by Agustí López | febr. 5, 2021 | Indicador Economia, Indicador Economia, Productivitat
[Article publicat el 12/02/2021 a l’Indicador d’Economia]
Les paraules i com les utilitzem tenen una importància central en com ens relacionem amb els altres. Les paraules defineixen el marc mental en el que ens movem i com són les coses que fem. Tenen la capacitat de dibuixar una idea en el cap dels qui ens escolten, de crear mons imaginaris i formes de pensar que trenquin els límits establerts. La força de la paraula no té límits. Les paraules, i la manera com les pronunciem, tenen la capacitat d’engegar revolucions, provocar canvis generacionals o de remoure’ns per dins i girar-nos la vida com un mitjó. Les paraules poden fer que el somni de tota una vida es trenqui en un segon o que jurem lleialtat eterna a un principi, o a quelcom més gran que nosaltres mateixos.
Darrerament però estem assistint a un terrible malentès en el món empresarial i, en part, és per culpa de les paraules. Estem confonent la idea de ser àgils i tots els principis i metodologia que ho envolta amb anar ràpids.
Ser àgils té a veure amb entregues funcionals en períodes curts de temps. Té a veure amb la simplicitat. Té a veure amb l’auto gestió dels equips i a que tinguin una relació de confiança. Té a veure amb l’adaptació constant als canvis. Amb entregues a producció molt més freqüents. Amb una relació i connexió amb el mercat molt més directa i alineada. Això, i moltes coses més és ser àgils.
En canvi anar ràpid és una cosa molt diferent. Anar ràpid per la vida porta a tindre relacions més superficials i poc profundes. Ens porta a una comunicació feble, poc concreta i mal planificada. Anar ràpid sovint va de la mà de la manca de planificació i previsió. Va de tapar forats sobre la marxa, de moure l’agenda i tot el que comporta contínuament. Va de treball efímer, de reflexions superficials i buides de contingut. Va d’improvisacions que amaguen la manca de preparació per falta de dedicació.
Ara tot va molt ràpid i els dies passant volant, amb agendes sobrecarregades de compromisos. Un darrere l’altre, som com màquines expenedores de resultats. I això ens està aniquilant la productivitat. Ser més productius no té a veure amb fer la feina més ràpid. Té a veure amb ser és efectius, més curosos en com ens organitzem i relacionem.
Cal posar a l’agenda temps per pensar. Temps per marcar objectius. Temps per planificar. Temps per formar-nos, per seguir aprenent. Però no en forma de petites píndoles, això és placebo. La formació de debò és la que provoca canvis reals i no un impacte subtil i poc efectiu. Està genial treure l’innecessari de la nostra vida però, compte, a veure si endreçant el que sobra acabarem com el rei despullat.
Deia l’autor Robert Anthony “anar ràpid no és el mateix que anar enlloc”. I encara més, Wyatt Earp, el Marshall portat al cinema en diferents westerns en té una de molt bona: “ser ràpid està bé, però la precisió ho és tot”.
Foto destacada de Lawless Capture a Unsplash
by Agustí López | gen. 18, 2021 | Indicador Economia, Indicador Economia, Productivitat
[Article publicat el 16/12/20 a l’Indicador d’Economia]
És principi d’any i, per molts de nosaltres, moment de marcar objectius de canvi amb energies renovades. Però, no cal dir-ho, la majoria de les coses que ens proposem ara no s’acompliran. I quan això passi buscarem mil excuses al nostre entorn per justificar-ho. Que si la pandèmia, que si la crisi, que si els competidors, que si plou o si neva. Els italians diuen “piove, porco governo”. Però la crua realitat és que el principal element que ens allunya d’allò que desitgem només és la nostra força de voluntat.
Els psicòlegs Angela Duckworth i Martin Seligman de la Universitat de Pennsylvania van fer diferents estudis sobre l’autocontrol en estudiants al voltant dels 14 anys. En un d’ells prometien una recompensa immediata d’un dòlar a canvi de realitzar una determinada tasca. Però la recompensa seria de dos dòlars si el participant s’esperava una setmana a cobrar. El que van descobrir fou que els estudiants que tenien millors resultats en autodisciplina anys més tard tenien millors qualificacions. Les conclusions dels dos investigadors també apuntaven a que, a llarg termini, és més efectiu tindre autodisciplina que un coeficient intel·lectual més alt. Poca broma.
