by Agustí López | des. 23, 2020 | Estrategia, Indicador Economia, Innovació
[Article publicat el 16/12/20 a l’Indicador d’Economia]
El 13 de març, tot just fa ara 9 mesos, es decretava l’estat d’alarma i amb ell començà la cursa pel teletreball. Menjadors convertits en aules i cuines en sales de reunions van donar forma a, aquesta sí, la nova realitat. La frase tendència ja és “em sentiu?” o millor encara “us veig, però no us sento”. El més resistent als canvis va fer un màster en videotrucades. Zoom, Teams i, fins i tot Jitsi o Slack formen part del nostre nou vocabulari. I tot això acompanyat de wifis raquítiques, nens avorrits en un món paral·lel i una estranya barreja de comoditat i estrès domèstic.
Perquè una altra cosa que hem hagut d’aprendre és que treballar des de casa té molts avantatges i, no cal dir-ho, alguns inconvenients. Entre d’altres aquella sensació que no s’acaba de desconnectar mai de la feina. Perquè el mateix entorn laboral, la taula de treball, també és la taula on es menja, on es juga, es pren cafè o es plega la roba. Tan important és saber-se concentrar en un entorn dissenyat especialment per al descans i l’esbarjo com saber tallar a temps i separar físicament i mentalment la feina de les qüestions personals. Ara ja sabem que les videotrucades provoquen tensió, no són tan naturals com les trobades físiques i que no n’hi ha prou amb posar-se uns auriculars per sentir-se a la feina.
Però superat el període d’adaptació exprés són moltes les organitzacions i persones que s’han obert al teletreball d’una forma més o menys desitjada. I és que, no cal negar-ho, ambdues parts en poden sortir guanyadores. Els treballadors des de casa perquè els pot resultar més fàcil conciliar la feina amb la seva vida personal i viure més còmodament. Ja no cal perdre temps en els desplaçaments al lloc de treball, les pauses per dinar o fer un cafè poden ser condensades a gust de cadascú i sovint casa nostra és més confortable que la majoria d’oficines. Per a molts llocs de treball ja no és tant crític estar a una hora determinada i la tan demanada flexibilitat horària ha arribat a organitzacions que n’eren molt resistents.
Això dona molta capacitat d’organització del treball a la persona en l’absència de la presencialitat que tantes penyores comporta. Allò de “tens dos minuts?” estant a casa és molt més difícil que es produeixi. Per tant es fa més necessari disposar de mecanismes de comunicació digitals però també asíncrons per afavorir l’increment de productivitat i superar els errors històrics i sistèmics de moltes empreses. Treballar des de casa no pot ser enllaçar una videotrucada rere una altra reproduint en digital els errors del físic. I no només això, sinó que es fa imprescindible disposar d’eines de registre i seguiment dels diferents projectes que permetin, de debò, tindre els equips de treball en qualsevol punt. I des d’aquest punt de vista, admetem-ho, tot són millores. Sabíem que això havia d’arribar, però ningú haguéssim previst aquesta velocitat de canvi.
Se’ns obre la porta, fins i tot, a una nova organització urbanística i territorial. Ja no caldria viure tan a prop dels principals focus empresarials ni de les grans ciutat. I això comporta un possible nou equilibri molt interessant i que tot just s’albira.
Però, compte. Això també obre un altre gran i global porta. Les empreses ja no tindran la necessitat de contractar talent a pocs kilòmetres de distància.
Tampoc això és nou, fa molts anys que les empreses poden contractar serveis en països amb costos salarials molt més baixos com, per exemple, l’Índia, Bulgària o Israel. La producció industrial, no cal dir-ho. De fa unes dècades que ja hem vist com algunes indústries traslladaven els centres productius buscant una contínua rebaixa de costos.
