Si només tens una idea, no tens res

Si només tens una idea, no tens res

[Article publicat el 16/3/2020 a Indicador de Economia]

A les empreses ens costa pensar. Serà per la nostra cultura empresarial, per les presses, o per tot una mica. El dia a dia se’ns menja, no ens deixa marge a la creativitat i la innovació. Som més d’acció que de reflexió. I ho necessitem, ara més que mai. Estem en una era de transformació en molts sentits. Una era que ens exigirà regirar els models de negoci, definir nous serveis i productes i fins i tot identificar nous mercats. De manera que amb l’anar fent no hi haurà prou. Ens caldran idees disruptives, idees trencadores amb l’establert que ens permetin anar molt més enllà. Necessitarem crear noves solucions, noves línies de treball, nous projectes. Crear a partir del talent, de les idees. Crear per innovar.

Quan demano a un grup de professionals si es consideren creatius us podeu imaginar les respostes. Primer mite a desmuntar: ser creatiu no és ser artista. Creatius ho som tots. O en podem ser. Tindre idees està sobrevalorat. Amb això no vull dir que les idees no tinguin valor, ans el contrari! Però no són un elixir reservat a quatre privilegiats. D’idees, bones o dolentes, en tenim tots. Tots sense excepció. Així que mira al teu voltant i observa la quantitat de bones idees que s’estan perdent amagades en “no, jo és que no sóc una persona creativa”.

Si ets d’aquelles persones que té bones idees a la dutxa, fent esport o escoltant música tinc notícies per tu. Ens passa gairebé a tots. És normal. El que no és normal és tindre idees en una sala gris, amb llum artificial i amb l’únic so dels fluorescents. La innovació és creativitat aplicada i per poder aplicar creativitat necessitem dotzenes d’idees, potser centenars. La qualitat va precedida de la quantitat. De manera que si el procediment que apliqueu a casa vostra és obrir les llibretes, mirar-vos les cares i esperar que la màgia succeeixi jo aniria canviant de tàctica.

Per tindre grans idees a implementar ens cal primer anar dues passes enrere. Primer de tot hem d’aprendre a fer-nos les preguntes correctes, a saber plantejar els problemes com a reptes. El que fem habitualment per generar idees és llistar els problemes, enunciar-los. Però enunciar un problema no és formular una pregunta. Això simplement el descriu, el deixa sobre la taula i pot crear fins i tot situacions incòmodes. Enunciar un problema és identificar els problemes del malalt, però no fer un diagnòstic del millor tractament. La pregunta ha de ser el bisturí que obre el camí, no la constatació de quelcom a resoldre.

En canvi, una mirada al problema com un repte a solucionar canvia la predisposició de l’equip en el seu compromís per trobar una solució. Passar del “Sí, però…” al “I si…?” pot ser veritablement trencador. Canviar les opinions jeràrquiques per participacions democràtiques. Passar de la discussió a l’intercanvi de propostes. Visualitzar pensaments enlloc de confrontar opinions.

Però després hem de saber aplicar tècniques per explorar els reptes i generar idees. Moltes. Moltíssimes. I aquí és on sovint fallem. En generar idees de forma massiva. Segur que tothom coneix la pluja d’idees però més enllà d’això hi ha milers de tècniques possibles. Si no sabeu per on tirar podeu fer una senzilla cerca a Google i trobareu mil fils per on seguir. Un bon punt per començar són els llibres “Game Storming” o el ja clàssic “Thinkertoys“. Per generar solucions veritablement disruptives necessitem crear un clima creatiu suficientment trencador i fora del previst. Si sempre fem les mateixes coses no ens ha d’estranyar que obtinguem resultats similars.

Després ja vindran els filtres. Les avaluacions, les anàlisi de rendiment i viabilitat. I aquí ja veurem quina dels centenars d’idees serà la que tiri endavant en forma de projecte. Perquè d’això es tracta, de generar projectes disruptius. Tindre idees per tindre idees és inútil, no ens aporta res. Les persones que marquen la diferència no són les que tenen idees, idees en té tothom. Les qui marquen la diferència són aquelles que són capaces de seguir tot el procés i implementar projectes.

Sí a l’acció. Però abans posem-hi la intel·ligència i la creativitat.

 

Foto destacada de Danielle Maclnnes a Unsplash

Els meus projectes paral·lels: Make&Talk

Els meus projectes paral·lels: Make&Talk

A tu solament t’interessa un tema? A mi no, per descomptat. Potser sigui un defecte. O una virtut, encara no estic segur de què és. El que sí sé és que la vida té milions de coses interessantíssimes com per anar tirant sense parar esment. Sí, ja sé que la vida també pot ser un fàstic en ocasions. Que el dia a dia pot arribar a ser tediós, monòton i absorbent.  Com una carretera llarga i recta a la qual no li veus el final.

