, a l'altra banda, el personal pot organitzar-se i llençar als lleons a aquests que ahir encumbrava.
Foto a flickr de Pablo Venegas
Hola Eva, eres muy bienvenida por aquí , ya lo sabes. Al final lo que sucede es que tal y como twitter sigue creciendo más se irá pareciendo a lo que ya nos ocurre como sociedad en otros ámbitos. Y no van a estar exentos a esto todo tipo de personajes famosos o que simplemente han obtenido popularidad por la circunstancia que sea, talentosa o no.
Un abrazo
Agustí
Pues mira que lo he retuiteado, pero me he quedado con el bocao caliente y regreso para comentarlo.
Cuando días antes de la gala de los Goya el Sr. Alex de la Iglesia dijo que dimitiría después de la misma -por tema ley Sinde-, los tuits que se le tiraban al cuello servían para parar un tren. De todo menos bonito. Esos mismos que lo condenaron a las cloacas, en cuantito pronunció el discurso durante la gala lo encumbraron y casi lo llevan a los altares -ojo, aún no está todo dicho…-
Que seamos auténticos, nos aconsejas bien, Agustín. Muchos no podemos evitarlo. Son auténticamente estúpidos quienes basculan de punta a punta sin despeinarse. Yo… (y otros), contrariamente a Umbral, no he venido a hablar de “mi libro”; otros somos punto y aparte.
Como también dices, esto de las redes sociales se empezará a parecer a cualquier otra comunidad de génesis previa, véase la televisiva, por ejemplo. Somos tan guays los tuiteros (jo, Pili!) que despreciamos y criticamos la telebasura, y cuando un fiel representante de la misma que se hace en España en la actualidad, el pintas de Jordi González -ojito, mi respeto lo ha tenido hasta escribir ese tuit, porque entiendo que de todo hay que hacer en TV y que su comportamiento no era soez aunque su programa no fuera de calidad-, cuando el González -sigo- se comporta como el culo, y emulando a la tertuliana de su programa, M.A. Iglesias, muerde en lugar de hablar, su número de seguidores aumenta.
Toma twitter-basura. Toma seguidores de mierda. Toma gente que criticará a la Esteban televisiva y a sus fans de fregona y falda-leopardo pero adorarán la chabacanería en 140 caracteres, que ni tantos hacen falta. Es que en twitter somos guays (jo, Pili!)
Aghrr, aghrrr, vamos, leones, a la arena. Ya hay otro a quien desmembrar, ya tendréis a quien levantar por los aires para hacerle caer luego y devorarlo.
¡Amos, anda! (¡qué a gusto me he quedado!)