by Agustí López | des. 4, 2019 | Destacades, Entrades
Fa poc em va trucar Jordi Salvat, periodista col·laborador de la revista Viu a Fons, per fer-me una entrevista. La idea era que la revista feia deu anys (per molts anys!!) i volien fer una retrospectiva d’aquesta última dècada. Jordi volia parlar amb mi sobre com la tecnologia ha (i ens ha) canviat en tot aquest temps. I tant que ha canviat! I de quina manera! Així que arran de l’entrevista i la conversa amb ell (aquí la pots trobar) repassem aquests últims anys i també el que està per arribar.
M’agradaria deixar per escrit aquí algunes idees que van sortir, que per això un es munta un bloc. No faré una retrospectiva històrica del que ha passat en els darrers deu anys sinó que destacaré alguns elements que a mi em semblen centrals. Per descomptat, han passat moltes altres coses en tots aquests anys. Hem vist una evolució increïble en les consoles de videojocs, rellotges intel·ligents, aplicacions de cites, cotxes autònoms i un munt de coses més. Et convido a que deixis el teu comentari amb allò del que em puc haver oblidat i, per descomptat, de les teves opinions. Som-hi.
Xarxes socials
Crec que no puc començar per una altra cosa.
Si ens situem per un moment el 2009 i els anys immediatament següents ho recordo com un temps de tremenda atenció cap a les xarxes socials. La universalització de l’accés mòbil a internet i els nous Smartphones (Apple anava pel 3G i Blackberry arrasava) van ser un terreny abonat excel·lent pel que va ser una autèntica explosió. Tot d’una vam descobrir que el món es podia encongir, ja podíem connectar-nos amb pràcticament qualsevol persona. Que els ciutadans del carrer podíem parlar de tu a tu amb les marques. I amb els polítics. I amb els governs. Inclús amb el president dels Estats Units. I que ens podíem organitzar en plataformes de consum. I d’opinió. I d’informació. I, per descomptat, de relació. Publicar un bloc es va convertir en una cosa molt senzill, Blogger o WordPress creixien i creixien. Bé, tot allò va ser una bomba. Ens semblava que s’obria un món de possibilitats i vivíem amb la sensació que res tornaria a ser igual ja. I per descomptat que res ha estat igual. Les xarxes socials ens han obert una gegant finestra d’anada i tornada al món. Jo defenso encara que no ens aïllen, sinó que ens connecten més. Ara és moltíssim més senzill mantenir el contacte amb persones que ja no tens a prop en el teu dia a dia. Ja sé que abans podies trucar o enviar una carta o quedar. Però, siguem sincers, la realitat és que no ho fèiem tant com voldríem pensar.
Desgraciadament deu anys més tard tota aquesta il·lusió s’ha tornat una realitat bastant més ombrívola. Facebook es un monstre difícilment controlable, Twitter un fangar d’insults que necessita canviar urgentment i els grups de Linkedin un targeter virtual que encara ha de trobar el seu camí. Fins i tot Instagram ha retirat els likes, aquesta droga de la satisfacció instantània que tant ens ha donat com a robat.
Estem en aquest moment de la festa en què els llums ja s’han encès, sona aquella cançó per tancar i els últims es resisteixen a marxar.
Però ara ja sabem que no és que no respectin la nostra privacitat, és que fan tripijocs amb les nostres dades de la forma més bruta possible. Que no fan res o gairebé res per lluitar contra les fake news. Que hi ha governs que tenen portes de darrere a les xarxes o directament un bloqueig total. Que ja no hi ha conversa, el debat cada vegada és més dur i difícil.
D’acord, potser m’he passat. Si saps utilitzar bé determinades eines encara pots moure’t per aquí sense embrutar-te. Però cada vegada és més difícil. La joguina està espatllada. Encara estem a temps de no fastidiar-ho del tot, però comencen a quedar poques oportunitats.