Però no em negaràs que, de vegades, en una corba del camí trobes alguna cosa que t’emociona, que connecta amb tu. Bé, jo sóc d’aquests. Dels qui busquen les corbes del camí, els paisatges canviants i l’exploració per l’exploració. M’encanta aprendre coses noves. En aquests últims anys vaig aprendre a revelar fotografies, a tocar (malament, molt malament) la guitarra, he anat a cursos de cuina, de tango (sí, sí, de tango) o de tast d’olis entre moltes altres coses. Cap d’elles m’agrada tant com per dedicar-me en cos i ànima. A més la majoria se’m donen fatal, ho reconec, però totes són tan divertides!

En el meu costat professional m’ha passat sempre una mica el mateix. En la meva trajectòria he estat sempre vinculat al món del màrqueting, la direcció d’empresa i la gestió empresarial. Des de fa uns anys el meu rol professional és el de consultor independent com segurament saps si has arribat fins a aquí. És quelcom que requereix certes habilitats de gestió comercial i desenvolupament de projectes però que, per contra, és bastant solitari. I no és que la solitud no m’agradi, al contrari, sovint la busco. És que fa molts anys vaig aprendre que per créixer cal envoltar-se de gent que sigui més bona que tu.

Així que no he pogut evitar anar desenvolupant projectes paral·lels per donar sortida a algunes de les meves passions professionals que d’una altra manera mai veurien la llum. En particular dos projectes que ja estan consolidats totalment com són TEDxTarragona i la criatura més recent, Make&Talk.

Si coneixes les xerrades TED comprendràs fàcilment què és TEDxTarragona: ni més ni menys que un esdeveniment anual que realitzem a Tarragona per difondre idees que valen la pena sota una llicència TED. TEDxTarragona em dóna moltes alegries, la principal és poder estar en contacte permanent amb persones que m’enriqueixen a cada pas i, per descomptat, els extraordinaris oradors que un pot anar coneixent pel camí. Persones totes elles que sobresurten de forma extraordinària i de les quals es pot aprendre molt.

Però sobretot a una cosa que em fascina, que és la comunicació des d’un escenari. Aquesta màgia que de vegades, solament de vegades, es produeix amb la connexió entre orador i audiència. Quan encara que solament sigui per un instant alguna cosa en la ment dels uns i els altres s’alinea i es veu modificada. Aquest moment és únic, irrepetible i és de les coses que ens diferencia com a espècie: la capacitat de transmetre idees.

Les idees són la gènesi dels projectes, del canvi, del progrés. Sense elles no hi ha res. Però les idees no són res si després no van acompanyades de mètode, esforç i constància. I per això va néixer el projecte Make&Talk, per ajudar a altres persones a fer de les seves idees alguna cosa gran. Alguna cosa que transcendeixi i deixi petjada. Aquest viatge tampoc el faig sol, vaig en companyia de Cristina Juesas i Robert Ferrer, tots dos organitzadors d’esdeveniments TEDx com jo i, per tant, amb amplíssima experiència en la preparació de xerrades per als seus esdeveniments TEDxVitoriaGasteiz i TEDxGracia. Si més o menys saps el que és un TEDx sabràs que la nostra tasca no se centra solament en la preparació de les xerrades, sinó que cal fer-se càrrec de moltes altres tasques com són els acords de patrocini, la creació d’experiències úniques, liderar equips de voluntaris, donar a conèixer l’esdeveniment per tots els mitjans possibles i moltes altres coses més. Sens dubte és una escola de generació i implementació de projectes única, una ocasió increïble d’aprendre i aprendre a cada pas.

El viatge de l’heroi

Vam començar fa un parell d’anys a impartir cursos presencials per a empreses amb un èxit raonablement acceptable. Ens vam adonar que aquest aprenentatge acumulat podia servir a moltes persones d’ajuda en els seus projectes. Així que tot aquest any passat vam estar pensant com fer arribar el nostre missatge a moltes més persones que volen millorar les seves habilitats de comunicació.

Per això hem preparat tot un seguit de continguts per tractar la que segurament és l’estructura narrativa més utilitzada: el viatge de l’heroi. Si encara no la coneixes has de saber que és l’estructura que està darrera d’Star Wars, Stranger Things o de molts dels personatges de Joc de Trons. I el sorprenent és que també està present en moltes grans xerrades, per exemple, de TED.

Aprendre dels millors sempre ha estat una bona idea, veritat? Doncs el que hem fet és desgranar pas a pas l’estructura narrativa del Viatge de l’heroi i reduir-la a 4 passos perquè puguis adaptar-la a les teves xerrades i que deixin de ser un aborriment. Així de fàcil.

