Potser és perquè en aquesta vida m'he portat ja un bon grapat de decepcions. I no em queixo. Si faig balanç en el viscut fins ara he tingut molts més moments d'èxit que de fracàs.

Potser és perquè se m'aixeca una cella davant les frases de Mr. Wonderful. Sóc més fan de Mr. Puteful, la veritat. Frases com “Somriu, res té tanta gravetat” o “si t'esforces no hi haurà somni que se't resisteixi” no són per a mi.

Però si alguna cosa he après és que amb posar tota la carn a la graella sovint no n'hi ha prou. Que voler no és poder. És una condició necessària però no suficient. Voler és el que obre la porta a poder. I després ve el context, les circumstàncies, l'atzar, tota la resta.

En canvi, em fa l'efecte que el fracàs és una cosa del que costa parlar, ja no dic admetre. Cada vegada es fa més present aquest marc mental entre cert tipus d'emprenedors en que el fracàs sembla que no formi part de les possibilitats. Com si fos una cosa inadmissible, improbable. Com si la determinació cap a l'èxit automàticament elimina qualsevol tipus de contratemps. I mira, doncs no.

Estic pensant, per exemple, en tots aquests que assumeixen les pèrdues multimilionàries com una cosa normal. Ho sento però les coses no són així. Perdre diners a centenars de milions no és el normal. Pot ser el camí a una mica més gran i rendible, sé de sobres de què va.

Però també pot ser un fracàs monumental de conseqüències nefastes per a tots els implicats. Hem vist projectes amb munts de talent, bones persones i recursos suficients que tot i així van fracassar. Així que alerta, perquè aquesta possibilitat existeix i hi és, amagada.

Molt sovint aquest mantra es completa amb la idea “no es fracassa, es triomfa o s'aprèn”. Error. Fracassar és fracassar, i ja. Si ets llest pot ser que aprenguis, però tampoc és mandatari. Massa vegades s'atribueix el fracàs a tercers, a l'entorn, als temps. Però noi, ¡com costa assumir que t'has equivocat!

Que aquella decisió estratègica la vas prendre a cegues, sense escoltar. Que no t'havies preparat prou. Que vas escollir mals companys de viatge. Que no vas saber llegir les senyals. Que et va encegar l'ambició. Que et van matar les presses. Que et vas perdre en els detalls. Que vas procrastinar més del que hauries.

Així que vaig a intentar posar blanc sobre negre, almenys en els meus pensaments.

Un fracàs succeeix quan el resultat no és l'esperat, quan no es compleixen les expectatives. Quan els projectes es vénen a baix, quan tot allò que havies visualitzat s'esvaeix.

 

S'aprèn dels fracassos?

Bé, doncs depèn de tu. Potser sí o potser no.

Si ets capaç d'adonar-te dels múltiples errors que van ajudar a fracassar acumularàs aprenentatge, sens dubte. Mirar enrere no és inútil. A canvi, et pot servir per veure tot el que vas fer malament i vas poder fer millor. No dic que tots els errors siguin teus. Relaxa't, tu no controles l'univers sencer. Però sí és a les teves mans ser cada dia una mica millor. Treballa pel teu 1% diari de millora i el teu marge d'incertesa s'anirà rebaixant.

Però si l'únic que apliques és una psicologia d'estruç el més probable és que siguis un mico amb ganivets. El fracàs no és motiu per amagar-se, tret que siguis tan idiota com per no admetre els teus errors i adonar-te de com no repetir-los.

La clau com et dic és l'aprenentatge. Crear, innovar, anar més enllà implica acceptar cert grau d'incertesa cap al desconegut. Així que pren aquest viatge amb els cinc sentits per aprendre tot el que puguis, ajusta l'espiell i segueix endavant tot el millor que puguis.

I recorda, no som màquines perfectes ni completes. Ni dominem el caos. La complexitat és la mare de la incertesa. Podem intentar reduir els marges d'error, però forma part de nosaltres. Així que viu amb determinació, però també amb acceptació que el fracàs forma part del procés. Que et serveixi o no depèn només de tu.

 

Foto destacada a Unsplash de Nathan Dumlao