Els missatges
Ja sé que els ortodoxes em diran que WhatsApp o Telegram o Line són xarxes socials, però em sembla més convenient comentar-les a banda. Si tens 20 anys això et semblarà una barbaritat, però el 2009 encara compràvem SMS. Així que imagina el que va ser l’arribada d’aquestes aplicacions a les nostres vides. Video killed the radio star. O el que és el mateix, adéu SMS. Una autèntica revolució en les comunicacions. Ja no és que ens poguéssim enviar missatges de text, és que ara moltes converses de telèfon esdevenen fils de Whatsapp amb àudios, vídeos i fotos incloses. I què dir dels temuts grups? La nostra família, els nostres amics, els companys de treball, els clients … tots ells envien missatges a dotzenes cada dia. Segur que com jo hi ha dies en què et sents aclaparat per la quantitat de missatges que reps. Aquestes aplicacions són genials, però crec que estem abusant d’elles. Un cop més hem d’ajustar la nostra dieta digital i aprendre a gestionar tot aquest volum d’informació que ens arriba per no viure en la saturació contínua.
El consum de continguts audiovisuals
La televisió analògica ja és història. Ara tenim accés 24×7 via streaming a una impressionant oferta de continguts sota demanda. Això per no parlar de les sèries, pel·lícules, documentals, canals de YouTubers o podcasts, per donar només alguns exemples. Hem fet un salt quàntic des de la televisió de dos canals al que tenim ara. Abans l’aparell de la televisió era la finestra per on les famílies s’informaven i formaven opinió. Ara ja és el més normal tenir la tele encesa de fons i un amb un mòbil, l’altre amb un altre mòbil i l’altra amb la Tablet. Les audiències no s’han fragmentat, estan fetes miques. Això no és multicanal ni omnicanal, això és tutticanal.
Però atents perquè el 5G li donarà una sacsada a aquest sector en pocs anys que el deixarà com un mitjó tornat de l’inrevés. Les companyies telefòniques fa temps que s’estan preparant, ja no ens venen trucades. Ens venen paquets de continguts. I saben perfectament que amb el 5G universalitzat podran enviar en temps real quantitats d’informació molt més grans amb el que es dispararan les opcions i la qualitat de les mateixes. Viurem sense cap dubte una autèntica revolució de continguts de la mà de la realitat augmentada i la realitat virtual. Nous models de negoci, nous productes i també, com no, nous dispositius.
L’e-commerce
El comerç electrònic encara era una aventura a 2009. Ara ja suposa el 30% d’ingressos dels grans distribuïdors i un 13% del comerç minorista. I cada any creix a un ritme brutal, restant quota de mercat a cada pas al comerç diguem tradicional. Pregunta’t, fa deu anys coneixies el Black Friday o el Cyber Monday? Tenies compte a Paypal? De fet, havies comprat alguna cosa a Amazon? O a Aliexpress? Comprar per internet ja és un hàbit per a molts de nosaltres. Per descomptat és una amenaça per a les ciutats tal com les coneixem i tal com ens agraden. Alguns comerços físics encara lluiten aferrissadament amb tot tipus d’estratègies. I a alguns els funciona. Alguns són ja Brick&Mortar purs. Alguns dinamitzen la botiga com no ho havien fet abans. Altres s’especialitzen encara més.
Però la realitat és que moltíssims altres han tancat o estan pensant en fer-ho. I no només pel comerç electrònic. En la meva humil opinió poques coses s’expliquen per un sol factor. Tots hem canviat en aquests últims deu anys. No es tracta només de vendre per internet, sinó d’incorporar les tecnologies amb naturalitat, de transformar-se digitalment. Els clients ja no som com abans, fem servir noves eines de comunicació i organització així que el que no estigui disposat a canviar hauria d’anar pensant en buscar clients que tampoc ho estiguin o a anar perdent els actuals progressivament.
La uberització dels mercats
En els últims anys hem assistit a l’auge de Uber i amb això l’adaptació del model a tot tipus d’activitats. La idea és simple però efectiva. Una plataforma de prestació de serveis de forma directa entre iguals a canvi de serveis d’intermediació i administració. Es pot aplicar al taxi o al lloguer d’apartaments. Però pel camí van quedant alguns cadàvers, com la gentrificació dels centres històrics, la fi del sistema de llicències de taxi o la precarització de contractes a Glovo. Això no és economia col·laborativa, encara que ens ho repeteixin moltes vegades. Economia col·laborativa és una altra cosa, a cadascú el seu.