L’e-book

A la pàgina web de Make&Talk pots trobar alguns posts que ja donen algunes pistes sobre com millorar i transformar les idees en quelcom una mica més gran. I sobretot, el més important, hem publicat un llibre a Amazon explicant el mètode pas a pas i totes les eines necessàries per fer-ho. El llibre ha estat un èxit en el seu format Kindle i va estar unes setmanes com a número 1 d’oratòria en castellà, ni nosaltres ens ho crèiem. Al principi pensàvem que era un error, però no, va passar.

El curs

I per als qui un llibre no és suficient hem creat un curs de 9 setmanes molt més detallat, amb un grup de suport i acompanyament. Perquè sabem el complicat que pot resultar implementar un canvi, una idea. Així que el curs inclou tota la teoria i coneixements que necessitaràs però també una sèrie d’exercicis que hauràs de fer si de debò vols canviar. Un autèntic pas a pas desgranat, detallat i amb tot el necessari perquè la propera vegada que estiguis davant una audiència els deixis clavats en la butaca.

Aquesta és la primera edició i està a un preu molt especial de llançament. Tenim previstes més edicions del curs aquest mateix any, però no confirmarem dates i places fins a haver completat aquesta edició i haver revisat bé els resultats.

Tenim moltes més idees en cua pendents de desenvolupar. El dia que inventin setmanes de 8 dies potser podrem desenvolupar-les totes. Mentrestant estarem atents als resultats però també als vostres comentaris i propostes. El que és segur és que no ens quedarem aquí.

Vinga, t’hi espero!

APLAUSOS : Consigue el éxito que te mereces

  • 9 lliçons amb continguts exclusius
  • Sessions setmanals en viu
  • Accés a la comunitat Make&Talkers
  • Bonus 1: E-book “El Viaje del Héroe: método en 4 pasos”
  • Bonus 2: Plantilla “Diagrama de personajes”
  • Bonus 3: Plantilla “Rueda de los sentimientos”
  • Bonus 4: Plantilla “El Viaje del Héroe”
Fracassar no és aprendre

Fracassar no és aprendre

Potser és perquè en aquesta vida m’he portat ja un bon grapat de decepcions. I no em queixo. Si faig balanç en el viscut fins ara he tingut molts més moments d’èxit que de fracàs.

Potser és perquè se m’aixeca una cella davant les frases de Mr. Wonderful. Sóc més fan de Mr. Puteful, la veritat. Frases com “Somriu, res té tanta gravetat” o “si t’esforces no hi haurà somni que se’t resisteixi” no són per a mi.

Però si alguna cosa he après és que amb posar tota la carn a la graella sovint no n’hi ha prou. Que voler no és poder. És una condició necessària però no suficient. Voler és el que obre la porta a poder. I després ve el context, les circumstàncies, l’atzar, tota la resta.

En canvi, em fa l’efecte que el fracàs és una cosa del que costa parlar, ja no dic admetre. Cada vegada es fa més present aquest marc mental entre cert tipus d’emprenedors en que el fracàs sembla que no formi part de les possibilitats. Com si fos una cosa inadmissible, improbable. Com si la determinació cap a l’èxit automàticament elimina qualsevol tipus de contratemps. I mira, doncs no.

Estic pensant, per exemple, en tots aquests que assumeixen les pèrdues multimilionàries com una cosa normal. Ho sento però les coses no són així. Perdre diners a centenars de milions no és el normal. Pot ser el camí a una mica més gran i rendible, sé de sobres de què va.

Però també pot ser un fracàs monumental de conseqüències nefastes per a tots els implicats. Hem vist projectes amb munts de talent, bones persones i recursos suficients que tot i així van fracassar. Així que alerta, perquè aquesta possibilitat existeix i hi és, amagada.

Molt sovint aquest mantra es completa amb la idea “no es fracassa, es triomfa o s’aprèn”. Error. Fracassar és fracassar, i ja. Si ets llest pot ser que aprenguis, però tampoc és mandatari. Massa vegades s’atribueix el fracàs a tercers, a l’entorn, als temps. Però noi, ¡com costa assumir que t’has equivocat!

Que aquella decisió estratègica la vas prendre a cegues, sense escoltar. Que no t’havies preparat prou. Que vas escollir mals companys de viatge. Que no vas saber llegir les senyals. Que et va encegar l’ambició. Que et van matar les presses. Que et vas perdre en els detalls. Que vas procrastinar més del que hauries.

Així que vaig a intentar posar blanc sobre negre, almenys en els meus pensaments.

Un fracàs succeeix quan el resultat no és l’esperat, quan no es compleixen les expectatives. Quan els projectes es vénen a baix, quan tot allò que havies visualitzat s’esvaeix.

