by Agustí López | jul. 6, 2011 | Entrades
Les xarxes han existit tota la vida i sempre ens hem fiat més de les recomanacions dels iguals que de la publicitat de les organitzacions. Quan jo era un nen de tant en tant anàvem a Cerdanyola tota la família a visitar uns parents. De tornada l’encarregat d’escollir restaurant era el meu avi i per fer-ho utilitzava un indicador infal·lible: el número de camions aparcats a la porta. La seva teoria de postguerra deia que si hi havia bastants camioners la cosa volia dir que s’hi menjava bé, barat i en abundància.
Ara nosaltres podem obrir el nostre fabulós telèfon intel · ligent i veure els tips que algun altre ha deixat a Foursquare, les recomanacions que podem trobar a Minube i en el futur no massa llunyà podrem desplegar una capa d’imatges amb els plats i els seus preus abans d’escollir el lloc on dinar.
Però no ens deixem enlluernar, només són eines, tecnologia. Tindran llarga vida aquestes eines? Tots hem sentit moltes vegades l’estadística que parla de la velocitat d’adopció de certes tecnologies. Ara sabemos que la televisió va tardar 3 anys en arribar als 50 milions d’usuaris i que Facebook ho aconseguirà en pocs mesos. Per cert, sembla que ja hauria arribar recentment als 750 millones d’usuaris, en poc temps es plantarà doncs en 1.000 milions. Brutal.
Però de la mateixa manera que la velocitat d’adopció ha crescut espectacularment també s’estan escurçant els cicles de maduració d’aquests serveis. Existirà Facebook d’aquí a 5 anys? Aconseguirà satisfer les expectatives dels seus inversors? De moment el que sí sabem és que està en beneficis, s’especula que el 2010 hagin estat per sobre dels 1.800 millones de dòlars. Tot i això, no totes seguiran el mateix camí. Alguns interessants projectes com, per exemple, Twitter o Foursquare encara estan buscant la seva fórmula de monetització en projectes que porten invertits moltíssims diners i encara no està clar si podran respondre a les altes expectatives financeres despertades. Sense anar més lluny, fa pocs dies Foursquare anunciar una nova ronda de finançament aconseguit per valor de 50 milions de dòlars, el que situa la capitalització teòrica en 600 milions de dòlars. No oblidem que encara que des de l’octubre ha passat de 4 a 10 milions d’usuaris encara està en pèrdues i per tant la seva valoració fora de tota mesura.
En conseqüència, és possible que en aquest turbulent entorn que envolta el que s’ha denominat web 2.0 veurem ràpides defuncions on no esperem i longevitat on menys sospitem. Temps al temps.
Però de nou ens quedem curts, perdem l’enfocament si mirem cap a les eines quan només són això, eines. Eines meravelloses que ens permeten estar connectats en temps real amb el nostre entorn més íntim, però alhora amb altres persones amb les quals compartim interessos professionals i personals.
La gran diferència és que aquestes eines poden vertebrar potents comunitats al voltant d’idees, gustos, necessitats, aficions i, fins i tot, perversions.
Les xarxes i la intel·ligència col·lectiva ja existien abans d’internet, però la tecnologia ens posa totes les possibilitats a la butxaca. I això és el que resultarà determinant per la generalitzada adopció i el ràpid i fàcil accés a la tecnologia.
Preparem-nos per un futur on els canvis tecnològics aniran a velocitat de vertigen i en el qual haurem d’aprendre a adaptar-nos a la mateixa velocitat. La diferència doncs de competència digital entre els quals es pugin al carro i els que no cada vegada serà més gran i de més difícil solució. No serà tan determinant com fins ara l’acumulació de coneixements i habilitats en contrastre amb la capacitat d’adopció de nous i de viure en un permanent estat d’aprenents. Definitivament, la tecnologia serà una cosa que ens acompanyarà en la nostra vida quotidiana i que cada vegada estarà més present.
Però ni de prop haurà prou amb tenir certes habilitats digitals. Això serà, com diuen els anglesos, un must. Una cosa que caldrà anar assumint com a propi i integrat en el nostre dia a dia.
La clau estarà, com ja sabia el meu avi, en comprendre la dinàmica de les xarxes per utilitzar-les de forma intel · ligent.
Aquest post fou originalment publicat a @espaienxarxa el 5/7/2011
by Agustí López | febr. 15, 2011 | Entrades
Avui m’han demanat una petita col · laboració en un article sobre comunicació política. Bàsicament el que em demana és que doni la meva opinió sobre què implica per als candidats el fet d’estar presents en les xarxes socials.