Però tot i així han vingut per quedar-se, això és un fet. Encara que l’administració pública reguli (que ho ha de fer) i els jutges dictin sentències no podem posar-nos una bena als ulls. Aquestes empreses aprofiten la tecnologia per canviar l’ordre del mercat. I el món és cada vegada més petit i gira cada vegada més ràpid. Pretendre que deixarà de fer-ho és més propi de dinosaures.
La velocitat
Per a mi, és un dels canvis més bèsties que hem viscut i molta part de responsabilitat li adjudico a la tecnologia. Vivim una era d’absoluta immediatesa. Ja no val tot just enviar un correu electrònic i esperar resposta. Ara el seu és enviar un missatge i veure si hi ha la verificació de lectura. Publicar una foto i veure immediatament si té likes. Escriure una publicació i veure si algú comenta. Fer una enquesta i veure les respostes en directe. Tot això i alguns factors més (la precarització laboral i les sobrecàrregues també tenen alguna cosa a dir em temo) ens han portat a una forma de vida accelerada, més superficial i en general pitjor viscuda. La generació anterior a la nostra va treballar molt i dur. Nosaltres hem tingut de tot i molt. No obstant això, fa l’efecte que ens hem procurat una forma de vida gens saludable ni sostenible.
La caixa d’eines
Els qui venen als meus cursos ja ho saben perquè ho repeteixo molt. Si ets fuster o mecànic hauràs de conèixer al detall cadascuna de les eines que utilitzaràs. Saber com utilitzar aquesta o aquella màquina serà alguna cosa elemental en el teu treball.
Però nosaltres, els treballadors del coneixement, ens entossudim a treballar amb projectes, tasques, equips, venciments i recursos amb una mà davant i una altra al darrere. O sigui, a cop de Whatsapp, de reunió eterna per actualitzar informació o de cadenes infumables de correus electrònics. I si una cosa ens ha portat aquesta dècada és una autèntica pluja d’eines per fer-nos la vida millor. És primordial introduir en l’educació digital més elemental (no em pregunteu per on ha de començar perquè ja sabeu la resposta) tot tipus d’eines d’organització, planificació, comunicació i creació de continguts. Això, o morirem ofegats en un mar de missatges.
Nous models de negoci
Si una cosa hem vist en aquests darrers anys és com la tecnologia impactava cop i un altre en tot tipus de mercats. Ara no te’n recordes, però abans compraves CDs. I abans, vinils. Potser tinguis un Kindle a la motxilla. El que abans era Blockbuster ara és Netflix o HBO. Recordes quant fa que no entres en una agència de viatges a reservar les teves vacances? Recordes quan fèiem servir rodets de Kodak per fer fotos?
La tecnologia de vegades només porta més eficiència, però moltes altres porta disrupció, una revolució en el mercat. I quan això passa acostuma a fer-ho ràpid. A la segona part d’aquesta última dècada estem veient una autèntica acceleració dels canvis. I és que ara assistim a la convergència d’unes quantes tecnologies que encara canviaran més el nostre món en la següent dècada. Em refereixo a tecnologies com IoT, Big Data, Blockchain, AR, VR, nanotecnologia, biotecnologia o robòtica. Ni m’imagino el que pot passar en els propers cinc anys. Sens dubte es generaran moltíssimes noves oportunitats d’emprenedoria i de generació d’ocupació de valor afegit. Noves propostes de valor, nous models de negoci. Però també veurem un món que hem conegut durant dècades veure obligat a canviar a tota la velocitat. La capacitat d’innovar en un món canviant i d’adaptar-se tot el que ve amb suficient agilitat serà clau per poder sobreviure.
Ara, deixa’m preguntar-te. Per a tu, què és el més important que ha passat aquests darrers deu anys?
Foto destacada: Alex Night a Unsplash
by Agustí López | febr. 27, 2019 | Creativitat, Destacades, Entrades, Innovació, Innovació
Fa pocs dies he pogut completar la meva formació com a Facilitador Certificat en el Mètode Lombard de l’Imagine Creativity Center de la mà de Juan Prego. I no puc estar més content!