 

S’aprèn dels fracassos?

Bé, doncs depèn de tu. Potser sí o potser no.

Si ets capaç d’adonar-te dels múltiples errors que van ajudar a fracassar acumularàs aprenentatge, sens dubte. Mirar enrere no és inútil. A canvi, et pot servir per veure tot el que vas fer malament i vas poder fer millor. No dic que tots els errors siguin teus. Relaxa’t, tu no controles l’univers sencer. Però sí és a les teves mans ser cada dia una mica millor. Treballa pel teu 1% diari de millora i el teu marge d’incertesa s’anirà rebaixant.

Però si l’únic que apliques és una psicologia d’estruç el més probable és que siguis un mico amb ganivets. El fracàs no és motiu per amagar-se, tret que siguis tan idiota com per no admetre els teus errors i adonar-te de com no repetir-los.

La clau com et dic és l’aprenentatge. Crear, innovar, anar més enllà implica acceptar cert grau d’incertesa cap al desconegut. Així que pren aquest viatge amb els cinc sentits per aprendre tot el que puguis, ajusta l’espiell i segueix endavant tot el millor que puguis.

I recorda, no som màquines perfectes ni completes. Ni dominem el caos. La complexitat és la mare de la incertesa. Podem intentar reduir els marges d’error, però forma part de nosaltres. Així que viu amb determinació, però també amb acceptació que el fracàs forma part del procés. Que et serveixi o no depèn només de tu.

 

Foto destacada a Unsplash de Nathan Dumlao

Saps quin és l’error número 1 de moltes empreses?

Saps quin és l’error número 1 de moltes empreses?

Pot semblar sorprenent, però és així: algunes empreses no saben quina és la seva proposta de valor. La proposta de valor és, ni més ni menys, el motiu principal pel qual els clients et trien a tu. I no, no es pot basar en la mida de la teva fàbrica, el número d’empleats o la quantitat de productes del teu portfoli. La proposta de valor sempre, sempre, sempre, s’ha d’estructurar al voltant dels teus clients i de com solucionaràs els seus problemes. Si la teva proposta és millor que la de la resta et compraran. Si no, doncs no. Sembla senzill? Doncs no, és de tot menys senzill. Definir una proposta de valor es pot tornar certament complexf i val la pena que hi dediquis un temps a definir-la si encara no ho has fet. Però anem per parts.

Tens una empresa? O potser estàs posant en marxa un projecte? Doncs deixa’m plantejar-te un exercici. És senzill, l’hauries de poder resoldre en menys de 10 segons; som-hi?

RESPON ARA A AQUESTA PREGUNTA:
quina és la teva proposta de valor? 

Ja ho tens? Hi ha diferents respostes possibles a aquesta aparentment senzilla pregunta, veja’m amb quina d’elles t’identifiques més 😉

Sóc el que faig

Molts responen amb la seva activitat, allò que fan. El seu producte, el seu servei. Per exemple: “fabriquem plats preparats llestos per consumir”. O “som distribuïdors de màquines dispensadores d’aigua”. O també “prestem serveis de refinançament per empreses industrials”.

Error. Això és el què fas, segurament és el que deus posar a les factures. Però, de debò creus que els clients et compren a tu pel que fas? Potser tens un cas excepcional i allò que tu fas no té alternativa al mercat. Si és així, l’enhorabona! Procura seguir així molt temps més. Però si no és el cas, com per cert els passa a la majoria de les empreses, has de competir en mercats molt madurs, igualats i amb marges erosionats. Així que, de nou, pregunta’t; perquè et compren a tu i no a un altre?

O millor. Fes-te una pregunta encara més difícil. Els qui no et compren, perquè no ho fan?

El secret està en el com

Alguns comencen a explicar la seva manera de fer les coses, del com més que del què. Coses com “som respectuosos amb el medi ambient” o “tenim uns alts estàndards de qualitat” o “som fabricants de tot el que venem”.

De nou, error. El “com” fas les coses està genial, sobretot si està alineat amb el que els teus clients esperen de tu. Però sovint, els “com” tenen a veure amb requisits, no amb palanques de diferenciació. Són formes de fer les coses, les operacions que les has de fer si vols seguir en línia amb el mercat. Però de nou no necessàriament són el motiu pel que et compren.

Proposta…de què?

No saber contestar amb claredat res en concret. Et sorprendries de saber quantes empreses no saben respondre a aquesta pregunta ràpidament. Algunes també rebutgen el plantejament, com si fos quelcom marcià que no va amb elles. Com si es pogués passar al pla operatiu sense passar per l’estratègic. Com si el llegir els fes perdre l’escriure.