Però, alerta, els treballadors del coneixement no n’estan exempts d’aquesta nova corrent. També moltes altres professions com, per exemple, dissenyadors gràfics, desenvolupadors web, analistes de dades o assistents virtuals formen part d’un creixent exèrcit de professionals que presten serveis a qualsevol empresa del món occidental des de països amb costos estructurals molt més baixos. Tan baixos com sovint ho són els seus drets laborals i, no cal dir-ho, socials.
Una vegada acostumats i adaptats a tindre els equips de treball en remot, sense reunir-se físicament gairebé mai, què impedeix seguir mirant més lluny i contractar feines a l’altra punta del món? Res. Només l’ètica de generar valor a prop del lloc on està l’empresa pot posar fre a una nova onada de globalització, molt més discreta. I ja sabem què passa quan ho fiem tot a l’ètica.
Per a molts professionals i freelance la nova competència ja no parlarà la seva llengua ni viurà al seu país. Les noves xarxes de relació ja no estaran tan basades en la proximitat, el costum i certa trajectòria social i, en canvi, es tornaran més superficials i inestables.
En el futur, doncs, els professionals s’hauran d’ocupar encara més de la seva marca personal, l’actualització continuada de coneixements i habilitats i una especialització fora de dubte que generi com més valor afegit millor.
Foto destacada de Standsome worklifestyle en Unsplash
by Agustí López | nov. 16, 2020 | Estrategia, Indicador Economia, Innovació
[Article publicat el 13/11/20 a l’Indicador d’Economia]
Aquest darrer octubre el Fòrum Econòmic Mundial acaba de publicar el seu informe anual sobre el futur de la feina i, com sempre, ofereix informació molt valuosa que ajuda a albirar el futur més immediat . Com no podia ser d’una altra manera l’informe fa referència a la pandèmia i l’impacte que ha tingut la tecnologia en el món empresarial. L’adopció generalitzada de tecnologia és un fet: big data, cloud computing i e-commerce són les màximes prioritats pels directius. Cap sorpresa. Però a aquestes tendències, que venen de lluny, se’ls ha afegit ara l’acceleració en l’automatització de tasques provocada per la pandèmia.
Es calcula que cap al 2025, passat demà, el temps dedicat al treball per màquines i persones ja estarà repartit al 50% en un procés irreversible. L’informe indica que el 34% de les empreses enquestades té previst augmentar la seva plantilla per incorporar perfils qualificats que puguin gestionar aquest nou entorn més sofisticat i ple de possibilitats.
En canvi el 43% de les empreses té una intenció clara i immediata de reduir la plantilla de treballadors degut a la integració de tecnologia en els seus processos.
I això ens porta a una reflexió que les empreses han de fer amb certa urgència. I no va sobre tecnologia, va sobre persones.
Tradicionalment el món de la feina havia seguit una trajectòria lineal i amb un ascensor social que funcionava. L’habitual i molt transitat recorregut es feia començant per una base d’estudis, l’especialització i l’escalada progressiva fins arribar a certa responsabilitat en un àmbit determinat. Però això ja fa temps que no és així i la pandèmia no ha fet més que accentuar-ho.
Actualment els professionals ja no segueixen trajectòries nítides, lineals i assegurades. En canvi, enmig de la carrera professional molts han de pivotar entre feines de característiques radicalment diferents que requereixen una gran reconversió i, de nou, un temps de perfeccionament per adquirir les habilitats necessàries. Aquests canvis són crítics per la persona que els ha de passar, massa sovint representen trencaments en la carrera professional que poden arribar a ser traumàtics amb dures conseqüències personals. Però, alerta, al final també són perjudicials per les empreses. Aconseguir que les persones puguin realitzar importants canvis en les seves carreres professionals i, a la vegada, conservar la seva competitivitat és un repte que ja tenim sobre la taula. Perquè l’èxit d’aquestes empreses també dependrà directament del seu grau d’assoliment i adaptació als canvis. Fer que els llocs de treball estiguin ocupats per persones poc o gens qualificades per a la tasca és el camí més ràpid a una endèmica baixa productivitat.