Ja feia un temps que li tenia posat l’ull a aquest procés ja que aplicant metodologies de Design Thinking en projectes de consultoria amb startups m’adonava que em faltava solidesa en els mètodes i en les eines utilitzades. Una startup és una organització molt particular que viu en unes circumstàncies molt especials. Estan exposades a una alta incertesa (més que la resta) i es mouen en entorns que canvien a tota velocitat sense un model de negoci tancat i mutant contínuament. Eric Ries les va definir així: “Una startup és una institució humana dissenyada per crear un nou producte o servei sota condicions d’incertesa extrema«.
He pogut col·laborar amb diferents entitats com a mentor d’emprenedors dels que he pogut aprendre unes quantes coses. La primera és que hi ha persones que decideixen emprendre només perquè tenen la intuïció que tal producte o servei té mercat. Així que el desenvolupen el millor que poden i després ja veurem com es comercialitza i de quina manera. I així no, és clar. Alguns en canvi tenen un marc mental 100% entregat a buscar solucions a problemes o situacions que sovint són els primers a adonar-se’n. Per a aquests últims els models convencionals no serveixen, s’enfronten a un repte i volen solucionar-ho de forma original, amb una proposta de valor única i sovint (ara ve la parauleta), disruptiva.
El mètode Lombard
I aquí és on el mètode Lombard encaixa com un guant. No parteix d’un producte o servei preestablert sinó que es planteja preguntes vàlides per solucionar reptes. La idea del repte com segurament ja saps és central en els processos basats en Design Thinking. Això i partir totalment d’un enfocament centrat en el client, l’usuari de la solució.
El nom de mètode ja et pot donar moltes pistes sobre la filosofia del mateix. Està inspirat directament en el conegudíssim carrer Lombard de San Francisco. Si com jo no has estat a San Francisco gairebé tant és, l’has vist mil vegades en pel·lícules de Hollywood. És aquest famós carrer ple de corbes amb cotxes que giren i giren i giren. Aquest carrer té 8 corbes, les corbes que simbolitzen el tortuós camí d’esforç que porta a la innovació disruptiva conduït per la creativitat.
1 carrer, 8 corbes, 4 fases.
Las fases del mètode Lombard
Aquestes 4 fases condueixen a les solucions desenvolupades per als reptes proposats. I bé, parlar de solucions és una mica prematur perquè el procés travessa quatre etapes ben diferenciades. Sobretot perquè, a diferència d’altres visions sobre Design Thinking, l’etapa final és Comunicació. Però anem per parts, les quatre etapes de l’Mètode Lombard són:
- DEFINIR
En aquesta primera etapa es tracta d’identificar els problemes a solucionar, quin és l’enfocament que s’escollirà alhora que s’identifiquen les diferents oportunitats que s’obren per innovar. Haurem d’acabar aquesta part amb una bona definició del problema a solucionar i quins són els seus límits.
- GENERAR VALOR
Aquesta sens dubte és l’etapa més purament creativa en la qual caldrà treure una enorme quantitat d’idees que permetin generar valor més endavant. Hi haurà un procés de decantació per escollir quines són les idees definitives amb les que es treballarà sobre la solució.
- DESENVOLUPAR
En aquest punt desenvolupem un prototip del producte o servei, una mena de Mínim Producte Viable (us sona a alguna cosa de Lean Startup?) que permeti contrastar-lo amb usuaris reals i aprendre ràpid. Acabarem aquesta etapa amb un prototip de la solució, alguna cosa que ens deixi preparar el model de negoci.
- COMUNICAR
Finalment preparem els materials necessaris per a poder presentar el nostre projecte a potencials inversors, socis, accionistes o qualsevol audiència que hagi de validar la proposta. Després d’un important i estricte procés de síntesi acabarem amb una presentació de la proposta. Creativitat al poder!
Em va cridar l’atenció que es dediqui tota una fase a la comunicació. Però un cop experimentat hi veig tota la lògica. Per comunicar primer cal concretar el missatge, destil·lar la proposta de valor, fonamentar amb arguments i dades, centrar el discurs, anar a la síntesi, negociar amb el teu equip i tantes altres coses abans d’exposar res.
