[Article publicat el 16/12/20 a l’Indicador d’Economia]

És principi d’any i, per molts de nosaltres, moment de marcar objectius de canvi amb energies renovades. Però, no cal dir-ho, la majoria de les coses que ens proposem ara no s’acompliran. I quan això passi buscarem mil excuses al nostre entorn per justificar-ho. Que si la pandèmia, que si la crisi, que si els competidors, que si plou o si neva. Els italians diuen “piove, porco governo”. Però la crua realitat és que el principal element que ens allunya d’allò que desitgem només és la nostra força de voluntat.

Els psicòlegs Angela Duckworth i Martin Seligman de la Universitat de Pennsylvania van fer diferents estudis sobre l’autocontrol en estudiants al voltant dels 14 anys. En un d’ells prometien una recompensa immediata d’un dòlar a canvi de realitzar una determinada tasca. Però la recompensa seria de dos dòlars si el participant s’esperava una setmana a cobrar. El que van descobrir fou que els estudiants que tenien millors resultats en autodisciplina anys més tard tenien millors qualificacions. Les conclusions dels dos investigadors també apuntaven a que, a llarg termini, és més efectiu tindre autodisciplina que un coeficient intel·lectual més alt. Poca broma.

Fa més de 40 anys un altre psicòleg, Walter Mischel, va explorar l’autocontrol dels nens amb una prova molt simple coneguda com la prova “marshmallow”, les conegudes llaminadures núvol. A nens en edat preescolar se’ls deixava sols en una sala amb un plat d’aquestes llaminadures. Abans, però, se’ls deia que si s’esperaven a que tornés l’investigador podrien menjar-se’n dues. Però, que si no podien resistir la temptació se’n podrien menjar una de forma immediata. Anys més tard els nens s’havien convertit en adolescents i aquells que havien demostrat més força de voluntat obtenien millors resultats acadèmics. A més les seves famílies tenien més tendència a identificar els seus fills com a posseïdors de més capacitat per planificar, gestionar l’estrès, respondre racionalment o mostrar més autocontrol davant situacions frustrants o concentrar-se sense que les distraccions els afectin.

Cada dia té 1440 minuts i està a les nostres mans decidir quin ús en fem. El paradigma no és el de gestionar el temps, batalla que tenim perduda d’entrada, sinó decidir de la forma més efectiva possible a què dediquem el pròxim minut. I lluitar cada minut, cada hora, com si ens hi anés la vida. Perquè la realitat és que ens hi va. La vida que volem, aquells projectes que imaginem, no es construeix sola. Requereix del nostre esforç continu, diari i consistent per fer-se realitat. Amb el desig i la visió no és suficient, cal una dedicació constant i decidida que ens allunyi de les distraccions i ens apropi a allò que estem buscant.

Però, ai amics, el dia a dia, està dissenyat per tot el contrari. L’univers conspira en contra, ara sí, de la nostra concentració. Els moments més importants del dia són aquells en els que tenim la màxima energia. I a què la dediquem? Penseu per un moment, què feu a primera hora del matí? Obrir el mòbil potser? Comprovar les darreres notificacions a les ? Veure si hi ha missatges nous? Entrar al correu electrònic per tindre els primers ensurts del dia? Començar cada jornada deixant que les urgències passin davant dels objectius a mig i llarg termini és la millor forma de negociar a la baixa el nostre futur.

Estem envoltats d’una veritable tempesta d’informació i interaccions socials per terra, mar i aire. Correu electrònic, xarxes socials, canals de xat i vídeo trucades competeixen per la nostra atenció pràcticament des de que ens llevem fins que anem a dormir. I, sense adonar-nos, el nostre cervell va prenent centenars, milers de decisions cada dia per poder gestionar tot plegat. Els investigadors estimen que al final d’un dia podem arribar a prendre fins a 35.000 petites i grans decisions. Des de decisions molt simples, com triar els mitjons, fins a d’altres molt més crítiques com aprovar un pressupost o contractar un nou col·laborador. I quan el cervell s’esgota el que fa és rebaixar l’autocontrol i la força de voluntat.

Un altre psicòleg, en Roy F. Baumeister, va descriure aquest fenomen com la fatiga de decisió. La conseqüència final és que el nostre cervell acaba prenent decisions còmodes, bé per impuls o simplement per inacció, no decidint.

Els efectes en la nostra productivitat són devastadors, limitant la nostra capacitat d’acció, rebaixant la intel·ligència emocional i deixant sota zero la iniciativa, el lideratge i l’anticipació als problemes. Un desastre total que, malauradament, és el dia a dia de molts directius.

Les solucions no són senzilles, com gairebé sempre succeeix amb els problemes complexos. Però totes tenen a veure amb rebaixar el nivell d’exposició al soroll del dia a dia, buscant espais de reflexió i solitud si és necessari.

Si el vostre any nou també ve carregat de nous objectius i amb ganes de canvi sapigueu que el gran canvi comença per un mateix. Un canvi que podem iniciar engegant un estat d’alerta continu davant allò que se’ns ofereix. Un estat d’alerta pilotat en tot moment per la pregunta que ens hem de fer a cada pas: “A què dedicaré el pròxim minut?”.
I la resposta a aquesta simple pregunta pot ser transformadora.

Foto destacada de Gary Bendig a Unsplash