I a la vegada hi ha un principi que fa temps que està en discussió: la idea de que l’empresa està, només, per donar beneficis a l’accionista.
La feina no pot ser una màquina de cremar persones com mistos, aquesta idea ha de quedar definitivament obsoleta i rebutjada. Vetllar pel valor econòmic és irrenunciable, però també ho ha de ser fer-ho amb certa responsabilitat. Necessitem nous lideratges que aspirin a un equilibri entre el necessari rendiment econòmic i el valor de les persones. Que aposti per donar sentit i propòsit a la feina i proporcioni un entorn d’assoliment i desenvolupament personal.
Ens hi va el futur.
Foto destacada de Eri J. en Unsplash
by Agustí López | oct. 6, 2020 | Entrades, Indicador Economia, Innovació
[Article publicat el 9/10/20 a l’Indicador d’Economia]
Ara que s’albira la definitiva convivència amb les tres M (metres, mans i mascareta). Ara que sabem que la vacuna i la terra promesa tardaran en arribar. Ara que sabem que 2021 s’assemblarà força a la segona part de 2020. Ara que sabem que el futur no serà com el passat enyorat. Ara que ja sabem on son.
Ara. Ara és el moment de fer les proves, d’explorar nous camins i innovar el més ràpid del que siguem capaços. De preparar-nos pel que vindrà després d’aquest interval de duració encara indeterminada on tot sembla més estrany i temporal. I és que s’ha instal·lat una certa sensació de provisionalitat que convido a aprofitar per la via urgent.
Tots entenem certament que les organitzacions estan provant d’adaptar-se el millor que poden i saben. I, en general, disculpem les inconveniències que això provoca per allò de “és el que hi ha” o millor “amb això hem de conviure”. I aquí precisament és on s’obre una escletxa fantàstica!
Quin millor moment que aquest per provar aquell nou servei digital? Perquè no provar a canviar en els nostres procediments i dotar-nos de més flexibilitat? Com no fer un pilot amb aquell programa tant prometedor per trobar nous clients potencials? Qui ha dit que no podem fer una prova de mercat amb un nou segment de clients fins ara arriscat i incert?
Què ens impedeix provar i provar? El fracàs? Ens costarà tornar a tindre un període com aquest en el que, potser més que mai, l’error està permès, acceptat i fins i tot aplaudit. Si hi anem de cara, amb transparència i honestedat ens trobarem uns clients més que disposats a acceptar noves propostes, noves formes de relacionar-nos i originalitat en els nostres intents. I el més important de tot, disposats a acceptar que no som perfectes, que no ho tenim tot mesurat i que, nosaltres també, som exploradors dels nous temps.
No m’estic referint a una innovació pesada, lenta, costosa i poc efectiva. M’estic referint a exploracions àgils i ràpides del terreny del desconegut. A incursions en petits escamots que sàpiguen mesurar resultats i retornar informació de qualitat a l’organització. Informació de primera mà sobre els clients, els seus nous usos dels nostres productes i serveis, la seva reacció davant les noves propostes de digitalització i, sobretot, la identificació de noves oportunitats.
Perquè, es preguntarà algú ? Perquè tanta exploració i ganes de canvi?
Molt senzill. Doncs perquè quan ens podrem deslliurar de la punyetera mascareta ningú no entendrà que no haguem aprofitat el temps per repensar-nos i oferir propostes ajustades als canvis que s’hauran consolidats com a definitius.
Foto destacada de Andrew Neel a Unsplash
by Agustí López | abr. 24, 2020 | Entrades, Indicador Economia, Innovació, Transformación digital
[Article publicat el 24/04/20 a l’Indicador de Economia]
Ja fa uns anys que, com diuen els americans, teníem un elefant a la sala: la transformació digital. I, siguem sincers, no hem fet els deures. Res que no sapiguem, que no ens haguessin avisat. Uns i altres ens parlen de la transformació per aquí, la transformació per allà. I a voltes fa la sensació que ningú sap ben bé de que es parla quan es parla de transformació digital. Que si això, que si allò.