Així que, com passa en tantes altres coses d’aquesta vida, l’important és el viatge. En ell hi ha l’essència del que després ja podràs comunicar de forma efectiva. No obstant això, sense passar per aquest procés de preparació les idees es poden quedar en un pur exotisme sense suport real per la seva implementació futura.
La Certificació
He de dir que la Certificació, conduïda per Juan Prego, és intensíssima i t’obliga a esprémer el cervell i a treballar de forma àgil, intensa i exigent. El mètode Lombard no va de posar 4 post-it ‘s a la paret i ja donar-te per satisfet amb qualsevol cosa. Aquest mètode sí o sí obliga a connectar en profunditat amb l’usuari, el problema a resoldre i a donar un enfocament creatiu i potent a les solucions.
Vam estar organitzats pràcticament des del principi en grups de treball a l’estil del que es fa en un procés real, treballant sobre el repte que nosaltres mateixos vam poder escollir. Els grups són fixos i ja no són modificats per a res, amb els que hagis començat has d’acabar. I durant els dies (dies, sí) que dura la Certificació convius un munt d’hores que, per descomptat, van molt més enllà dels horaris del típic curs.
Perquè l’error forma part del procés. Perquè les assumpcions són això, assumpcions. Perquè els prototips no surten sempre a la primera. Perquè t’enamores d’una solució que en realitat és d’un altre problema. Perquè les idees són només idees i cal aprendre a deixar-les anar. Perquè si no escoltes bé la resposta t’arriba a crits. Per tot això i molt més cal treballar i molt per aconseguir una solució disruptiva amb una proposta de valor sòlida.
Imatge d’alguns dels materials de la Certificació.
Foto de Lombard Street de Jon Sullivan a wikimedia
by Agustí López | gen. 23, 2019 | Destacades, Entrades, Innovació
Molt s’ha dit i escrit a hores d’ara sobre el conflicte entre el sector del Taxi i les VTC però a mi m’agradaria parlar del futur cost dels no-clients per al Taxi. No em refereixo només als que habitualment no consumeixen el servei sinó als que ja han desconnectat emocionalment del taxi, el seu model de negoci i proposta de valor
M’explico.
Com aconsegueixen crèixer les empreses
Tradicionalment per créixer i seguir venent les empreses s’han fixat en els seus clients actuals i en com captar nous clients que s’assemblin als que ja tenien. I per això utilitzen tot tipus de mètodes i eines de captació i fidelització. Simplificant el procés, bàsicament consisteix a analitzar la situació actual de l’empresa, definir uns objectius de mercat i comercials i desenvolupar una estratègia que satisfaci aquests interessos. Aquest tipus d’aproximació pot (o no!) generar creixement a través de com deia la captació i fidelització de clients però és bastant improbable que porti a oportunitats de creixement significatives. Així es poden aconseguir increments lleugers i difícilment tindran lloc propostes innovadores i disruptives. En aquest context, l’assumpció de riscos queda limitada al mínim i es confia l’esforç a la pressió comercial i de màrqueting.
Però en qualsevol cas la mida de mercat dels clients que no compren és immens, molt més gran que el mercat actual en la majoria dels casos. És clar, és evident que en molts casos pot suposar una simple elecció de segment de mercat i per tant de renúncia. Però quan una empresa té dificultats per assolir els seus objectius la meva experiència em diu que no dedica tants esforços a revisar quin és el seu client ideal com a pressionar amb més força a la seva força comercial. Aquest nivell de pensament porta a concloure que si no es ven més és qüestió de millorar els mètodes de comercialització.
És sagnant veure una vegada i una altra com moltes empreses no tenen ni idea de per què no els compren els que no els compren. Una i altra vegada es repeteix el cicle descrit creient que els canvis en el perfil de client i els seus interessos seran mínims, constants en el temps. Però no. Resulta que per si algú no s’ha adonat tot ha canviat. I més que ho va a fer. Ja no entenem la vida quotidiana, professional o no, sense la interacció amb la tecnologia. No cal ser un gran especialista per adonar-se de com ens ha canviat la manera de consumir productes i serveis plataformes com Airbnb, Booking, Spotify, WhatsApp, Netflix o Amazon per esmentar alguns. És que algú pensa que tot tornarà a ser com abans?
