Com començar a twitter

Com començar a twitter

En obrir un compte a twitter alguns usuaris comencen a buscar persones a qui seguir però no tuitejan res durant un cert temps. Ahir arran d’un tweet meu que no pretenia anar més enllà es va generar una bona conversa a twitter amb @xavierplana, @hildebrandsr, @lluispalleja, @ibanet, @xmenduina y @sitaserradell sobre què fer en arribat a twitter. Tot va començar amb un missatge:

L’assumpte ve perquè de tant en tant un es troba amb un nou seguidor. Jo el que faig abans de decidir si el segueixo o no és entrar al seu perfil per determinar diverses coses. Una, si es tracta d’una d’aquestes comptes creats per aconseguir tonelades de followers del tipus “Stephen McMagic, Athens, Giorgia. Bio: best SEO of the whole world and part of the universe. SEM, SME, CEO of my home”. Òbviament, entraria en la categoria dels comptes “no cal que els segueixis perquè en quinze dies ells hauran deixat de fer-ho”. Dos, si m’omplirà el timeline d’spam contínuament, a l’estil de “vols veure la teva web entre les primeres? Fes click aquí” O millor encara, “RT @justinbieber: Just took my daily chocolate“. Bé a aquestos tampoc els segueixo, bàsicament per desinterès per part meva.

Però en general segueixo a la majoria dels qui em segueixen. Això si, miro la foto, llegeixo la bio, miro en quines llistes està i reviso els darrers missatges. Per a què? Per a determinar si el segueixo o no definitivament i si el poso en alguna de les meves llistes i sobretot en quina. Perquè va arribar un punt en el que si no posava a la gent en llistes els seus tuits es perdien en el timeline sense solució. Així que el que faig ara fonamentalment és monitoritzar converses a través de llistes i etiquetes. Ho sento, però dono pel que dono.

De manera que quan veig un nou follower que té el perfil mig buit i no emet cap tipus de missatge em descol·loca. En primer lloc pot ser que simplement no el segueixi. Però si ho faig i no sé en quina llista posar té molts números de que mai em vaig a assabentar de res. I això diu molt també sobre l’ús de twitter, no crec que jo sigui l’únic.

Això d’una banda. Entenc, però, que al principi costa agafar-li el punt a twitter i pot ser simple distracció del tipus “no sé per on començar, no comprenc el que feu”. També accepto la por que alguns poden tenir a enviar missatges a la xarxa sabent que això ho pot arribar a llegir qualsevol i al principi pot donar cert vertigen.

Però això és el mateix que anar a un esdeveniment a conèixer a altres professionals i pretendre no parlar amb ningú, simplement observar. D’acord amb que és lícit, és clar, però t’estàs perdent bona part de la gràcia de twitter si fas això. El millor comença quan coneixes a altres persones i comences a mantenir converses amb elles. Aquest és el punt en què molta gent arriba a afirmar que twitter els resulta addictiu. Doncs clar, perquè som animals socials.

I finalment, si no tuiteges res, ens estem perdent tot de tu i segur que tens coses interessants a dir!

Com que això és un bloc que aspira a generar certa conversa deixo obert el torn de comentaris, quina és la teva opinió?

1.826 dies amb twitter

1.826 dies amb twitter

Estem de feliç aniversari. Avui, 21 març 2011 Twitter compleix cinc anys. Cinc anys són un sospir, poden passar molt ràpid però segur que per a la gent de Twitter les coses encara han anat a més velocitat. Des que el 2006 va començar a rodar el creixement ha estat espectacular i la seva repercussió en la nostra vida quotidiana cada vegada és major. Sigui per informar-nos o simplement per xerrar amb els nostres contactes cada vegada som més els que utilitzem Twitter de manera integrada en les nostres rutines.