I és que es confon digitalitzar-se amb transformar-se digitalment. Pot semblar el mateix però no és igual. Canviar l’ERP o incorporar un CRM no és transformar-se digitalment. Treballar sense papers tampoc és transformar-se digitalment. Fem-ho, perquè tenim nivells de productivitat massa baixos. Tot això és genial però pertany al terreny de l’eficiència, de la digitalització dels processos. Però no al de la transformació digital.
Per mi la transformació digital impacta, sobretot, de tres formes possibles a l’empresa: en millorar com s’entrega valor al client, en les oportunitats de crear nous productes/serveis o en la identificació de noves oportunitats per generar ingressos. Ras i curt.
I, no cal dir-ho, una vegada feta aquesta anàlisi hi haurà un impacte altíssim en els processos i sobretot en les persones. Com en tot canvi. Transformar-se digitalment també ens demana incorporar noves formes de relació i cooperació a les empreses. Nous estils de lideratge, més impulsors que controladors. Més inspiradors que dictadors. Més democràcia que jerarquia. No per caprici, no per bonisme. Fem-ho perquè en aquesta nova era que s’albira cal comptar amb tot el talent de que siguem capaços. I per poder lluir millor el talent no vol ser manat, vol ser inspirat. El líder que està pendent del darrer detall i no deixa aire per respirar no té cabuda en una organització més descentralitzada, que treballa de forma asíncrona i que ha de canviar de forma àgil a cada pas.
Perquè això també va d’agilitat. De ser hàbils per portar innovacions al mercat el més ràpid possible. I el més ràpid possible aprendre dels errors. I rectificar, i tornar-hi de seguida.
Tinguem doncs organitzacions àgils, ràpides. Millor fet que perfecte. No ens podem permetre ja passar anys distrets de xerrada en xerrada pensant que sí, que això és molt interessant i que ja veurem. Ara sí que ja no hi ha temps. L’economia ha entrat en pausa i ningú sap ben bé com quedarà d’afectada. Els clients de nou han canviat i ho estan fent en unes circumstàncies molt especials i difícils. Com més ràpidament sapiguem anar reaccionant millor ens anirà.
Hem perdut uns anys molt valuosos en els que no hem fet els deures, pensant que això arribaria algun dia i que tindríem temps d’adaptar-nos. I, ves per on, ha vingut un virus a regirar-ho tot. Ara necessitarem anar molt més enllà i amb certa urgència.
Malgrat tot la transformació digital pot ser encara una oportunitat per moltes empreses, especialment aquelles menys impactades per l’efecte del Covid-19. La transformació digital no és una vareta màgica per solucionar els problemes de qualsevol. Els negocis que tinguin una alta dependència de la presencialitat en l’entrega del seus productes/serveis segurament són els qui més patiran a curt termini. Però sí és una alternativa per tindre un model industrial modern, àgil i competitiu en una economia plena d’incerteses.
De les crisi no necessàriament en surten oportunitats però sí són un bon moment per repensar-ho tot. Tot.
I posats a repensar, posem la mirada en 2030, no en 2010.
Foto destacada de davisco a Unsplash
by Agustí López | març 16, 2020 | Creativitat, Entrades, Indicador Economia, Innovació
[Article publicat el 16/3/2020 a Indicador de Economia]
A les empreses ens costa pensar. Serà per la nostra cultura empresarial, per les presses, o per tot una mica. El dia a dia se’ns menja, no ens deixa marge a la creativitat i la innovació. Som més d’acció que de reflexió. I ho necessitem, ara més que mai. Estem en una era de transformació en molts sentits. Una era que ens exigirà regirar els models de negoci, definir nous serveis i productes i fins i tot identificar nous mercats. De manera que amb l’anar fent no hi haurà prou. Ens caldran idees disruptives, idees trencadores amb l’establert que ens permetin anar molt més enllà. Necessitarem crear noves solucions, noves línies de treball, nous projectes. Crear a partir del talent, de les idees. Crear per innovar.