I a la que rasques una mica comencen a sortir els problemes, els símptomes de quelcom més greu. Dificultats per créixer, dificultats per penetrar en un nou canal, cap idea clara sobre cap on innovar i un llarg reguitzell de qüestions que s’acaben amuntegant sobre la taula. Que si no comuniquem prou, que si el nostre producte és millor però els clients no ho saben. Que si només és qüestió de contractar més comercials. Que si el que necessitem és una estratègia…

Fem de tot per qui ens vulgui comprar

Aquesta és una de les vies més ràpides per arribar al fracàs empresarial. Fer el que sigui per qualsevol qui vulgui comprar és directament del pitjor que es pot fer. Si vols acontentar tothom per igual el més probable és que acabis no agradant a ningú. Senzillament perquè la teva proposta per al mercat és indiferenciada. Recorda, triar és renunciar. Així que el millor que pots fer és revisar el teu model de negoci i posar una mica de focus. Ja no és que no tinguis proposta de valor, és que tens un model de negoci ineficient que acabarà fent aigües.

La proposta de valor és…

Si ets dels qui té clara la seva proposta de valor, felicitats!! Estàs en el selecte grup dels afortunats que tenen clar perquè els seus clients els compren. Però fins i tot si tens una definició clara de proposta de valor és possible que hagi estat una definició de despatx i no encaixi amb el que els teus clients estan esperant.

Si tens dificultats per créixer, per captar nous clients, per guanyar quota de mercat, per augmentar la satisfacció i fidelització dels clients actuals potser hi ha alguna cosa que no acaba d’anar bé. I aquesta cosa que no acaba d’anar bé és que no tens un encaix prou ajustat amb el mapa de valor del teu client (i gairebé segur que tens més d’un tipus de client).

Com preparar la teva proposta de valor?

Et faig una petita confessió. A mi em passava el mateix amb els meus primers projectes. De fet, és habitual sentir la pregunta “Vosaltres, què feu?” o “A què us dediqueu?”. Poca gent va per la vida demanant per la proposta de valor. De manera que, igual que quan ens pregunten qui som responem amb el nom, és natural que tinguem gravat a foc que som el que fem. Però, i aquí ve el més important, als teus clients això els és indiferent. Et compren perquè els soluciones problemes, perquè tens allò que farà que el seu problema desaparegui o millori la seva situació actual. Així que deixa de parlar de tu, del què fas, del com ho fas i comença a parlar dels teus clients i com els solucionaràs els seus problemes. I per cert, ja posats, no confonguis el Claim amb la proposta de valor, són coses diferents. Però això ja són figues d’un altre paner.

No és quelcom que puguem aclarir amb un post, ja t’ho avanço. Però si que et donaré algunes pistes de per on tirar. Jo crec que una bona proposta de valor ha de poder respondre clarament a aquestes quatre preguntes:

  1. Quina és la teva solució?
  2. Quins són els teus segments de mercat?
  3. Perquè la teva proposta és única?
  4. Quin és el benefici per al teu client?

Una fórmula que pots utilitzar és, per exemple, la que fem servir en el mètode Lombard. Es basa en estructurar la teva proposta de valor amb tres elements: U+N+I (Users+Needs+Insights), o el que és el mateix: Usuaris+Necessitats+Percepcions. Ep, és una traducció lliure, espero que amb la versió anglesa hagis agafat l’esperit!

Et poso alguns exemples que, com en les pelis de dissabte a la tarda, es basen en casos REALS.

Exemple 1:
ABANS: “Som una empresa que desenvolupa programari de reconeixement de la imatge amb múltiples aplicacions”
DESPRÉS: “Hem creat una aplicació per a mòbils que tradueix automàticament textos a partir d’una imatge perquè persones d’arreu de món puguin viatjar sense problemes.”

Exemple 2:
ABANS: “Som fabricants de productes naturals relacionats amb el mercat de la salut.”
DESPRÉS: “MEGAHEALTH són complements d’alimentació 100% naturals per a esportistes d’alt rendiment que volen millorar els seus resultats i reduir els seus nivells de sucre”.

Exemple 3:
ABANS: “Som experts en intermediació hipotecària i assessorament financer”
DESPRÉS: “T’ajudem a finançar la compra del teu habitatge completament sense que perdis temps de banc en banc i sense avaladors”.

Fixa’t en com d’important que és fixar bé el segment de mercat al què estàs oferint la teva solució, això ho canvia TOT. De dalt a baix. La mateixa solució oferta a segments diferents fa variar completament el què i el com.

Lògicament això és una fórmula i, per tant, el seu redactat final necessitarà una mica de gràcia per tal que quedi quelcom que tota l’organització pugui comprendre fàcilment.