I no és un tema només de tecnologia, que també. No es tracta ara de que els taxis tinguin una aplicació tan completa o més com la de Uber. Es tracta que si volen sobreviure als pròxims deu o vint anys tot ha de canviar, especialment el seu model de negoci i proposta de valor. Tots nosaltres hem adoptat noves formes de consum i les hem acabat incorporant de forma natural ja al nostre dia a dia. Parlar dels no-clients suposa esbrinar per què els que podrien comprar no ho fan, esbrinar quines són les barreres que es troben i els límits que se’ls està posant perquè siguin clients.
La proposta de valor del Taxi i les VTC
Observo amb una mica de tristesa el conflicte entre taxistes i conductors VTC i trobant a faltar moltes coses. La primera la manca d’anticipació a les regulacions del sector. Perquè que això anava a passar es veia venir des de fa anys. Tenir un sistema protegit per llicències no és una cosa que el consumidor accepti ja fàcilment. I si ho fa és entenent que estem en un mercat lliure tots nosaltres i per tant no hi ha cap conveniència en sobre protegir a ningú dels riscos de la inversió. O de la seva especulació. I que les seves reivindicacions sovint han estat percebudes per la població gairebé com un xantatge tampoc és cap exageració.
Però és que el més greu del tema és que en els propers anys encara vindran canvis més disruptius al voltant de la mobilitat a les grans ciutats. Segur que els cotxes autònoms trigaran una mica a arribar, però el car sharing i tantes altres alternatives ja estan a sobre de la taula. De la mateixa manera que multitud d’indústries han vist com el seu producte es convertia en servei serà difícil que la idea de propietat del cotxe segueixi igual a com l’hem conegut. Ho hem vist amb els CD, amb els llibres, amb els rodets de fotografia i amb tants altres productes. Es diu transformació digital i ja és aquí. Així que no tinguin els taxistes cap dubte que el seu moment ha arribat, el client està preparat per a una transformació del servei. No parlem només d’una modernització, de xapa i pintura. Parlem d’una revisió a fons de com poden seguir sent rellevants en un context de revolució de la mobilitat a les grans ciutats. De com ens poden oferir solucions flexibles de mobilitat ajustades als nostres interessos. I no d’un model de negoci caduc que, amb adaptacions, s’assembla massa al de fa dècades.
Els consumidors de serveis no acceptem més no estar al centre de la proposta de valor. En una economia d’abundància d’opcions com és la nostra qualsevol altra cosa sona rància, antiga i traïdora. Ara més que mai les empreses s’han d’esforçar per comprendre en profunditat als seus clients però sobretot als seus no-clients, aquells que ara mateix mai consumirien els seus serveis. Conèixer quines són les seves motivacions, les barreres que els posen al consum, les seves necessitats i expectatives i en definitiva tot allò que els impedeix ser clients.
Els que hem consumit serveis de taxi tradicionals i de VTCs sabem perfectament quines són les diferències. I no són poques. Ruta coneguda prèviament, perfil del conductor, configuració del vehicle, cost conegut, geolocalització, pagament automàtic, etc. etc. Això per no parlar del tracte i relació amb el client. I si com a clients deixem de banda la resta d’elements del conflicte el que veiem en mirar cap al taxi és a tot un sector que no ens posa al centre i que no vol donar el salt que el client està demanant.
Si el sector del taxi aspira a créixer en el nombre de clients que vol tindre en el futur s’hauria d’enfocar a analitzar com serà la mobilitat en el futur i com adaptar-s’hi. No seré jo qui doni o tregui raons a uns o als altres perquè segur que hi ha de tot. No obstant això, la forma en com els taxistes han afrontat el conflicte i en general la manca de reconversió del sector és un autèntic drama. Es condemnen la violència i les agressions, però alhora es parla de la crispació com justificant el que passa. I segur que paguen justos per pecadors. No s’han esforçat a comunicar correctament les seues raons i reivindicacions. Segur que fruit de la frustració i raons que no dubto tindran. Però en aquesta era de la comunicació immediata, en quin cap entra les imatges que ens estan regalant aquests dies? Siguem clars, els taxistes han generat més rebuig que altra cosa.