Quan demano a un grup de professionals si es consideren creatius us podeu imaginar les respostes. Primer mite a desmuntar: ser creatiu no és ser artista. Creatius ho som tots. O en podem ser. Tindre idees està sobrevalorat. Amb això no vull dir que les idees no tinguin valor, ans el contrari! Però no són un elixir reservat a quatre privilegiats. D’idees, bones o dolentes, en tenim tots. Tots sense excepció. Així que mira al teu voltant i observa la quantitat de bones idees que s’estan perdent amagades en “no, jo és que no sóc una persona creativa”.
Si ets d’aquelles persones que té bones idees a la dutxa, fent esport o escoltant música tinc notícies per tu. Ens passa gairebé a tots. És normal. El que no és normal és tindre idees en una sala gris, amb llum artificial i amb l’únic so dels fluorescents. La innovació és creativitat aplicada i per poder aplicar creativitat necessitem dotzenes d’idees, potser centenars. La qualitat va precedida de la quantitat. De manera que si el procediment que apliqueu a casa vostra és obrir les llibretes, mirar-vos les cares i esperar que la màgia succeeixi jo aniria canviant de tàctica.
Per tindre grans idees a implementar ens cal primer anar dues passes enrere. Primer de tot hem d’aprendre a fer-nos les preguntes correctes, a saber plantejar els problemes com a reptes. El que fem habitualment per generar idees és llistar els problemes, enunciar-los. Però enunciar un problema no és formular una pregunta. Això simplement el descriu, el deixa sobre la taula i pot crear fins i tot situacions incòmodes. Enunciar un problema és identificar els problemes del malalt, però no fer un diagnòstic del millor tractament. La pregunta ha de ser el bisturí que obre el camí, no la constatació de quelcom a resoldre.
En canvi, una mirada al problema com un repte a solucionar canvia la predisposició de l’equip en el seu compromís per trobar una solució. Passar del “Sí, però…” al “I si…?” pot ser veritablement trencador. Canviar les opinions jeràrquiques per participacions democràtiques. Passar de la discussió a l’intercanvi de propostes. Visualitzar pensaments enlloc de confrontar opinions.
Però després hem de saber aplicar tècniques per explorar els reptes i generar idees. Moltes. Moltíssimes. I aquí és on sovint fallem. En generar idees de forma massiva. Segur que tothom coneix la pluja d’idees però més enllà d’això hi ha milers de tècniques possibles. Si no sabeu per on tirar podeu fer una senzilla cerca a Google i trobareu mil fils per on seguir. Un bon punt per començar són els llibres “Game Storming” o el ja clàssic “Thinkertoys“. Per generar solucions veritablement disruptives necessitem crear un clima creatiu suficientment trencador i fora del previst. Si sempre fem les mateixes coses no ens ha d’estranyar que obtinguem resultats similars.
Després ja vindran els filtres. Les avaluacions, les anàlisi de rendiment i viabilitat. I aquí ja veurem quina dels centenars d’idees serà la que tiri endavant en forma de projecte. Perquè d’això es tracta, de generar projectes disruptius. Tindre idees per tindre idees és inútil, no ens aporta res. Les persones que marquen la diferència no són les que tenen idees, idees en té tothom. Les qui marquen la diferència són aquelles que són capaces de seguir tot el procés i implementar projectes.
Sí a l’acció. Però abans posem-hi la intel·ligència i la creativitat.
Foto destacada de Danielle Maclnnes a Unsplash
by Agustí López | gen. 15, 2020 | Entrades, Innovació
Potser és perquè en aquesta vida m’he portat ja un bon grapat de decepcions. I no em queixo. Si faig balanç en el viscut fins ara he tingut molts més moments d’èxit que de fracàs.