Fa temps que vinc seguint en twitter els comptes d’alguns polítics, uns locals, altres no. Si t’interessa, tinc una llista feta que pots consultar. No estan tots els que són, no és gens representativa. L’únic que els uneix és el fet d’estar a la meva llista.
Vinc fixant-me en què diuen, com ho diuen, a qui es dirigeixen (uns a la seva parròquia, altres a tot el món) i també si atufan a absents. I és que hi ha casos en que té tota la pinta que no són ells els que tuitegen.
Quan m’han demanat la col·laboració per l’article no he pogut evitar recordar-me dels recents “casos” d’enrenou amb gent famosa o simplement popular. Sembla que de vegades a twitter hi ha ganes de fotre-li canya a qualsevol que sigui mínimament famós i que tingui una relliscada com el més comú dels mortals. I aquí no perdonem. Quant hi ha una escletxa per a la ridiculització aquí va la gent a aprofundir en les ferides, a fer més evident el ja exposat.
Per posar alguns exemples, la polèmica que es va organitzar amb Pérez-Reverte quan va dir que Moratinos era un merda. El mateix Pérez-Reverte es va apuntar al festival amb molt sentit de l’humor, tot sigui dit, tuitejant sobre aquest tema. Tal ha estat el volum de la conya que es va organitzar una web amb els seus perezrevertefacts.
Recentement hem vist també el desafortunat missatge de David Bisbal, de viatge per Egipte i al que no se li va acudir una altre cosa que llençar el següent missatge:
Bisbal, amb més d’un milió de seguidors, va haver de veure com se li llençava a sobre una pluja de missatges fent burla sobre el seu comentari a través de l’etiqueta #turismobisbal.
Aquest cap de setmana encara vam tenir un altre episodi més a twitter amb Jordi González de protagonista. Davant un missatge que qualificava el seu programa com a telebrossa la resposta de Jordi va ser aquesta altre:
Jordi González es va disculpar als pocs minuts a la seva manera (@chicadelatele ho ha explicat al detall), però l’embolic ja estava format. I curiosament, en els dies següents a aquest comentari el seu compte ha experimentat un creixement per sobre de l’habitual:
Seguidores de Jordi González en twitter
Twitter, igual que qualsevol altre pati, no és més que el que nosaltres volem que sigui. És a dir, és com nosaltres. La setmana passada el gran Amela
observava la gran paradoxa que es produeix entre nosaltres i la tele. Deia Amela, “tots diem ser millor que el que surt a la tele. Però si tots som millors que la tele, per què la tele és tan dolenta com diem que és?” Una cosa semblant anirà passant a twitter. L’altre dia Dolors Reig també parlava d’això en el seu blog. Passada l’etapa dels early adopters les xarxes socials s’aniran semblant cada vegada més a com som en conjunt a la vida real.
Internet dóna unes eines formidables que permeten al personal organitzar al voltant de qualsevol idea amb una efectivitat que fa empal·lidir a qualsevol organització formal. Ara tenim uns micròfons gegants des dels quals escridassar qualsevol cosa que ens vingui de gust, raonada o no. I els famosos no poden ser aliens a aquest fet. Retirats els decorats i apagats els llums que ens enlluernen queden al descobert les misèries humanes de qualsevol, sigui qui sigui.
A les xarxes socials sigues tu mateix. Ho repetim com un mantra. I això és el que els passa a alguns, senzilla i planerament són ells mateixos. L’única diferència és que ara, a l’altra banda, el personal pot organitzar-se i llençar als lleons a aquests que ahir encumbrava.
Foto a flickr de Pablo Venegas
by Agustí López | febr. 7, 2011 | Entrades
Aquests dies estic impartint un curs per a empreses que volen acostar-se al món de les xarxes socials. Una de les meves obsessions és que es fixin en iguals. És a dir, està fantàstic analitzar campanyes com les de Old Spice o embolics com el que es va embolicar amb el logo de Gap.
Però quan tornin a les seves oficines es trobaran amb el dia a dia de la petita empresa. Presses, urgències, problemes, poc temps per a tot … i pocs recursos. I llavors veuran que no poden contractar una gran agència, ni invertir saborosos eurets en vídeos virals. Ni tan sols somiar amb tenir un community manager. Ells han de ser els seus community managers.
Per això m’encanta parlar de La Jamonería (sabies que té una aplicació a facebook per fer reserves?), de les Manolitas o de Viscoform.