Bonus

Això d’aquí no són propostes de valor:

Nike: Just do it
BMW: t’agrada conduir?
Leche Pascual: La calidad nuestra razón de ser

Com et deia, no confonguis la proposta de valor amb el claim. Això són eslògans, claims però no propostes de valor.

I ara digues, sabries respondre millor a la pregunta: quina és la teva proposta de valor?

Foto destacada a Unsplash de Geran de Klerk

Què ens ha passat a la darrera dècada?

Què ens ha passat a la darrera dècada?

Fa poc em va trucar Jordi Salvat, periodista col·laborador de la revista Viu a Fons, per fer-me una entrevista. La idea era que la revista feia deu anys (per molts anys!!) i volien fer una retrospectiva d’aquesta última dècada. Jordi volia parlar amb mi sobre com la tecnologia ha (i ens ha) canviat en tot aquest temps. I tant que ha canviat! I de quina manera! Així que arran de l’entrevista i la conversa amb ell (aquí la pots trobar) repassem aquests últims anys i també el que està per arribar.

M’agradaria deixar per escrit aquí algunes idees que van sortir, que per això un es munta un bloc. No faré una retrospectiva històrica del que ha passat en els darrers deu anys sinó que destacaré alguns elements que a mi em semblen centrals. Per descomptat, han passat moltes altres coses en tots aquests anys. Hem vist una evolució increïble en les consoles de videojocs, rellotges intel·ligents, aplicacions de cites, cotxes autònoms i un munt de coses més. Et convido a que deixis el teu comentari amb allò del que em puc haver oblidat i, per descomptat, de les teves opinions. Som-hi.

Xarxes socials
Crec que no puc començar per una altra cosa.
Si ens situem per un moment el 2009 i els anys immediatament següents ho recordo com un temps de tremenda atenció cap a les xarxes socials. La universalització de l’accés mòbil a internet i els nous Smartphones (Apple anava pel 3G i Blackberry arrasava) van ser un terreny abonat excel·lent pel que va ser una autèntica explosió. Tot d’una vam descobrir que el món es podia encongir, ja podíem connectar-nos amb pràcticament qualsevol persona. Que els ciutadans del carrer podíem parlar de tu a tu amb les marques. I amb els polítics. I amb els governs. Inclús amb el president dels Estats Units. I que ens podíem organitzar en plataformes de consum. I d’opinió. I d’informació. I, per descomptat, de relació. Publicar un bloc es va convertir en una cosa molt senzill, Blogger o WordPress creixien i creixien. Bé, tot allò va ser una bomba. Ens semblava que s’obria un món de possibilitats i vivíem amb la sensació que res tornaria a ser igual ja. I per descomptat que res ha estat igual. Les xarxes socials ens han obert una gegant finestra d’anada i tornada al món. Jo defenso encara que no ens aïllen, sinó que ens connecten més. Ara és moltíssim més senzill mantenir el contacte amb persones que ja no tens a prop en el teu dia a dia. Ja sé que abans podies trucar o enviar una carta o quedar. Però, siguem sincers, la realitat és que no ho fèiem tant com voldríem pensar.

Desgraciadament deu anys més tard tota aquesta il·lusió s’ha tornat una realitat bastant més ombrívola. Facebook es un monstre difícilment controlable, Twitter un fangar d’insults que necessita canviar urgentment i els grups de Linkedin un targeter virtual que encara ha de trobar el seu camí. Fins i tot Instagram ha retirat els likes, aquesta droga de la satisfacció instantània que tant ens ha donat com a robat.

Estem en aquest moment de la festa en què els llums ja s’han encès, sona aquella cançó per tancar i els últims es resisteixen a marxar.

Però ara ja sabem que no és que no respectin la nostra privacitat, és que fan tripijocs amb les nostres dades de la forma més bruta possible. Que no fan res o gairebé res per lluitar contra les fake news. Que hi ha governs que tenen portes de darrere a les xarxes o directament un bloqueig total. Que ja no hi ha conversa, el debat cada vegada és més dur i difícil.

D’acord, potser m’he passat. Si saps utilitzar bé determinades eines encara pots moure’t per aquí sense embrutar-te. Però cada vegada és més difícil. La joguina està espatllada. Encara estem a temps de no fastidiar-ho del tot, però comencen a quedar poques oportunitats.