Fa més de 40 anys un altre psicòleg, Walter Mischel, va explorar l’autocontrol dels nens amb una prova molt simple coneguda com la prova “marshmallow”, les conegudes llaminadures núvol. A nens en edat preescolar se’ls deixava sols en una sala amb un plat d’aquestes llaminadures. Abans, però, se’ls deia que si s’esperaven a que tornés l’investigador podrien menjar-se’n dues. Però, que si no podien resistir la temptació se’n podrien menjar una de forma immediata. Anys més tard els nens s’havien convertit en adolescents i aquells que havien demostrat més força de voluntat obtenien millors resultats acadèmics. A més les seves famílies tenien més tendència a identificar els seus fills com a posseïdors de més capacitat per planificar, gestionar l’estrès, respondre racionalment o mostrar més autocontrol davant situacions frustrants o concentrar-se sense que les distraccions els afectin.
Cada dia té 1440 minuts i està a les nostres mans decidir quin ús en fem. El paradigma no és el de gestionar el temps, batalla que tenim perduda d’entrada, sinó decidir de la forma més efectiva possible a què dediquem el pròxim minut. I lluitar cada minut, cada hora, com si ens hi anés la vida. Perquè la realitat és que ens hi va. La vida que volem, aquells projectes que imaginem, no es construeix sola. Requereix del nostre esforç continu, diari i consistent per fer-se realitat. Amb el desig i la visió no és suficient, cal una dedicació constant i decidida que ens allunyi de les distraccions i ens apropi a allò que estem buscant.
Però, ai amics, el dia a dia, està dissenyat per tot el contrari. L’univers conspira en contra, ara sí, de la nostra concentració. Els moments més importants del dia són aquells en els que tenim la màxima energia. I a què la dediquem? Penseu per un moment, què feu a primera hora del matí? Obrir el mòbil potser? Comprovar les darreres notificacions a les xarxes socials? Veure si hi ha missatges nous? Entrar al correu electrònic per tindre els primers ensurts del dia? Començar cada jornada deixant que les urgències passin davant dels objectius a mig i llarg termini és la millor forma de negociar a la baixa el nostre futur.
Estem envoltats d’una veritable tempesta d’informació i interaccions socials per terra, mar i aire. Correu electrònic, xarxes socials, canals de xat i vídeo trucades competeixen per la nostra atenció pràcticament des de que ens llevem fins que anem a dormir. I, sense adonar-nos, el nostre cervell va prenent centenars, milers de decisions cada dia per poder gestionar tot plegat. Els investigadors estimen que al final d’un dia podem arribar a prendre fins a 35.000 petites i grans decisions. Des de decisions molt simples, com triar els mitjons, fins a d’altres molt més crítiques com aprovar un pressupost o contractar un nou col·laborador. I quan el cervell s’esgota el que fa és rebaixar l’autocontrol i la força de voluntat.
Un altre psicòleg, en Roy F. Baumeister, va descriure aquest fenomen com la fatiga de decisió. La conseqüència final és que el nostre cervell acaba prenent decisions còmodes, bé per impuls o simplement per inacció, no decidint.
Els efectes en la nostra productivitat són devastadors, limitant la nostra capacitat d’acció, rebaixant la intel·ligència emocional i deixant sota zero la iniciativa, el lideratge i l’anticipació als problemes. Un desastre total que, malauradament, és el dia a dia de molts directius.
Les solucions no són senzilles, com gairebé sempre succeeix amb els problemes complexos. Però totes tenen a veure amb rebaixar el nivell d’exposició al soroll del dia a dia, buscant espais de reflexió i solitud si és necessari.
Si el vostre any nou també ve carregat de nous objectius i amb ganes de canvi sapigueu que el gran canvi comença per un mateix. Un canvi que podem iniciar engegant un estat d’alerta continu davant allò que se’ns ofereix. Un estat d’alerta pilotat en tot moment per la pregunta que ens hem de fer a cada pas: “A què dedicaré el pròxim minut?”.
I la resposta a aquesta simple pregunta pot ser transformadora.
Foto destacada de Gary Bendig a Unsplash