Aquest últim cas em sembla especialment destacable pel sector en què es mouen i els costums adquirits en els hàbits de compra d’un matalàs. Quan li vaig proposar a Empar Fayos, gerent de Viscoform, que participés en el curs com entrevistada no va dubtar a acceptar, cosa que li agraeixo moltíssim. L’entrevista la vam fer per videoconferència amb Skype i el grup li va poder dirigir unes quantes preguntes que van donar peu a una conversa genial amb Empar. D’aquesta conversa jo vaig treure algunes conclusions:
- Estratègia. En un entorn tan nou i turbulent com el de les xarxes socials estan oberts a canviar constantment i a incorporar la nova eina que faci falta. L’última joguina que han afegit al seu web és un canal de skype per a clients. Una cosa tan senzilla com això i que els apropa una mica més en la seva voluntat de comunicació directa i fàcil.
- Feedback. La seva activa presència en xarxes fa que la comunicació flueixi constantment amb els seus clients. Les xarxes són persones i per això Empar diu amb total claredat: “és com en el món real, es tracta de fer amics“. I ha de tenir raó perquè aquesta actitud amb la qual actuen els està donant bons resultats. A la seva pàgina web han obert una pestanya lateral des de la qual rebre propostes que es poden debatre posteriorment en els fòrums oberts
Viscoform: ideas para mejorar el descanso
- Actitud. Els pots trobar a twitter, a Facebook, a youtube i en flickr, entre altres llocs. Però de tots ells jo destacaria twitter sens dubte. Allà pots trobar a Empar i a Mark disposats a xerrar amb qualsevol, a relacionar-se, a conèixer, a escoltar. A fer amics, vaja. Algú li va preguntar a Empar quant temps destinava a actualitzar i mantenir perfils en les xarxes. Però això era com preguntar quant temps dedica a respirar. Segur que és molt, però està integrat en la seva vida d’una forma tan natural que no és una tasca més. I m’agrada com anomenen a les seves comunitats: amics. Perquè això és el que aconsegueixen cada dia, amics.
- Costos. Com no, va sortir el tema de costos i inversions. Empar va respondre amb contundència, com és ella: “Quants heu fet campanyes a la televisió? I quants les heu fet en ràdio?” Silenci a l’altre costat. “Doncs jo tampoc, cap. Perquè els emprenedors tenim tots alguna cosa en comú, no tenim un duro.” Aquesta visibilitat que han aconseguit en les xarxes l’han fet a cop d’esforç personal, sense cap agència que els hagi redactat un magnífic pla 2.0.
- Vendes. Molt hi ha escrit sobre com optimitzar la conversió en vendes. Empar ens va revelar una xifra realment molt destacada. Fins a un 20% de les vendes provenen directament de la xarxa. Però aquí no comptabilitzen les vendes realitzades en botigues físiques de distribuïdors de VISCOFORM a les quals acudeixen persones després d’haver contactat a les xarxes socials.
Em sembla que aquesta última dada és reveladora i el millor indicador d’èxit de qui ha vist en les xarxes la manera d’aconseguir els seus objectius. Enhorabona … i moltes gràcies!
by Agustí López | febr. 4, 2011 | Entrades
Imagino que és la pregunta de moda. Ja no sé quantes vegades me l’hauran fet en els darrers mesos. Recordo una xerrada en la que en acabar es va acostar una persona amb la seva llibreta i sense pensar-s’ho em diu: “Per una organització com la nostra, digue’m en quins llocs m’he donar d’alta.” Glubs.
La xarxa està inundada d’articles recomanant una o altra estratègia, que si aquesta o l’altra xarxa, que si la més papichúlica de les eines … Així que no vaig a abusar de la vostra paciència tornant sobre aquests reblats claus.
Jo l’únic consell que em veig capaç de donar-li a qualsevol és que no agafi una borratxera 2.0. Us explico.
La meva experiència em diu que de vegades les organitzacions que comencen a apropar-se a les xarxes socials es donen d’alta en tot el que es mou, es digui facebook, es digui twitter, youtube, o quora … En primer lloc, com en qualsevol altre tema, caldrà preguntar per a què nassos volem estar en les xarxes socials. I la resposta no és tan òbvia. Reflexionem també sobre si la resposta més encertada és en cap.
A les xarxes socials l’únic que hi ha a l’altra banda són persones, així que la qüestió es redueix a relacionar-se amb aquestes persones. Per a què? Com? Bé, sobre això, ja fa un temps que Carme Pla ens va fer un bon post sobre la visió de McKinsey i la de David Sánchez Bote, dit sigui de pas, més encertada que la de la gran consultora.
Així que depenent de què és el que pretenc aconseguir a través d’aquestes relacions hauré de poder determinar quin tipus d’accions puc dur a terme. I una altra cosa molt diferent és si aquestes persones i el rol que exerceixen utilitzen la xarxa o si coneixen una determinada eina 2.0.