Ara ja comença a ser habitual escoltar referències a la xarxa en informatius de televisió, assistir a esdeveniments amb backchannel o veure com els famosos entren en Twitter amb més o menys fortuna. I per descomptat, les conegudes crisi de reputació a compte de sucoses relliscades.

En ocasió de l’aniversari els amics de La informació han publicat una infografía d’aquests cinc anys de Twitter que reprodueixo aquí en tres parts. Serveixi com a resum i celebració dels avenços aconseguits fins ara. Serà estimulant veure què passa en el futur amb Twitter, t’hi apuntes?

Perfil tuitero

Los que más tuitean

Los que más tuitean

Top 10 followers

Top 10 followers

L’etiqueta a twitter

L’etiqueta a twitter

L’altre dia en una conversa informal va tornar a sortir el tema del que s’ha o no de fer a twitter, sobre l’ etiqueta. La cosa venia perquè una persona que recentment s’havia donat d’alta encara tenia dubtes sobre la terminologia (no és senzill al principi) o sobre per què desconeguts de sobte es posaven a seguir-la o fins i tot com l’havien detectat.

Què cal fer en aquests casos? Tornar el follow sense més? Agrair amb un fred missatge predefinit?

I, per què em segueixen? Comprovo el seu perfil i, la veritat, no veig res que m’interessi, s’espera que el segueixi?

Fa poques setmanes Tristany Elósegui ens va deixar un bon post que us suggereixo revisar per comprendre com se sap el que contribueix i el que no en això que anomenem influència .

Però clar, no tothom està pendent de la seva Klout Score . Bàsicament la qüestió està en què una part dels que circulen per twitter tenen una estratègia sobre com desenvolupar la seva presència i un bon nombre d’ells doncs senzillament no.

Lògicament hi ha un nombre de persones que no estan en twitter simplement per passar l’estona sinó que forma part de la seva estratègia de presència a la xarxa, de la seva identitat digital i per tant necessiten saber en quina mesura el que fan els apropa als seus objectius o no. I aquí és on entren eines com Klout o Twitalyzer .

És clar, si només tenim això en compte cada vegada que veiem un missatge de bon dia que inclou diverses adreces de twitter i que a continuació genera una cascada de respostes podem pensar dues coses. Una, que està buscant replys i retweets per millorar les seves ràtios d’influència. Una altra, que simplement es pretén ser simpàtic de bon matí. És l’home un llop per l’home? Com saber-ho?

Cal seguir tot el que ens segueix? No hi ha una sola resposta a aquesta pregunta. Com és evident, mentre la xarxa és petita no hi ha cap problema. Només és una qüestió de cortesia i de si estem disposats a llegir els missatges d’algú només perquè s’hagi fet seguidor nostre. Aquí cadascú ja és prou grandet. Fent-nos seguidors de manera recíproca els deixem l’opció a què ens enviïn missatges directes privats, si no serà impossible. A més, com saber si algú pot resultar interessant a twitter si ni tan sols li donem una mínima opció?

Però quan la xarxa creix en centenars o en milers la cosa es complica. L’única forma de mantenir converses és monitoritzant la xarxa amb llistes, paraules clau i etiquetes. Llavors és quan alguns decideixen no seguir a tots sinó a uns quants i sovint la pròpia xarxa els qualifica de gurús, amb més o menys encert, per allò de que no sempre responen a les mencions, etc. Aquest mateix matí chicageek es donava per al·ludida arran d’un post sobre el tema, ella és una prova de com de dolentes que són les generalitzacions.

El missatge de @chicageek

El missatge de @chicageek

Llavors si ets dels que ha arribat a twitter sense una estratègia prèvia, simplement per curiositat, què nassos cal fer amb els seguidors?

Doncs el que et vingui de gust, ningú té amagat un llibret del que s’ha de fer i a més és bo per tothom que segueixi així, sense normes d’etiqueta. De manera que vés avançant sense rubor ni vergonya, aquí ningú va venir après de casa. L’únic requisit que es demana per estar a twitter és voler estar a twitter.