Potser és perquè se m’aixeca una cella davant les frases de Mr. Wonderful. Sóc més fan de Mr. Puteful, la veritat. Frases com “Somriu, res té tanta gravetat” o “si t’esforces no hi haurà somni que se’t resisteixi” no són per a mi.
Però si alguna cosa he après és que amb posar tota la carn a la graella sovint no n’hi ha prou. Que voler no és poder. És una condició necessària però no suficient. Voler és el que obre la porta a poder. I després ve el context, les circumstàncies, l’atzar, tota la resta.
En canvi, em fa l’efecte que el fracàs és una cosa del que costa parlar, ja no dic admetre. Cada vegada es fa més present aquest marc mental entre cert tipus d’emprenedors en que el fracàs sembla que no formi part de les possibilitats. Com si fos una cosa inadmissible, improbable. Com si la determinació cap a l’èxit automàticament elimina qualsevol tipus de contratemps. I mira, doncs no.
Estic pensant, per exemple, en tots aquests que assumeixen les pèrdues multimilionàries com una cosa normal. Ho sento però les coses no són així. Perdre diners a centenars de milions no és el normal. Pot ser el camí a una mica més gran i rendible, sé de sobres de què va.
Però també pot ser un fracàs monumental de conseqüències nefastes per a tots els implicats. Hem vist projectes amb munts de talent, bones persones i recursos suficients que tot i així van fracassar. Així que alerta, perquè aquesta possibilitat existeix i hi és, amagada.
Molt sovint aquest mantra es completa amb la idea “no es fracassa, es triomfa o s’aprèn”. Error. Fracassar és fracassar, i ja. Si ets llest pot ser que aprenguis, però tampoc és mandatari. Massa vegades s’atribueix el fracàs a tercers, a l’entorn, als temps. Però noi, ¡com costa assumir que t’has equivocat!
Que aquella decisió estratègica la vas prendre a cegues, sense escoltar. Que no t’havies preparat prou. Que vas escollir mals companys de viatge. Que no vas saber llegir les senyals. Que et va encegar l’ambició. Que et van matar les presses. Que et vas perdre en els detalls. Que vas procrastinar més del que hauries.
Així que vaig a intentar posar blanc sobre negre, almenys en els meus pensaments.
Un fracàs succeeix quan el resultat no és l’esperat, quan no es compleixen les expectatives. Quan els projectes es vénen a baix, quan tot allò que havies visualitzat s’esvaeix.
S’aprèn dels fracassos?
Bé, doncs depèn de tu. Potser sí o potser no.
Si ets capaç d’adonar-te dels múltiples errors que van ajudar a fracassar acumularàs aprenentatge, sens dubte. Mirar enrere no és inútil. A canvi, et pot servir per veure tot el que vas fer malament i vas poder fer millor. No dic que tots els errors siguin teus. Relaxa’t, tu no controles l’univers sencer. Però sí és a les teves mans ser cada dia una mica millor. Treballa pel teu 1% diari de millora i el teu marge d’incertesa s’anirà rebaixant.
Però si l’únic que apliques és una psicologia d’estruç el més probable és que siguis un mico amb ganivets. El fracàs no és motiu per amagar-se, tret que siguis tan idiota com per no admetre els teus errors i adonar-te de com no repetir-los.
La clau com et dic és l’aprenentatge. Crear, innovar, anar més enllà implica acceptar cert grau d’incertesa cap al desconegut. Així que pren aquest viatge amb els cinc sentits per aprendre tot el que puguis, ajusta l’espiell i segueix endavant tot el millor que puguis.
I recorda, no som màquines perfectes ni completes. Ni dominem el caos. La complexitat és la mare de la incertesa. Podem intentar reduir els marges d’error, però forma part de nosaltres. Així que viu amb determinació, però també amb acceptació que el fracàs forma part del procés. Que et serveixi o no depèn només de tu.
Foto destacada a Unsplash de Nathan Dumlao