Els missatges
Ja sé que els ortodoxes em diran que WhatsApp o Telegram o Line són xarxes socials, però em sembla més convenient comentar-les a banda. Si tens 20 anys això et semblarà una barbaritat, però el 2009 encara compràvem SMS. Així que imagina el que va ser l’arribada d’aquestes aplicacions a les nostres vides. Video killed the radio star. O el que és el mateix, adéu SMS. Una autèntica revolució en les comunicacions. Ja no és que ens poguéssim enviar missatges de text, és que ara moltes converses de telèfon esdevenen fils de Whatsapp amb àudios, vídeos i fotos incloses. I què dir dels temuts grups? La nostra família, els nostres amics, els companys de treball, els clients … tots ells envien missatges a dotzenes cada dia. Segur que com jo hi ha dies en què et sents aclaparat per la quantitat de missatges que reps. Aquestes aplicacions són genials, però crec que estem abusant d’elles. Un cop més hem d’ajustar la nostra dieta digital i aprendre a gestionar tot aquest volum d’informació que ens arriba per no viure en la saturació contínua.

El consum de continguts audiovisuals
La televisió analògica ja és història. Ara tenim accés 24×7 via streaming a una impressionant oferta de continguts sota demanda. Això per no parlar de les sèries, pel·lícules, documentals, canals de YouTubers o podcasts, per donar només alguns exemples. Hem fet un salt quàntic des de la televisió de dos canals al que tenim ara. Abans l’aparell de la televisió era la finestra per on les famílies s’informaven i formaven opinió. Ara ja és el més normal tenir la tele encesa de fons i un amb un mòbil, l’altre amb un altre mòbil i l’altra amb la Tablet. Les audiències no s’han fragmentat, estan fetes miques. Això no és multicanal ni omnicanal, això és tutticanal.

Però atents perquè el 5G li donarà una sacsada a aquest sector en pocs anys que el deixarà com un mitjó tornat de l’inrevés. Les companyies telefòniques fa temps que s’estan preparant, ja no ens venen trucades. Ens venen paquets de continguts. I saben perfectament que amb el 5G universalitzat podran enviar en temps real quantitats d’informació molt més grans amb el que es dispararan les opcions i la qualitat de les mateixes. Viurem sense cap dubte una autèntica revolució de continguts de la mà de la realitat augmentada i la realitat virtual. Nous models de negoci, nous productes i també, com no, nous dispositius.

L’e-commerce
El comerç electrònic encara era una aventura a 2009. Ara ja suposa el 30% d’ingressos dels grans distribuïdors i un 13% del comerç minorista. I cada any creix a un ritme brutal, restant quota de mercat a cada pas al comerç diguem tradicional. Pregunta’t, fa deu anys coneixies el Black Friday o el Cyber ​​Monday? Tenies compte a Paypal? De fet, havies comprat alguna cosa a Amazon? O a Aliexpress? Comprar per internet ja és un hàbit per a molts de nosaltres. Per descomptat és una amenaça per a les ciutats tal com les coneixem i tal com ens agraden. Alguns comerços físics encara lluiten aferrissadament amb tot tipus d’estratègies. I a alguns els funciona. Alguns són ja Brick&Mortar purs. Alguns dinamitzen la botiga com no ho havien fet abans. Altres s’especialitzen encara més.

Però la realitat és que moltíssims altres han tancat o estan pensant en fer-ho. I no només pel comerç electrònic. En la meva humil opinió poques coses s’expliquen per un sol factor. Tots hem canviat en aquests últims deu anys. No es tracta només de vendre per internet, sinó d’incorporar les tecnologies amb naturalitat, de transformar-se digitalment. Els clients ja no som com abans, fem servir noves eines de comunicació i organització així que el que no estigui disposat a canviar hauria d’anar pensant en buscar clients que tampoc ho estiguin o a anar perdent els actuals progressivament.

La uberització dels mercats
En els últims anys hem assistit a l’auge de Uber i amb això l’adaptació del model a tot tipus d’activitats. La idea és simple però efectiva. Una plataforma de prestació de serveis de forma directa entre iguals a canvi de serveis d’intermediació i administració. Es pot aplicar al taxi o al lloguer d’apartaments. Però pel camí van quedant alguns cadàvers, com la gentrificació dels centres històrics, la fi del sistema de llicències de taxi o la precarització de contractes a Glovo. Això no és economia col·laborativa, encara que ens ho repeteixin moltes vegades. Economia col·laborativa és una altra cosa, a cadascú el seu.

Però tot i així han vingut per quedar-se, això és un fet. Encara que l’administració pública reguli (que ho ha de fer) i els jutges dictin sentències no podem posar-nos una bena als ulls. Aquestes empreses aprofiten la tecnologia per canviar l’ordre del mercat. I el món és cada vegada més petit i gira cada vegada més ràpid. Pretendre que deixarà de fer-ho és més propi de dinosaures.