Pim-pam-pum al famós

Pim-pam-pum al famós

Avui m’han demanat una petita col · laboració en un article sobre comunicació política. Bàsicament el que em demana és que doni la meva opinió sobre què implica per als candidats el fet d’estar presents en les xarxes socials.

Fa temps que vinc seguint en twitter els comptes d’alguns polítics, uns locals, altres no. Si t’interessa, tinc una  llista feta que pots consultar. No estan tots els que són, no és gens representativa. L’únic que els uneix és el fet d’estar a la meva llista.

Vinc fixant-me en què diuen, com ho diuen, a qui es dirigeixen (uns a la seva parròquia, altres a tot el món) i també si atufan a absents. I és que hi ha casos en que té tota la pinta que no són ells els que tuitegen.

Quan m’han demanat la col·laboració per l’article no he pogut evitar recordar-me dels recents “casos” d’enrenou amb gent famosa o simplement popular. Sembla que de vegades a twitter hi ha ganes de fotre-li canya a qualsevol que sigui mínimament famós i que tingui una relliscada com el més comú dels mortals. I aquí no perdonem. Quant hi ha una escletxa per a la ridiculització aquí va la gent a aprofundir en les ferides, a fer més evident el ja exposat.

Per posar alguns exemples, la polèmica que es va organitzar amb Pérez-Reverte quan va dir que Moratinos era un merda. El mateix Pérez-Reverte es va apuntar al festival amb molt sentit de l’humor, tot sigui dit, tuitejant sobre aquest tema. Tal ha estat el volum de la conya que es va organitzar una web amb els seus perezrevertefacts.

Recentement hem vist també el desafortunat missatge de David Bisbal, de viatge per Egipte i al que no se li va acudir una altre cosa que llençar el següent missatge:

Bisbal, amb més d’un milió de seguidors, va haver de veure com se li llençava a sobre una pluja de missatges fent burla sobre el seu comentari a través de l’etiqueta #turismobisbal.

Aquest cap de setmana encara vam tenir un altre episodi més a twitter amb Jordi González de protagonista. Davant un missatge que qualificava el seu programa com a telebrossa la resposta de Jordi va ser aquesta altre:

Jordi González es va disculpar als pocs minuts a la seva manera (@chicadelatele ho ha  explicat al detall), però  l’embolic ja estava format. I curiosament, en els dies següents a aquest comentari el seu compte ha experimentat un creixement per sobre de l’habitual:

Seguidores de Jordi González en twitter

Twitter, igual que qualsevol altre pati, no és més que el que nosaltres volem que sigui. És a dir, és com nosaltres. La setmana passada el gran Amela

observava la gran paradoxa que es produeix entre nosaltres i la tele. Deia Amela, “tots diem ser millor que el que surt a la tele. Però si tots som millors que la tele, per què la tele és tan dolenta com diem que és?” Una cosa semblant anirà passant a twitter. L’altre dia Dolors Reig també parlava d’això en el seu blog. Passada l’etapa dels early adopters les xarxes socials s’aniran semblant cada vegada més a com som en conjunt a la vida real.

Internet dóna unes eines formidables que permeten al personal organitzar al voltant de qualsevol idea amb una efectivitat que fa empal·lidir a qualsevol organització formal. Ara tenim uns micròfons gegants des dels quals escridassar qualsevol cosa que ens vingui de gust, raonada o no. I els famosos no poden ser aliens a aquest fet. Retirats els decorats i apagats els llums que ens enlluernen queden al descobert les misèries humanes de qualsevol, sigui qui sigui.

A les xarxes socials sigues tu mateix. Ho repetim com un mantra. I això és el que els passa a alguns, senzilla i planerament són ells mateixos. L’única diferència és que ara, a l’altra banda, el personal pot organitzar-se i llençar als lleons a aquests que ahir encumbrava.

Foto a flickr de Pablo Venegas