Si el que busques és fer branding i els teus clients no estan a Facebook, ni el fan servir ni sembla que ho tinguin ni mig previst; valdrà la pena invertir recursos en això?
Seria fabulós obrir un canal d’atenció a l’empleat a twitter. Esteu segur? Porten un smartphone a la butxaca amb 3G?
Les descripcions de llocs podrien estar en una wiki per anar rebent aportacions. Si? Està la nostra organització culturalment preparada per a això? Inclosa la direcció?
Ja sé que pot semblar un contrasentit en aquest bloc explicar a la gent que no s’afanyi a obrir perfils d’empresa. Jo animo a qualsevol a que provi tots les noves joguines que li vinguin de gust. Que trastegi i que s’equivoqui tot el que faci falta. Que es fixi en què fan aquestes persones amb qui vol relacionar-se, en quins llocs, què diuen i de quina manera ho fan.
Serà llavors el moment de decidir si s’aprofita les oportunitats que dóna la xarxa i de quina manera ho farà. Segur que llavors la resposta a la pregunta es té molt més clara.
by Agustí López | gen. 21, 2011 | Entrades
8:30 del matí. Ets el propietari d’una cafeteria i veus a Foursquare que Xavier, que cada dia demana el mateix, acaba de comentar a la xarxa que la teva broqueta de bolets amb pebrots és la millor de la ciutat. No l’hi vas a agraïr? Montse competeix amb ell per aconseguir l’alcaldia del teu bar i acaba d’entrar per la porta. No t’agradaria premiar, animant així a tornar?
Foursquare, igual que Gowalla o Facebook Places basa la seva dinàmica en què la persona comuniqui a la xarxa on està en un moment determinat. Posa en comú tres elements: el posicionament per GPS que dóna un telèfon intel·ligent (iphones, Androids, blackberrys i altres dispositius diversos), la xarxa social de cadascú i les ubicacions físiques (botigues, restaurants, bars, centres esportius, o cinemes entre molts altres). En Genbeta trobareu una explicació detallada sobre què és i com funciona al detall.
En l’exemple anterior, entro en un bar a esmorzar, obro Foursquare i comunico la meva presència. Qualsevol membre de la meva xarxa podrà veure llavors que estic allà i per tant facilitar el contacte presencial.
Cada vegada que vaig verificant la meva presència en els llocs acumulació uns punts que es tradueixen en un rànquing setmanal entre els membres de la meva xarxa. I a més quan he verificat la meva presència en aquesta cafeteria de forma repetida i amb més freqüència que qualsevol altre usuari em converteixo en el seu “Major“. És a dir, la cafeteria en qüestió té totalment identificat no només als que han informat de la seva presència recentment sinó a la persona que més vegades ho ha fet.
Però el més interessant és que qualsevol pot donar d’alta una botiga, un palau de congressos, una oficina de Ministeri o la fleca de la cantonada. I a més deixar comentaris i recomanacions per als altres. Aquests tips que van quedant els recupero quant vaig a visitar la fitxa d’un punt foursquare.
En el cas de la cafeteria, imaginem un tip a l’estil de: “has de provar el suc de fruites del dia, espectacular!”, “Wifi gratis”, “bons entrepans i millors pinxos” o també “impossible als matins” o “el cambrer és un mal educat, el servei és un fàstic”.
Així que alerta amb no tenir ni idea sobre què diuen de nosaltres a la xarxa. I no ho dic per fer por, sinó perquè potser allò que estan destacant no és just el que pensàvem o potser la seva percepció del que oferim es desviï de la nostra particular opinió.
Imaginació al poder. L’oportunitat per obrir unanova via de promoció és important i el cost és francament baix. Algunes idees per a accions comercials des d’un punt de vista de petit comerç:
- Premis especials per al major (cafè o suc gratis, descompte en preu, per posar un exemple). Recordem que per aconseguir ser el major cal que visites el local amb més freqüència que ningú i ¡que només hi ha un!
- Promocions específiques per foursquare: un cartell a la porta del comerç que ofereixi condicions especials per als membres d’aquesta xarxa. I per descomptat integrar-lo en les eines digitals de què es disposi, bloc, twitter, facebook o el que sigui.
- Organitza un esdeveniment especial per als que et visiten més, o dóna’ls un descompte exclusiu.
- Fes ofertes específiques en moments de la setmana o del dia que més et convinguin.
Només són idees, cadascú se les ha d’aplicar al seu negoci i veure quins li encaixen … i inventar les seves pròpies regles foursquare!
A què esperar ja per donar d’alta el teu negoci?