El nombre de no-clients del taxi s’ha disparat arran del conflicte, creix el nombre de persones a les que pujar a un taxi li crea rebuig. Avui hi ha ja un nombre incomptable de persones que han desconnectat emocionalment d’ells, que ja no es plantejaran trucar a un taxi si tenen alternatives. Quants no-clients han creat ells sols aquestes últimes setmanes? Quin és el cost de no-client que estan disposats i preparats a assumir?
Així que en el futur se’ls plantegen com a mínim dos problemes molt seriosos. El primer d’ells, com tornar a enamorar els que han desconnectat emocionalment.
Difícil. No impossible, però difícil.
I el segon, i molt més profund, fins quan podran retardar la transformació necessària?
Foto de Lucas Gallone a Unsplash
by Agustí López | gen. 30, 2018 | Creativitat, Destacades, Entrades, Innovació, Innovació
Bloomberg ha publicat recentment el seu índex d’innovació 2018 per països i la gran sorpresa és que els EUA han desaparegut dels deu primers llocs. En canvi Corea del Sud en el primer lloc i Suècia en el segon han confirmat la tendència positiva dels darrers anys. El rànquing analitza diferents aspectes relacionats amb la innovació del país com són la inversió en I+D o la presència d’empreses públiques relacionades amb l’alta tecnologia.
En el rànquing destaca també la pujada de cop de tres llocs de països com Singapur o Irlanda o els quatre que ha avançat Itàlia o també Turquia. En definitiva el que ve a dir-nos un informe d’aquest tipus és com hi ha països que estan espavilant i com altres no. Això sembla molt més important que si un any es puja o es baixa un lloc en concret perquè al final això està sotmès a diferents conjuntures.
Font: https://www.bloomberg.com/news/articles/2018-01-22/south-korea-tops-global-innovation-ranking-again-as-u-s-falls
Per exemple, Singapur està en un excel·lent primer lloc segurament, i l’article així ho assenyala, gràcies a la potent inversió que s’ha fet en educació. Singapur no té recursos naturals així que l’única inversió raonable que poden fer … és en ells mateixos! Invertir en intel·ligència col·lectiva, en imaginació, en creativitat, en innovació …
Per si no ho sabies Singapur té una espectacular xarxa de biblioteques, pròximes i algunes molt atractives. Fes una ullada a, per exemple, la Cheng Sant Public Library. Mira aquestes imatges i diga’m que no et venen ganes de bussejar en uns quants llibres …
Corea del Sud manté el seu regnat gràcies en part a tot el que envolta Samsung, les seves patents i els seus innovadors equips en tecnologia punta en molts aspectes i l’ecosistema tecnològic que s’ha creat al voltant seu. Només el 2016 la facturació de Samsung arribava ja a 348 milions de dòlars. Xina per la seva part està traient nous graduats en matèries com matemàtica, enginyeria o programació a una velocitat tremenda. I el Japó tampoc es queda enrere, està en el sisè lloc sumant-se així al pòquer d’asos asiàtic. Gairebé res.
Mentrestant a Europa les coses van per barris. Alemanya amb el seu potent sector industrial està en un honrós quart lloc, mentre França només és novena i el Regne Unit va pel lloc disset. Això sí, Irlanda i la seva fiscalitat ja estan en el lloc 13 i Suècia treu un excel·lent en el segon lloc.
A hores d’ara potser t’estiguis preguntant en quin lloc està Espanya. Bé, hauràs d’anar a buscar-la a un discretíssim lloc vint-i-nou, entre la República Txeca i Portugal. Ja fa temps que sabem que pels polítics espanyols la innovació no ha estat mai una aposta estratègica, ans el contrari. Però és que un lloc vint-i-nou és per preocupar-se.
En resum, excepte honroses excepcions aquest continent presenta un expedient una mica depriment amb tot el que ha arribat a representar Europa pel que fa a progrés i benestar. La velocitat i la profunditat dels canvis que arribaran són tan bèsties que només estan ben preparats podrem seguir mantenint el nivell de la nostra economia i nivell de vida. Segurament ens falta perspectiva temporal per acabar de donar-nos compte del que està passant i del que està arribant a tota velocitat.
Sense ser derrotista, però potser hauríem de començar a espavilar perquè, francament, anem tard.
