Avui m’han demanat una petita col · laboració en un article sobre comunicació política. Bàsicament el que em demana és que doni la meva opinió sobre què implica per als candidats el fet d’estar presents en les xarxes socials.

Fa temps que vinc seguint en els comptes d’alguns polítics, uns locals, altres no. Si t’interessa, tinc una  llista feta que pots consultar. No estan tots els que són, no és gens representativa. L’únic que els uneix és el fet d’estar a la meva llista.

Vinc fixant-me en què diuen, com ho diuen, a qui es dirigeixen (uns a la seva parròquia, altres a tot el món) i també si atufan a absents. I és que hi ha casos en que té tota la pinta que no són ells els que tuitegen.

Quan m’han demanat la col·laboració per l’article no he pogut evitar recordar-me dels recents “casos” d’enrenou amb gent famosa o simplement popular. Sembla que de vegades a twitter hi ha ganes de fotre-li canya a qualsevol que sigui mínimament famós i que tingui una relliscada com el més comú dels mortals. I aquí no perdonem. Quant hi ha una escletxa per a la ridiculització aquí va la gent a aprofundir en les ferides, a fer més evident el ja exposat.

Per posar alguns exemples, la polèmica que es va organitzar amb Pérez-Reverte quan va dir que Moratinos era un merda. El mateix Pérez-Reverte es va apuntar al festival amb molt sentit de l’humor, tot sigui dit, tuitejant sobre aquest tema. Tal ha estat el volum de la conya que es va organitzar una web amb els seus perezrevertefacts.

Recentement hem vist també el desafortunat missatge de David Bisbal, de viatge per Egipte i al que no se li va acudir una altre cosa que llençar el següent missatge:

Bisbal, amb més d’un milió de seguidors, va haver de veure com se li llençava a sobre una pluja de missatges fent burla sobre el seu comentari a través de l’etiqueta #turismobisbal.

Aquest cap de setmana encara vam tenir un altre episodi més a twitter amb Jordi González de protagonista. Davant un missatge que qualificava el seu programa com a telebrossa la resposta de Jordi va ser aquesta altre:

Jordi González es va disculpar als pocs minuts a la seva manera (@chicadelatele ho ha  explicat al detall), però  l’embolic ja estava format. I curiosament, en els dies següents a aquest comentari el seu compte ha experimentat un creixement per sobre de l’habitual:

Seguidores de Jordi González en twitter

Twitter, igual que qualsevol altre pati, no és més que el que nosaltres volem que sigui. És a dir, és com nosaltres. La setmana passada el gran Amela

observava la gran paradoxa que es produeix entre nosaltres i la tele. Deia Amela, “tots diem ser millor que el que surt a la tele. Però si tots som millors que la tele, per què la tele és tan dolenta com diem que és?” Una cosa semblant anirà passant a twitter. L’altre dia Dolors Reig també parlava d’això en el seu blog. Passada l’etapa dels early adopters les xarxes socials s’aniran semblant cada vegada més a com som en conjunt a la vida real.

Internet dóna unes eines formidables que permeten al personal organitzar al voltant de qualsevol idea amb una efectivitat que fa empal·lidir a qualsevol organització formal. Ara tenim uns micròfons gegants des dels quals escridassar qualsevol cosa que ens vingui de gust, raonada o no. I els famosos no poden ser aliens a aquest fet. Retirats els decorats i apagats els llums que ens enlluernen queden al descobert les misèries humanes de qualsevol, sigui qui sigui.

A les xarxes socials sigues tu mateix. Ho repetim com un mantra. I això és el que els passa a alguns, senzilla i planerament són ells mateixos. L’única diferència és que ara, a l’altra banda, el personal pot organitzar-se i llençar als lleons a aquests que ahir encumbrava.

Foto a flickr de Pablo Venegas