Fa uns dies vaig escriure aquí mateix sobre el video d’Alejandro Fernández que ha donat la volta a la xarxa en referència a com practiquen el màrqueting en les xarxes socials nostres polítics. De fet el mateix Alejandro després d’haver comentat en el seu blog es va dirigir a mi directament i vam poder mantenir una xerrada que encara digital he de dir que va ser cordial i oberta. Com és obvi no estarem d’acord en la utilització del vídeo però almenys s’agraeix el debat. Bàsicament el que jo li venia dient a Alejandro és que trobava a faltar una utilització de les xarxes que fos més del mateix. És a dir, que com a ciutadà el que espero no és que agafin el mateix megàfon i ara li diguin 2.0. No
Dies després d’això i amb el tema ressonant encara pel meu cap em arriba un article a Read Write Web España en el que es parla de la experiència del Primer Ministro palestí, Salam Fayaad, a Facebook. Us recomano llegir l’entrada original, és clar, aquí vaig a limitar-me a fer un breu resum per no passar pels mateixos llocs.
Arran dels recents esdeveniments a Tunísia i Egipte Fayaad va dissoldre el seu govern, pel que està obligat a formar un de nou en el termini de sis setmanes. Per això ha decidit recolzar-se en les eines que ofereixen les xarxes socials i una de les seves iniciatives ha estat obrir una pàgina a Facebook des de la qual fa crowdsourcing:
Salam Fayaad en Facebook
La idea principal és recollir en aquest fòrum les opinions i propostes dels més joves, precisament la franja d’edat que segurament ha protagonitzat les revoltes en altres països i que ha utilitzat les xarxes socials com a vertebrador de la seva causa. I sembla que de moment la cosa li funciona, en les primeres hores va rebre més de 1.000 aportacions i ja va per 22.000 fans a data d’avui. La captura que us he posat aquí està realitzada amb pagemodo, una eina per desenvolupar pàgines a Facebook gratuïta, encara que amb opcions de pagament.
Caldrà veure i analitzar amb el temps si aquesta iniciativa respon a una veritable intenció d’obrir la política a Palestina a la participació i si realment recullen les idees i propostes que els llancen. Perquè si no és més que un gest de cara a la galeria m’imagino que el moviment de rebuig que es podria generar seria tan forta que els seus dies estarien comptats. Estarem atents.
D’un temps ençà les xarxes socials s’han posat de moda, que no és el mateix que dir que són una moda. El missatge ha calat i ja qui més qui menys s’està assabentant que per aquí alguna cosa es mou i que cal prestar-hi atenció.
És natural, un procés esperable. La fase dels early adopters ja va passar i ara estem en una altra etapa. La de cridar l’atenció al gran públic, la de que s’adonin que aquest fenomen és prou destacat per, com a mínim, aproximar-se i intentar comprendre què i què passen les coses.
Fa uns dies em van demanar una petita col·laboració per un article en el qual es tractava com s’anaven a utilitzar les xarxes socials en la campanya de les pròximes eleccions municipals. Servidor parlava sobre l’oportunitat per als candidats d’obrir un canal de comunicació directe amb els ciutadans com una nova via per debatre idees, aportar noves visions i, en definitiva, captar en primera persona l’essència de la democràcia. O no era per això que muntàvem aquest embolic?
I per descomptat pel que un mai estarà és per la tasca de traslladar les mateixes velles i gastades estratègies als flamants nous mitjans socials.
I quina és la meva sorpresa quan avui m’he esmorzat amb el vídeo del candidat del Partit Popular a la meva ciutat, Tarragona,Alejandro Fernández.
No entraré en el color polític perquè això no té aquí cap rellevància. Però si puc entrar a reflexionar sobre la conveniència o no de fer-ho.
El vídeo en qüestió és una galeria de fotografies de la cara del candidat i un parell d’imatges de logotip del seu partit amb els oportuns missatges convidant al vot. I l’àudio és una interpretació de la cançó de Lady Gaga “Alejandro” amb perles com “toca PP, confía en Alejandro, un nuevo alcalde que se preocupa por ti”.
Està clara la intenció d’aconseguir viralitat i podem dir que certament ha aconseguit repercussió. Aquest matí era trending topic a twitter a nivell Espanya. I com és obvi la conya per la xarxa estava servida. Perquè si alguna cosa està clara és que la imatge del candidat i la de Lady Gaga són com aigua i oli. Per aquí sí que no cola. Una altra cosa clara és que el missatge i significat de la cançó tampoc sembla que pugui anar massa en la línia conservadora del partit al qual representa. És a dir, com a estratègia de màrqueting no sembla molt madurada.
Llavors, per a què? O més ben dit, per què? Per aconseguir repercussió i que els focus per un temps es tornessin cap a ell? A qualsevol preu?
¿Això és el que són les xarxes socials per als polítics? ¿Simplement un lloc on llançar missatges del tipus que sigui per tal d’arribar al màxim de ciutadans?
Cada un és lliure de fer el que doni la real gana amb el seu youtube i el seu twitter, faltaria més. Però jo preferiria que els perfils de twitter (i no ho dic ara per Alejandro Fernández) fossin autèntics, que poguéssim tractar directament amb ells, els nostres representants. M’agradaria que a través de les xarxes poguéssim dir-los el que ens agrada i el que no. Que poguessin escoltar directament el que hem de dir-los, que és molt. Que no es prenguessin això com un mitjà més en el qual cridar a l’orella que els votem sense més. Crec que així li fan un flac favor a la democràcia.
En fi, poso aquí el video perquè cada un es formi la seva opinió. Això sí, molt de compte perquè la senyora Gaga fa melodies enganxoses com ningú i aquesta s’enganxa com cap.