La velocitat
Per a mi, és un dels canvis més bèsties que hem viscut i molta part de responsabilitat li adjudico a la tecnologia. Vivim una era d’absoluta immediatesa. Ja no val tot just enviar un correu electrònic i esperar resposta. Ara el seu és enviar un missatge i veure si hi ha la verificació de lectura. Publicar una foto i veure immediatament si té likes. Escriure una publicació i veure si algú comenta. Fer una enquesta i veure les respostes en directe. Tot això i alguns factors més (la precarització laboral i les sobrecàrregues també tenen alguna cosa a dir em temo) ens han portat a una forma de vida accelerada, més superficial i en general pitjor viscuda. La generació anterior a la nostra va treballar molt i dur. Nosaltres hem tingut de tot i molt. No obstant això, fa l’efecte que ens hem procurat una forma de vida gens saludable ni sostenible.

La caixa d’eines
Els qui venen als meus cursos ja ho saben perquè ho repeteixo molt. Si ets fuster o mecànic hauràs de conèixer al detall cadascuna de les eines que utilitzaràs. Saber com utilitzar aquesta o aquella màquina serà alguna cosa elemental en el teu treball.

Però nosaltres, els treballadors del coneixement, ens entossudim a treballar amb projectes, tasques, equips, venciments i recursos amb una mà davant i una altra al darrere. O sigui, a cop de Whatsapp, de reunió eterna per actualitzar informació o de cadenes infumables de correus electrònics. I si una cosa ens ha portat aquesta dècada és una autèntica pluja d’eines per fer-nos la vida millor. És primordial introduir en l’educació digital més elemental (no em pregunteu per on ha de començar perquè ja sabeu la resposta) tot tipus d’eines d’organització, planificació, comunicació i creació de continguts. Això, o morirem ofegats en un mar de missatges.

Nous models de negoci
Si una cosa hem vist en aquests darrers anys és com la tecnologia impactava cop i un altre en tot tipus de mercats. Ara no te’n recordes, però abans compraves CDs. I abans, vinils. Potser tinguis un Kindle a la motxilla. El que abans era Blockbuster ara és Netflix o HBO. Recordes quant fa que no entres en una agència de viatges a reservar les teves vacances? Recordes quan fèiem servir rodets de Kodak per fer fotos?

La tecnologia de vegades només porta més eficiència, però moltes altres porta disrupció, una revolució en el mercat. I quan això passa acostuma a fer-ho ràpid. A la segona part d’aquesta última dècada estem veient una autèntica acceleració dels canvis. I és que ara assistim a la convergència d’unes quantes tecnologies que encara canviaran més el nostre món en la següent dècada. Em refereixo a tecnologies com IoT, Big Data, Blockchain, AR, VR, nanotecnologia, biotecnologia o robòtica. Ni m’imagino el que pot passar en els propers cinc anys. Sens dubte es generaran moltíssimes noves oportunitats d’emprenedoria i de generació d’ocupació de valor afegit. Noves propostes de valor, nous models de negoci. Però també veurem un món que hem conegut durant dècades veure obligat a canviar a tota la velocitat. La capacitat d’innovar en un món canviant i d’adaptar-se tot el que ve amb suficient agilitat serà clau per poder sobreviure.

Ara, deixa’m preguntar-te. Per a tu, què és el més important que ha passat aquests darrers deu anys?

Foto destacada: Alex Night a Unsplash

Pròxim Taller sobre Design Thinking

Pròxim Taller sobre Design Thinking

El que avisa no és traïdor, després no vull queixes. 😉

Aquest proper 17 de desembre seré a Tortosa impartint un Taller d’iniciació a Design Thinking. Serà un Taller de només 3 hores de durada però intentaré que pugui ser d’utilitat pràctica per als assistents. Es tracta d’una iniciació a la metodologia pel que tractaré sobre la importància i el perquè de Design Thinking amb exemples clars d’aplicació.

Design Thinking s’ha provat com una metodologia provada per empreses i organitzacions de tot el món amb resultats extraordinaris en l’àmbit de la innovació. El focus es posa en l’empatia amb el client / usuari i l’aplicació d’eines provades de pensament creatiu, disseny i aplicació de models i prototips en situacions reals per construir projectes innovadors. Com a Facilitador Certificat en el mètode Lombard he tingut l’oportunitat de col·laborar en diferents projectes de consultoria amb resultats sempre molt sorprenents.

Innovar de manera disruptiva està a l’abast de qualsevol, no hi ha una elit d’innovadors a càrrec del futur. No obstant això, hi ha algunes competències en els innovadors que es repeteixen. D’això també tractarem, de com preparar-te millor per a la innovació.

El Taller està organitzat per la Càtedra d’emprenedoria de la URV i pots fer la inscripció directament a la seva pàgina web. Si t’interessa no t’adormis i ho deixis per a última hora que les places són molt limitades.